Poesia

El viver de la Vallalta

El Maresme de Llevant (terme, diria, encunyat per Joan Coromines contra el «geogràficament absurd i inelegant» Alt Maresme) és un territori trinxat de cap a peus on la bellesa afable del Montegre i el Mediterrani ha estat agrament malmesa per l’urbanisme bord del franquisme i la indústria turística. Així, viles que fa cent anys eren dos carrers i quatre cases —com Pineda, Malgrat, Palafolls o Santa Susanna—, ara són acumulacions deformes de ciment, precarietat i hipocresia on d’antuvi sols hi havia el bosc, la mar i el cel.

Joan Coromines i Perejaume Borrell a baixant de l’ermita de Sant Pau a Sant Pol de Mar el dia de l’homenatge a Pere Coromines, pare del primer, l’any 1992. /SAÜL GORDILLO

Enmig d’aquest panorama desolador, tanmateix, un sol poble s’ha servat —probablement per la disposició geològica— de tanta misèria: Sant Pol de Mar, la riera del qual forma la Vallalta, una vall que acull, com poques al país, tres poetes d’alta categoria: Perejaume Borrell, Joan Puigdefàbrega i Oriol Sauleda.

Per fer-nos cabal dels lligams entre els tres autors i el pam de terra que els ha vist néixer, podem serví’ns-e del terme diadokhé (διαδοχή), un mot grec que indica el fil generacional que entrellaça mestre i deixeble en el si d’una escola poètica o filosòfica; un tòpic emprat, entre d’altres, per Diògenes Laerci com a recurs historiogràfic. Heus aquí, doncs, una provatura:

Perejaume

El bosc. A l’entrada del topònim Montnegre de l’Onomasticon Cataloniae, Coromines diu: «Perejaume Borrell, pintor i poeta, fill de Sant Pol de Mar, que estima aquestes muntanyes, els ha dedicat aquests bells versos: “Els esqueis del torrent separen prou / aquestes dues postals: el Montnegre / i Ca l’Oller. L’aigua, però, les clou / i n’empostala els gorgs en blanc i negre”». La influència del filòleg, que estiuejava al poble pescador i en tornar de Chicago es va establir a Pineda, en la cosmovisió perejaumiana és indiscutible: la interrelació entre els mots i l’espai en què s’han generat és una idea fonda en cap cas excloent; roman latent en la tasca de Coromines i ha permès a Perejaume d’indagar, de Can Basuny estant, en l’organicitat, com la dels arbres i les fonts, del pensament i el llenguatge. Llegiu, sinó, Obreda, Pagèsiques, Paraules locals i Fonts líquides i fonts lignificades. La seva obra (artística, literària, d’intervencions i de muntatges de tota mena), que és de les poques que perdurarà del nostre temps, és de tanta qualitat que ha captivat des del patriarca de la poesia del país, Jordi Cornudella, fins a una icona del rap català com Rodrigo Laviña. És, senzillament, l’autor de la unanimitat.

Puigdefàbrega

La mar. Joan Puigdefàbrega és un poeta genuí. Ja de ben jovenet descobrí que l’art, i en concret la poesia, era tota un altra cosa. Amb la colla d’amics de Perejaume com a referent, que li treien deu anys i duien a Sant Pol autorassos com Maria Mercè-Marçal, començà a amarar-se de tradició. És probable que l’impacte profund que li causaren aquestes lectures el dugués a dedicar-se a la oceanografia i a passar llargues temporades a alta mar (vegeu els poemaris Antilles i Casa Nostra). La poesia, per a ell, no és solament la lletra escrita o dita, sinó una experiència única de la realitat, que tant es pot trobar en els versos de March, poeta que l’ha acompanyat sempre, com en un cientista visionari. El seu refugi tel·lúric és el Tut, una barraca entaforada a una bauma (o tut) on el Montnegre comença a ensumar la mar i a rendir-s’hi. Que estigui avesat a la simplicitat esglaiadora dels elements naturals explica la impressió que li feu guanyar el quinzè Gabriel Ferrater de poesia amb Deshora. No gens donat a la notorietat pública, el seu compromís i estima pel fet poètic és encomiable i molts poetastres sobrepremiats s’hi haurien d’emmirallar. Finalment, confirmen la nostra tesi de Sant Pol com a viver, primer, que el poeta signi com a Puigdefàbrega (i no Puigdefàbregas) per indicació de Joan Coromines a un oncle seu i, segon, aquests bons versos, de clara influència perejaumiana: «Fins sembla que / les mans haurien / d’ajustar-se al voler de la natura, / i que, en badar-se / la boca, els versos serien / per dir la vida nostra, però que també / dirien el món».

Sauleda

El cel. Aquest món nostre, tan cru, exclou les ànimes bellugadisses que hi veuen més enllà i senten les cadenes. Per’xò Oriol Sauleda es refugiava, en l’adolescència tardana, al Tut —a llegir-hi, trobar-se i badoquejar—, i ara viu a Can Madró, un mas al bell mig de la Vallalta. És difícil recordar l’Oriol dels primers anys de joventut sense dur, com una revelació, les Pagèsiques i fer de cap, amb Neus Borrell (que és la terra feta cant), del Cau el Nus. De vers volàtil, és un improvisador poètic únic, capaç de trencar esquemes amb Eve, de passar-se vint-i-quatre hores xalant sònicament amb Marc Egea i de recórrer Catalunya amb els Nicomedes Mendes. Que és poeta de mena, ho ha demostrat amb Llumeneres (Documents Documenta, 2021), on conjumina magistralment la tradició que l’agombola i raves clandestines en boscos ignots. Una sèptima del poemari ens servirà de tancament: «Déu fa amb mi un vis-a-vis, / cel amb terra fem trifàsic / quan ballem dintre l’abís / recalcant sols el que és bàsic: / del món boig fer fonedís / i accedir al registre akàsic. / La nostra ombra, el paradís».

Genís Poch i Cassola
Corrector. Fart dels estudis acadèmics, ha decidit llegir de cap a peus, abans de fer 30 anys, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, que va escriure al carrer de casa seu, a Pineda de Mar.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close