Enric Casasses (Barcelona, 1951) fa temps que es troba en aquell estadi, assolit només per una minoria d’escriptors, en què es pot permetre el luxe de fer absolutament el que li vingui de gust. I qui diu es pot permetre el luxe ve a dir que se n’ha guanyat el dret i les oportunitats: per obra publicada –extensa, rica, polimòrfica–, per reconeixements rebuts –hauria estat un error imperdonable no haver-li concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes–, per prestigi acumulat, per escola creada –com a poeta i rapsode, encara que crear escola sempre té els seus perills: el llast grotesc dels epígons–…
assagets
Enric Casasses
Edicions Poncianes
Barcelona, 2020
Gràcies a la complicitat creativa dels responsables de les Edicions Poncianes, que fan uns llibres que en ells mateixos són objectes d’art i que comparteixen amb l’autor de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions una concepció heterodoxa i enjogassada, però exquisida, de la creació, la impressió del lector és que Casasses s’ha pogut deixar anar del tot en els seus dos últims llibres, El nus la flor i assagets (tots dos, com ja he dit, publicats per Poncianes).
A El nus la flor, que va ser un èxit de crítica i de públic, és claríssim que Casasses hi va voler fer –i hi va poder fer– un desplegament absolut de tot (de gairebé tot) el que és. El llibre, més aviat un enorme contenidor polièdric i proteic de creativitat (de creativitats), constava de poemes –sonets, dècimes, proses poètiques…–, dibuixos, dèries personals, epigrames reflexius, bromes privades… El caràcter deliberadament excessiu de l’obra també tenia el seu peatge: hi havia poemes fluixos, materials sobrers, caigudes en la gratuïtat. Però el que comptava, el que compta, és el conjunt: els jocs inacabables de la gràcia formal, l’exuberància lingüística (que, quan és bona de veritat, sempre és, també, exuberància moral, anímica i mental), el diàleg entre el text i la cosa plàstica, les sorpreses enriquidores de la dispersió…
De l’art que genera pura vida –vida verbal, vida emotiva, vida intel·lectual–, és mesquí esperar-ne la perfecció. A més, ben pensat: qui ho diu que la descompensació de la sobreabundància, el caos (pastat i treballat) i l’excés (ben dirigit) no poden ser, a la seva orgullosa i imperfecta manera, perfectes? Però deixem-ho córrer i centrem-nos en els assagets, un llibre que, si bé no és en aparença tan excessiu com El nus la flor, déu n’hi do també la quantitat de materials diversos i de propostes creatives que conté.
Comencem pel començament. El títol no enganya. Tot i que els tres textos que integren el volum estan escrits en vers, és exacte dir-ne que són poemes assagístics, o assaigs en vers, en el sentit que l’autor hi agafa, en cada cas, un tema i l’explora i el desplega, tal com s’espera del gènere de l’assaig. Aquesta exploració i aquest desplegament –creatius, subjectius–, Cassasses de vegades els fa en forma d’anàlisi més o menys hermenèutica d’una obra, altres en forma de reconstrucció biogràfica de la trajectòria d’un personatge, altres en forma de digressió a partir d’una idea o d’un detall, i encara altres en forma de pura i imaginativa filigrana lírica.
El primer dels tres assagets, titulat sense finor pro amb tota claredat, està dedicat a la figura del violinista i compositor Niccolò Paganini, un virtuós de la música i un monstre de l’espectacle, el qual va ser qualificat de “violinista del diable” tant pel seu geni com per la seva personalitat excèntrica i la seva irreverència davant dels poders religiosos. Al seu llarg poema, Casasses hi explica, sempre en vers, l’aparició de Paganini en un període històric molt concret, aquell en què, tal com reconstrueix Orlando Figes al seu interessantíssim assaig Los europeos, es va crear el sistema cultural modern tant en termes mercantils com en termes del paper social dels artistes i de la concepció de la creativitat: “Quan la missa cessà / de ser cada diumenge / l’acte més important / de tota la setmana / agafà el seu paper / el liceu, el teatre”.
Un dels aspectes més fascinants del poema és l’admiració artística empeltada d’afecte humà genuí que Casasses demostra pel personatge. No el mitifica –“…paganini, /que era un home com tots / mig amic del dimoni / i també com tothom / una mica fantasma”–, però sí que s’hi mostra fraternalment comprensiu i compassiu, sobretot quan relata els seus darrers anys, xacrosos, la seva conflictiva mort –de nou, a causa de la interferència de l’església– i el seu rocambolesc i interminable enterrament, una història que dona per fer-ne un grapat de poemes i un altre grapat de novel·les. En relació a aquest assumpte, val la pena citar els que deuen ser uns dels versos més maliciosament anticlericals de la història recent de la poesia catalana: “els del clero especulen / amb béns inexistents, / la droga amb què trafiquen / no l’ha tastat ningú, / tenen els ous de vendre / l’eternitat a talls”.
Des del punt de vista poètic, allà on Casasses pot lluir-se més és quan descriu la música de Paganini. S’hi recrea, també juga a fer música i a més no té manies a l’hora de mirar de convocar el sublim: “de cop sense avisar / el volum puja el triple, / els homes canten fort, / l’eternitat es trenca / i t’enlluerna el sol”. L’assaget dedicat a Paganini té un doble colofó visual: una fotografia diguem-ne al·legòrica o juganerament conceptual titulada Doble retrat espectral de Paganini, que té gràcia però res més, i un dibuixet que mostra el violinista tocant a un ritme desenfrenat, que és anònima, pertany al Victoria & Albert Museum i està molt bé.
