Que ara atraca’t, que ara fuig,
que avui potser i demà tampoc,
que prenc no prenc, que vine, que ves,
que fes un foc, que apaga l’incendi,
que no em trenquis, que no tant,
que no tan poc −ni que ni ho pensis.
Que ara estrenye’m, que ara lluny,
que avui les mans, demà les dents,
que faig no faig, que dona, que té,
que mira el pou, que ni t’hi tiris,
que no et lliguin, que no ho som,
que no ho som gens −ni que ens ho diguin.
Que ara amb ales, que ara amb traus,
que avui et veig, demà l’estrall,
que visc no visc, que ploro, que no,
que fem-ho estrany, que com puguem,
que no ens treguin, que no hi cap,
que no hi cap mai −ni que ens ho neguin.
Que ara els astres, que ara el mal,
que avui els monstres, demà el vent,
que som no som, que tira, que do’m,
que buida el buit, que da-li el món,
que no et fonguis, que no em fonc,
que no es fon res −ni que ens estrellis.
Blanca Llum Vidal
Biografia
Poeta i traductora catalana (1986). Ha publicat els poemaris La cabra que hi havia (2009), Nosaltres i tu (2011), Homes i ocells (2012), Visca! (2013), Punyetera flor (2014), Aquest amor que no és u (2018, bilingüe català-castellà) i Amor a la brega (2018).
En prosa ha publicat Maripasoula: crònica d’un viatge a la Guaiana francesa (2015).
Ha estat inclosa a les antologies Pedra foguera, antologia de poesia joves dels Països Catalans (2008), Quàntiques!. 10 poetes joves en diferencial femení (2008), Allò de dintre (Homenatge poètic a Joan Ponç) (2009), Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló (2011) i Ningú no ens representa: poetes emprenyats (2011).
Ha traduït Marguerite Duras i ha tingut cura de la poesia d’Àngel Guimerà, de les cartes d’exili de Mercè Rodoreda i Anna Murià, i també dels contes de Víctor Català.
La seva poesia parteix de la tradició oral, amb un gran sentit del ritme i de la llengua
