El periodista cultural, crític de cinema i professor de periodisme literari, Esteve Plantada (Granollers, 1979) ha presentat recentment la seva darrera proposta poètica que porta per títol “Rastre quimera” (Llibres del Segle, 2022). Amb aquest llibre va guanyar el 34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni de l’any 2021. Esteve Plantada acumula un sòlid historial literari del que destaco tres llibres com són “Fosca Límit” (Adia edicions , 2015), “Big Bang Llàtzer” (Lleonard Muntaner, 2016), Premi Pare Colom, i “Troncal” (Labreu, 2020) per tractar-se d’obres que tenen un important lligam amb el llibre que ara ens ocupa, “Rastre quimera”.
A Fosca límit el poeta mostrava una inquietud per la foscor, entesa com a “possibilitat d’una vida”, i per la llum que pren sentit només en contrast amb l’obscuritat. A Big bang Llàtzer el poeta partia d’una vivència íntima i angoixant emmarcada en un món que es fon i en un altre que desperta, una mirada que s’iniciava en el no-res per assolir el tot. I a Troncal, parlava del buit on tot pot ser dit i on tot batega, perquè “hi ha el buit en cada tu”. I en tots tres llibres prenia com a referents cites de poetes i diversos codis cinematogràfics que utilitza de pretext i de forma recurrent per donar pas a les seves reflexions. Així doncs, tot i que variï l’angle de visió, Plantada sempre especula sobre el que hi ha de primigeni que afecta l’esdevenir.
Rastre quimera assaja una poesia basada en la denúncia i l’acusació de les mesquineses que ens envolten. Una mirada que titllo d’escèptica i suspicaç i que el professor i crític literari Jordi Marrugat ha qualificat d’apocalíptica. Crec que s’hauria de matisar l’epítet, ja que Plantada se centra en determinades situacions preocupants i ens adverteix del perill que suposen, però no aporta solucions ni profetitza, fet que l’allunya de la visió futurible pròpia de la mirada apocalíptica.
Esteve Plantada parla d’un univers que sembla concentrar-se en si mateix, allà on la llum es fon en la foscor i en el buit. I és que en aquest laberint que ens ha tocat viure, esdevenim criatures diminutes on el patiment gairebé no compte davant l’opressió de la piconadora imparable del progrés. El poeta posa de manifest el joc cruel on els humans, ombres sense rumb, ens consumim i adverteix del caos on ens hem capficat. I per completar-ho, diu que no som capaços de presentar-ne oposició! Serà que estem tan alienats que vivim la nostra pròpia desfeta gairebé amb total indiferència. Una autodestrucció que ha de ser denunciada constantment, com fa el poeta, per intentar no veure’ns fagocitats per aquesta crua realitat. Un viatge que observa la incertesa del món convuls que ens tenalla i ho fa amb una mirada, com ja he dit, molt escèptica.
Rastre quimera està ben articulat i mostra una òptica molt singular de com entendre la poesia i la temàtica que toca. Mostra com ampliar les possibilitats del llenguatge construint poemes amb versos que actuen com dards per trencar la linealitat del discurs. Utilitza l’anàfora per marcar un ritme implacable amb el qual escenifica la destrucció, la consciència de la por, la decadència… Denuncia la manca de respecte per la nostra terra motiu pel qual, “he vingut a dir l’insomni de l’erm”, un espai on només es respira “pols tossuda” i on s’escolta “el silenci del big bang”, el desert resplendent. Utilitza la fantasia cherokee, un grup resistent, un poble que “són l’asil del rastre que ens era” com argument de com hauríem de lluitar per evitar el més que previsible extermini. Pren força, també, la consciència d’un nosaltres, “d’una veu que som tots” i, alhora, no s’oblida de la intimitat amb altri que ajuda a mantenir viva l’esperança, “m’has atrapat en aquest voler-te”.
Cap el final llegim un preciós poema d’amor, Cant espiritual, “Dic t’estimo. / Perquè et sé una idea / i som la nit més fosca / del plaer d’estimar”. I un darrer que aposta per l’esperança d’un món diferent titulat El senyal wow!. Un llarg poema inspirat en la troballa d’un senyal de ràdio d’origen desconegut, encara avui, anomenat “wow!” feta pel telescopi Big-ear l’any 1977. Aquest poema exemplifica perfectament la quimera d’intentar captar ni que sigui un bocí de significat del nostre entorn. O la quimera que implica “dibuixar murs per no saltar-los”, el mur simbòlic que ens frena i que de forma recurrent treu cap a molts poemes del llibre. Un discurs en tot cas estimulant i encoratjador perquè acaba dient que “ens calen més paraules per fer-nos dignes”.
Esteve Plantada no vol explicar el món sinó que incita a relacionar elements genètics i primordials amb realitats tangibles i quotidianes, advertint-nos, això si, dels perills i les amenaces que suposa aquest propòsit. Un llibre que, ben segur, deixarà rastre en el lector. No us el perdeu!
Entrades relacionades:
