Poesia

Dient adeu a l’any amb els versos que ens va deixar

EL TEMPS DE LES ARTS vol acomiadar l’any amb una petita antologia poètica, una tria de poemes de llibres en català publicats durant l’any 2022. Escollits sense voluntat de jerarquitzar, tan sols pel plaer de posar en el mateix espai un cabàs de versos entre els molts que han vist la llum durant el mateix període. A tall de resum o, millor encara, d’experiència plaent. En la qual, en el millor dels casos, trobareu aquell llibre que havia de figurar en les vostres prestatgeries i encara no hi és. Temps encara de fer-vos, de fer, un bon regal.

L’argila. Anna Gual.

Anna Gual, Vilafranca del Penedès, 1986.

La mística no sempre ve amb mi.

Hi ha dies que la presència del real
aixafa les mans que haurien d’escriure
l’única esma que tinc
és la de moure el fang que cobreix la ment
i maldar perquè deixi de ser invàlida,
de ser obsessiva, de ser solitària;
que pari de dialogar amb els morts,
que pari de segregar síl·labes des de l’abisme,
que pari de confondre
una pedra
amb una paraula
i una paraula
amb un camí sagrat.

Del poemari Les ocultacions (Proa), Premi Miquel de Palol.

Cant XIV (fragment). Lluís Calvo

Lluís Calvo, Saragossa, 1963.

El mite era de roca i tramuntana,
venia de molt lluny, amb nom de mar,
i el Pirineu queia amb poca ufana,
pro encara amb un vigor ferreny i rar.

Enllà del Port s’alçava un regne asprívol,
un despoblat esquerp i rocallós
on tot era silvestre i erm i errívol,
sense cap arbre on jeure-hi a redós.

El poble mariner, però, junyia
un recer escaient, obert als blaus,
com tumbaga cenyida a la badia,
temptant l’indòcil rumb d’antics arjaus.

Voltaren per aquí Foix i Sagarra
i en feren univers, del Port i el Cap.
Hi anaven d’estiueig, amb llar i amarra,
i el verb dels pescadors penjant del drap.

(…)

Del llibre Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra (Lleonard Muntaner)

Vellesa. Eduard Sanahuja i Yll.

Eduard Sanahuja, Barcelona, 1953.

El gran badall del món
ensenya les angines.
La mandra camina
amb la lentitud
d’un cent-peus bastard,
àpode de per vida.
Els llibres pengen de les mans
com llengües esmotxades
per ganivets sense son
i el sol es pon
enmig d’una muntanya de coixins.
S’acosta una nit de clavells negres
i somnis d’organdí.
Envellir és esperar
que caigui sola
la roba que encara no t’has tret.

Del poemari Magnicidi (Adia Edicions)

Sense títol. Cèlia Sánchez-Mústich

Cèlia Sánchez-Mústich, Barcelona, 1954.

Perquè ja, tan aviat, puc riure,
dius que el dol m’és lleuger.
Què en saps tu, de les rialles,
del torrent on s’originen,
de l’embat que les empeny als llavis,
de com es fan amigues del dolor
perquè el dolor no rigui l’últim.

Del poemari Mudança endins (Tanit).

La figuera d’En Blai (fragment). Carles Rebassa.

Carles Rebassa, Palma, 1977 @ACN

(…)

El món és sensorial. Les portes
són mentals: ésser aquí és tot just qüestió
de reconèixer-se i mirar-se i dir: “Ei!”
i viure, obrir-se a l’esperança,
fer l’acte poderós de mirar i creure,
que dura deu mil anys, molt més que el plàstic,
molt més que Espanya, molt més que vida i mort.

Això és un lloc on esdevens turista, sorra,
aire, aigua, terra, foc, o tot just testimoni
d’un que entra a la mar però té por dels peixos,
d’una que fa brindis a la posta de sol,
de dos que es maten estampats amb la moto,
de tres que es moren d’oi perquè són tres,
de quatre que són un, més un, més un, i un altre.
Aquí, al Caire, a Formentera, al nostre món,
tothom et vol aquí, però t’arruixen
perquè el seu dia és veure’t passar
i reconèixer-te és la seva por.

Del poemari El Caire Formentera (Edicions 62), Premi Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

Massa mare. Teresa Pascual.

Teresa Pascual, el Grau de Gandia, 1952 @ACN

Aprengué que la fam
era un tros de pa negre
conformat a la mida
ajustada del sucre;

que el segó era la porga
de la mota més aspra,
la pols de serradura
de les capes del gra.

