Poesia

Entre un polsim nacrat que vibra

La mirada troba en el món la seva raó de ser, en essència, un encontre d’enlluernaments en un espai que s’estremeix, muta i canvia. Arribem a estar mai menys exposats a les atrocitats que conté la vida? Entre llambrejos s’estén una via de fils invisibles que travessen l’obscur, de mirada en mirada, d’espurneig en espurneig, van copsant la totalitat, el sentit, la fenomenologia d’una impressió. La contemplació d’una ascensió fins al vèrtex de l’angle que va a tocar l’enigma, emanació sense pes, lleugeresa humida.

El poeta, assagista i traductor suís, Philippe Jaccottet (1925-2021), en l’intent de relatar el corpus de l’experiència poètica a l’obra El passeig sota els arbres és capaç de fer aterrar l’altitud dins el real, configura l’Absolut dins el particular proper que és la realitat del present que ens ocupa. Apropiant-me de les seves paraules: és la vostra profunditat en el que seguiré indagant durant molt de temps, com si no fos solament una profunditat material, profunditat de color, sinó la intimitat de l’ànima, en veritat no sé què, em falten els mitjans per a explicar-m’ho.

Philippe Jaccottet (1925 – 2021)

Un únic desig desprèn l’obra: avançar en aquesta realitat inconcebible (que ens fascina, com tot abisme) a través de l’espessor d’allò visible, en el món de la contradicció, amb medis i sentiments ambigus, especialment amb una mescla d’amor i desafecte,  obstinació i desídia.

Poètica de l’esborrament, de la vibració  i la transmissió dels fenòmens encabits sempre en l’ull atent i somiador –més aviat somiaria amb una penetració de la mirada en l’espessor del real incomprensible i contradictori: amb una observació a la vegada intensa i distreta del món, i mai, mai dels mais, amb una visió fora del món-.

Confiar la vida als resplendors incerts, a la secreta coherència de les coses i endinsar-se en la mistèrica veu de la llum. Ell sempre preferí els espais que limiten però no tanquen les muntanyes als que es mouen solament entre els llindars de l’il·limitat. Narrador de l’enllà de les profunditats, convençut que anant al fons de les coses existeix una esperançada immensurable. Així és com, allunyant-se de la immediatesa, s’erigeix aquesta veu transparent que, en l’intent d’acotar o copsar l’experiència poètica, assaja de comprendre i relatar com som capaços d’aprofundir en les capes que emmascara l’ordinari. Arribant així al centre mateix del real, o potser tan sols intuir el seu perfil, el rastre del seu excés. Continua la citació: vaig arribar a imaginar les coses ràpidament, que la realitat era com una esfera les capes superficials de la qual recorríem gairebé sempre entre el fred, la agitació i la desafecció. No obstant, gràcies a certes circumstàncies aconseguíem a voltes acostar-nos al seu centre, sentir-nos més pesats, més forts, més relluents, i finalment experimentar l’atracció de l’expressió poètica, i finalment alguna cosa dins aquesta expressió que li permet d’una forma particular aplicar-se a les capes profundes de la nostra vida, fins i tot adherir-se al centre mateix del real.

Poeta de la fe i la lluminositat, conscient de la crueltat i la pèrdua, no puc evitar pensar-lo en relació al poeta italià Eugenio Montale (1896 – 1981). En la seva primera obra poètica, Ossos de sípia (1925), gairebé tots ambientats en els paisatges i escenaris en què va passar la seva infància, ja exposa un sentiment d’abatiment i de solitud, una angoixant desconfiança en la vida i la consciència de la inutilitat de qualsevol lluita, que tanmateix, utilitza a mode de resistència i allunya qualsevol forma d’autocompassió, resignació o abandó de l’esperança.

Ossos de sèpia, Eugenio Montale, 1925

Perquè ens movem en un polsim nacrat que vibra, en un enlluernament que envisca els ulls i un poc els afebleix, els seus versos encesos simbolitzen l’impuls vital, la joiosa ardència d’un viure que alhora es sent amenaçat per la fugacitat, la consciència de la pèrdua i el patiment del món. I de fons, aquesta obstinada insistència en què l’esguard furga al voltant, la ment indaga acorda desuneix en el perfum que s’escampa quan el dia més llangueix.

Ambdues veus cerquen el contacte amb alguna cosa enllà del real, i ens l’acosten -una realitat altra dins el real-, no es deixen espantar per la consciència de la pròpia incapacitat de pensar l’esdeveniment que serà el bell encontre, ans al contrari, s’hi deleixen en l’intent, s’extenuen a través de l’enaltiment i la caiguda, etern joc de remissions on el trànsit és el camí o tal volta la troballa. Trànsit que intercepta i commina la mirada als romanents lumínics d’alguna veritat. Amb paraules de Montale “mira, en aquests silenci en què les coses s’abandonen i semblen a punt de revelar el seu últim secret, de vegades s’hi espera descobrir un error de la natura, el punt mort del món, la baula que no aguanta el fil per desembullar que finalment ens posi al mig d’una veritat”.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close