Si li passa com a mi, el primer que xocarà al lector quan llegeixi el segon assaget del llibre, titulat regalim de rodolins del senyor antoni gaudí, és l’envergadura reflexiva del gran arquitecte, de qui Casasses en recupera idees, aforismes teòrics i reflexions extretes del llibre El pensament de Gaudí, i les dissemina tot al llarg del seu poema. Justament, el primer que fa Casasses és reivindicar la condició de pensador de l’autor de la Sagrada Família i el Parc Güell, entre altres: “…és dels pensadors / que en saben, d’entre els millors / del seu lloc i el seu moment”.
Una mica a la manera del dedicat a paganini, Casasses hi posa de tot, al poema a Gaudí: anàlisi d’obra, explicació –més succinta, per raons òbvies– del personatge, homenatges, digressions –una de les més interessants és la que gira al voltant de l’ordit d’influències entre escriptors però també entre escriptors i artistes plàstics–… Una novetat respecte de l’assaget sobre Paganini és que, aquí, Casasses hi apareix com a personatge, o diguem que hi fa una mica d’autobiografia, perquè les obres de Gaudí són escenaris de la seva vida. També, ocasionalment, s’hi retrata com un àcrata heterodox però no sectari. Per això pot reivindicar “el pedram de les tres creus” del Park Güell com l’origen del seu interès en l’art i, alhora, renegar “d’això catòlic”, que considera “tortura i maltracte inic. / gaudí en canvi m’és amic”.
Passant-hi per sobre com si res, però dient tot el que cal dir amb pocs versos, Casasses també aborda un dels temes centrals de la modernitat plàstica: el de la naturalesa i el sentit de l’obra inacabada. Què vol dir que una obra està acabada o que no hi està? Què implica? No pot ser la incompleció una forma d’acabament? Qui o què té dret a determinar quan una obra està inacabada i, per tant, que es pot culminar, si aquell que la va concebre i iniciar ja no hi és? A partir de la continuació de les obres de la Sagrada Família, que a Casasses el disgusten profundament, tal com deixa clar en les notes que completen aquest segon assaget, el poeta, perspicaç i subtil, s’interroga: “i una pregunta central / i primera i principal: / realment no s’acabà / el temple gaudinià?”.
El tercer assaget està dedicat al compositor de sardanes i director de cobla Josep Blanch i Reynalt. Titulat Amb el porró en fresc, segueix el model dels dos assagets anteriors, amb “uns estramps prologals” declaradament polítics. (Un incís: tot el llibre té un batec polític perquè Casasses avisa en diverses pàgines que “mentre no s’anul·li el judici contra els jordis cuixart i sánchez només penso escriure en minúscules”.) En aquests estramps polítics inaugurals, Casasses torna a proclamar la seva condició d’àcrata: “els governs […] no són legals”. El cert és, però, que ni tan sols un virtuós com Casasses aconsegueix evitar que la poesia política tingui alguna cosa de desagradablement esloganística.
Tot i que té passatges i versos potents des del punt de vista musical i plàstic –hi ha una esplèndida escena quotidianament solar–, aquest és, amb diferència, l’assaget més fluix del llibre. Hi ha passatges una mica obvis o directament embarbussats: “el gran moment de grandesa, / de cosa grandiosa, / la grandesa i grandiositat del to, / que el to sia solemne”…
El millor de l’assaget sobre Blanch i Reynalt és la frase del sardanista amb què Casasses tanca el llibre. Capgirant amb orgull la idea moderna que el creador de veritat és el que crea (gairebé) de zero, i que el mediocre és el que es dedica a treballar i a fer variacions sobre la tradició, Blanch i Reynalt diu que els cants populars “s’haurien de posar a les mans enteses dels compositors més hàbils i més destres de Catalunya”, mentre que “els compositors incomplets i mediocres s’haurien de reduir a tractar temes exclusivament originals”. Està molt bé que Casasses, un heterodox que mai ha renegat dels regals de la tradició però que mai l’ha abordada d’una manera unívoca i servil, sigui qui recupera una frase tan presumptament tradicionalista però en realitat tan provocativa i valenta.
I hi ha la dimensió programàtica d’aquests assagets. Aprofitant que parla de col·legues creadors –per lluny que estiguin d’ell, per diferents que siguin d’ell, són col·legues i els sent com a tals–, Casasses també fa, de tant en tant, declaracions programàtiques, no d’una manera dogmàtica o obtusa, però sí prou diàfana. En l’assaget sobre Paganini, per exemple, escriu que “la manera que té / l’art de voler fer coses / boniques de debò / és revolucionària”. Fins i tot hi ha uns versos en què, a més de descriure Paganini i defensar-lo de les crítiques que va rebre, Casasses es reivinidica a ell mateix i es defensa d’una de les crítiques més recurrents que ha rebut al llarg de la seva trajectòria: “i diuen que no diu, / que fa malabarismes / i prou, sense capir / que en ell s’entrealimenten / l’agilitat dels dits / i la de les idees. / No són només sorolls / ni mots solts sense solta. / Les frases folles són, / a més de folles, frases: / algun què, deuen dir”.
De Gaudí, en diu que “és un inspirat que no / confia en la inspiració” –una frase que no desentona gens amb la literatura i la manera de treballar casassianes–. Finalment, hi ha aquests versos, també gaudinians: “que s’entengui no vol dir / que s’hagi d’abaratir, / vol dir posar-se a plantar / pensant-hi i a argumentar / ben fondo, per fer que tot / s’aguanti, maó i mot”. La poesia d’Enric Casasses és això. I s’aguanta. I s’aguantarà.