Aprengué que farina
era un camí de punxes
entre els canyissos d’aigua,
i era un grapat d’arròs

sempre a canvi de res
que no fora duresa
i colps de porta en porta
amb el puny de la nit.

Del poemari Tot passa baix (LaBreu).

Sense títol. Antoni Vidal Ferrando.

Antoni Vidal Ferrando, Santanyí, 1945.

Ens havien encadenat a l’espectacle
de la desolació. El cinema,
els somnis, els desigs eren pecat.
Record calaveres, penitents, crucifixos
navegant dins l’aigua infecta de la culpa,
la lassitud de les espelmes de l’església,
passadissos secrets, moviments
de taràntules i de gossos instantanis
dins les meves ninetes. Subsistíem
entre esgarrifaments i brots psicòtics,
drogats de dogmes i d’escombraries.

Del poemari Si entra boira no tendré on anar (Proa), Premi Carles Riba.

Petites llànties de la nit. Manel Rodríguez-Castelló.

Manel Rodríguez-Castelló, Alcoi, 1958.

Desafinen
les cordes del pensament
que polsen els dits
en tardes de pluja opaca.

Tempra-les sense descans
perquè l’harmonia del sentit
ofegue el clam de les andrones
i el xerric sord de les portes que es tanquen
amb la ranera insomne
de les rates.

Ajusta l’ull al paisatge, cerca la llum
que custodia el diamant
i alliberen les albes.

Enmig de la foscor no desespera
la humil victòria del demà,
es deixondeix la flor,
arriba el tacte
amb la tremolor dels arbres
i el silenci viatja en l’ala dels ocells
que alcen el teló
i apaguen les petites llànties de la nit.

Com la tremolor que agita els arbres.

Del poemari Passatge (Edicions del Buc).

Sense títol. Núria Mirabet.

Núria Mirabet, Barcelona, 1966.

Estàs a punt de
però enllà-eres-ets
un clos arcaic
un niu de vaivens de vides que oscil·len
que llauren i sembren totes elles (reinventen)
amb llengües pròpies
esparracades
esquinçades
fermentades
venerables
innombrades.

Un vapor de fum pel canvi de temperatura.

T’escoles per la gotera
fins als plecs del ventre
voluptuós de cèl·lules potser lliures
les mans que estiren asimètriques
els peus que calcen
les cordes que vibren
les boques que mamen i desborden
t’aprofites del líquid
i et dissols
magma
i menja
que supura per les estries
I és la possibilitat de guerra i també de pau.

Fins fer-te:
simbiòtica

Del poemari Descosir-se l’asfalt en un abric de quadres (Trípode).

IX. Josep L. Badal

Josep L. Badal, Ripollet, 1966.

Tots ells han de morir, metrònom, tots.
Morts en el teu centre els veiem: tots morts.
Dues ales i un cos tan poc pesant,
pardal, te’n vas? Jo encara soc aquí.
Moriràs tu? El pare s’ha mort.
Cal tan poca cosa, per respirar!
Un grapat d’aire, una flor i carboni,
un llamp de mosquit i un membre d’aigua.
Ha mort el pare, moriran dos homes,
i el pinsà i la senyora Dorotea.
Els castanyers ja no hi són, ni els xiprers,
ni el gran llorer. El príncep dolç és mort,
pardal, i tu, i potser el reietó.
Són morts el dia i la nit, la portella
que no va protegir, els veïns Torres
i el pare, que s’ha tornat a morir
—no que el dolor no s’ha mort, soc aquí.
Ja no hi ha estels, però en tic el fill.
Aquesta nit té les portes obertes.
El silenci és bo. Sento grills i l’òliba.
La nit ressuscita. “Ma! Ma!”, em crida.

Hi ha un llum encès dalt del casalot.

I a la llum el pare, que no s’ha mort.

Del llibre Xirp (Lleonard Muntaner).

La terra promesa. Esteve Plantada.

Esteve Plantada, Granollers, 1979 @Sílvia Poch

Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre’s sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d’aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t’explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m’esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.
Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l’argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l’atzar d’una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d’aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d’abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d’intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l’ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.

Del poemari Rastre quimera (Llibres del Segle).

A través teu. Glòria Coll Domingo.

Glòria Coll Domingo, Riudoms, 1988 @Ona Llibres

No t’he estimat: era un simulacre
d’amor per estimar, en tu, tots els altres.

A través teu he après a fer la carícia fina,
el bes redó, a llepar l’engruna
àcida i blanca, a riure-me’n,
a riure’m del deliri que pessigolleja el coll
i fa la nit més llarga:
m’he rigut de les nostres petitíssimes morts.

