En el marc de les nombroses propostes que va portar a terme Guillem Viladot des del seu Agramunt ens trobem amb la col·lecció de llibres i pòsters «lo pardal», la primera publicació de la qual va ser «poemes de la incomunicació». Un títol que en parla de la radical manera, a l’estil Viladot, d’iniciar una línia editorial que es va realitzar entre 1970 i 1977. Ara, cinquanta-quatre anys més tard, des de l’editorial Vibop, dins la col·lecció A clar de nit (on la poesia és combat), se’ns ofereix la possibilitat de fer una nova mirada als poemes de Guillem Viladot a partir d’un diàleg amb l’obra de Joan Codina.
El llibre «Diàlegs de la Incomunicació» és un petit format en el que, malgrat les seves dimensions, són possibles diverses lectures. En primer lloc ens trobem amb un text introductori de Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal, que ens situa en el context del passat i del present, tot fent-nos conèixer l’entorn on es va produir la primera publicació dels «poemes de la incomunicació» creat per Guillem Viladot i desenvolupant el paral·lelisme del present amb les «històries de la incomunicació» de Joan Codina.
A continuació tot seguint el model de la primera edició es reprodueixen els breus textos de Josep Iglèsias del Marquet, Carlos del Pino i Joaquim Marco que fan referència als poemes de Guillem Viladot i s’incorporen per dialogar-hi els textos de Clara Pons, Albert Fàbrega, Alba Sànchez-Fortun /Laia Raussi i Luis Abadi que ens apropen als dibuixos de Joan Codina.
La primera parella (Iglésias del Marquet i Clara Pons) ens parlen en un breu text de la comunicació i del mur que ens separa dels altres. Les comunicacions a través del jo (sempre present en la recerca de Viladot) i la manera com ens situem davant de l’obra centren els dos textos següents (Iglésias del Marquet i Albert Fàbrega). Mentre que Carlos Castilla del Pino i A. Sánchez Fortun i L. Rausi reflexionen sobre la incomunicació i per acabar Joaquim Marco fa una breu reflexió sobre la poesia i Luis Abadi ens apropa a una visió dels dibuixos de Joan Codina.
A partir d’aquí ens introduïm de ple en el diàleg dels dos artistes. A l’esquerra el món de Viladot: la desestructuració del llenguatge, les lletres que soles es converteixen en imatges, el jo com a reivindicació de l’individu, els signes que omplen (o no) l’espai, les lletres alliberades del significat, el buit, l’energia creativa, la ironia, l’experimentació radical amb les paraules… en definitiva, la poesia com a element alliberador.
A la dreta les obres de Joan Codina amb uns dibuixos que dialoguen amb els poemes i que a voltes construeixen en majúscula i minúscula com les lletres que els precedeixen, o perden la verticalitat i alhora el cap, i el tornen a perdre fins a convertir-lo en baldufa, un cap empresonat quan es relaciona amb el jo de Viladot, cau en el buit, desapareix, s’enfronta amb els braus, com el poeta ens mostra el sexe com a creació, com a ironia… fins arribar al darrer dibuix on l’home de Codina s’uneix amb les lletres alliberades de Viladot.
A mig camí una doble pàgina de Guillem Viladot atura el diàleg i dona als jocs de lletres tot l’espai i tota la llibertat per crear, a continuació continua el diàleg una doble pàgina de Joan Codina ens fa navegar i volar per un món imaginari sempre marcat per una mancança.
Pel text introductori sabem que el projecte neix en la convocatòria de Lo Niu (2022) quan Joan Codina fa una residència a Agramunt de tres setmanes per commemorar el centenari de Viladot. Allà viu plenament el món del poeta, connecta amb la seva realitat i d’aquest coneixement profund surt la seva proposta, aquest univers on un personatge ens parla i ens capbussa en un món oníric, eròtic i sorprenent, on la llibertat esdevé repte, el desig no complert fantasia i els colors blanc, negre i roig es converteixen en vehicle per dialogar amb les lletres, amb les formes i els espais del poeta.
En definitiva, «Diàlegs de la incomunicació» ens ofereix un passeig per un ric diàleg creatiu que ens ajuda a percebre la importància del plantejament de la publicació i com ens fa molt clara la necessitat de què el present parli i jugui amb el passat i junts facin el camí del coneixement i de la creativitat. En poques pàgines se’ns fa evident que mirar cap al passat pot anar més enllà d’un exercici de memòria, de reconeixements oficials (malgrat que també són necessaris i s’han de reclamar) i veiem clarament que retre homenatge a un creador de les dimensions de Guillem Viladot pot ser molt més enriquidor si es fa capbussant-se en el seu món, en el seu llenguatge, en les seves creacions i sobretot si a partir d’aquí es té la gosadia de nedar plegats cap al món de la creativitat i la imaginació.
Viladot, un home de ruptura, novament ens mostra que enfront del poder cal la reivindicació de l’individu i d’aquesta manera aquest petit llibre esdevé el més destacat dels possibles homenatges i la millor manera de celebrar el seu centenari i, sobretot, de no oblidar la seva empremta i el seu fer.
«Diàlegs de la incomunicació» resultat del diàleg i el treball d’una fundació i un poeta agramuntí, un artista de Guissona i una editorial d’Alella, una nova mostra de tot allò que bull més enllà de la capitalitat.
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.
Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.