No t’he estimat, i no estimant-te
vaig estimant-te encara.

Del poemari A través (LaBreu), Premi Jocs Florals de Barcelona.

Sense títol. Eduard Marco Escamilla.

Eduard Marco Escamilla, Borbotó, 1976.

Com el foll que rumia cap per avall el món
i ho veu tot nítid i llança enlaire crits
de peus picant contra la vida
he aprés a esmicolar els mots
amb tanta ràbia que on creixia la tinta
només queda la camisa de força descordada
i un primer pla proscrit fugint d’esquena
cap a l’ombra perenne de la infància.

Del poemari Ultramarins (Bromera), Premi Maria Beneyto Ciutat de València.

XVIII. Rosa Font Massot.

Rosa Font Massot, Sant Pere Pescador, 1957.

Un gra de sorra es multiplica,
rodola en l’infinit de les onades.
Perenne i sol.
Hoste de mar.
Esclau del temps que passa.

Et trec un gra de sorra
que duies entre els dits del peu.
Et llimava la pell. Et feria.
Ara dorms. La nit és blanca
i el temps s’esborra en el teu mar.

Del poemari Esquerda (Proa).

El trepitjador de fulles. Ramon Boixeda.

Ramon Boixeda, Sant Julià de Vilatorta, 1981 @Mar Vila / ACN

Al parc, vaig trepitjar les fulles
com un ofici que arreplega
viratges de camins batuts
i estorats per vides cruixents
que el vent ha de tornar a escampar.
Al parc, la meva ment s’envola
d’arbre en arbre com un ocell
que no encerta la branca i va
provant-ho com si la seva ànima
anés penjada entre les branques.
Al parc, m’agrada imaginar
que, un cop ja mort i sepultat,
mentre la terra va tastant,
es parlen les arrels: “Aquest
és dels que sempre saludava”.

Del poemari El cel dins d’un pou (LaBreu Edicions).

IX. Ricard Ripoll.

Ricard Ripoll, Sueca, 1959 @Prats i Camps

Mirar-te en silenci. Gaudir l’eternitat en el profund dolor d’un passat que ens creix molt endins com un arbre, defugint les arrels i clavant-nos la busca de les hores perdudes. Ja no trobem els ponts per segellar l’encontre. Som dos pilars perduts. Compartim el destret —la desolació. Sense poder teixir si no és la distància. I amb ella bateguen els anhels improbables que brillen malgrat tot al fons del teu esguard.

Del poemari Fènix (Tres i Quatre), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.

Literadura / La corona de la reina. Jaume C. Pons Alorda

Jaume C. Pons Alorda, Caimari, 1984 @Marta Huertas

Cremaré
tot el que
escric.

El foc és
el millor
editor.

//

Desitjàvem que fos amb
Johann S. Bach de fons
però al final hem sabut
que durant l’apocalipsi
sona el puta reggaeton.

Del poemari Mil súmmums (Adia Edicions).

III / IV. Laura Martín Ortiz.

Laura Martín Ortiz, Mataró, 1978.

La gota
que cau
de l’aixeta mal tancada
és el temps
que no poden copsar
els rellotges.

//

Algun dia
les àvies del poble
brodaran
els nostres versos.

Del poemari D’aquest breu somni (Bromera), Premi Festa d’Elx.

Sense títol. Max Codinach Sendra.

Max Codinach Sendra, Barcelona, 1999.

Allitar-me amb la teva mort, besar-li el front
perquè és un nin cansat de fred i gana
i deixar que el tot que arriba arrasi amb aquest altre tot
Diré: la mecànica em despulla la ràbia
i em deixa sol amb la llàgrima
inservible maquillada que duem vora els ulls
(altre cop com s’atrevien
a dir món a aquestes restes de veritat o llum colgada de foscor)

Si plovia fèiem la guerra i desfèiem la gana

Del poemari Els angles del vent (Viena Edicions), IV Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra.

Ad integrum. Carla Marco.

Carla Marco, Sant Cebrià de Vallalta, 2.000.

Una tergiversació rere una altra,
remissió de cendres
apuntala l’allau de buit.
La mateixa pols que se m’esmuny
d’entre els dits em té arrapat l’anhel
que palpa de la vida vàcua
la fragmentació
el còmput
per reconstruir la cendra,
i amortallar això tendre
que he dut per pell:

als meus ulls,
tot esdevé signe primer/raó primera.

Del poemari Øculta mel (Viena Edicions), Premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close