Poesia

Jaume Pérez-Montaner: «Estellés no ha passat per l’infern o pel purgatori de l’oblit»

Jaume Pérez-Montaner, poeta i un dels més grans coneixedors de l’obra de Vicent Andrés Estellés ha estat l’encarregat de fer una modèlica antologia del mestre de Burjassot per encàrrec de l’editorial Tres i Quatre. Amb el títol ‘Una tendresa oculta (poemes escollits)’, Pérez-Montaner fa un recorregut curós i il·lustratiu per la molt copiosa obra d’Estellés, sense bandejar els versos que han passat a l’imaginari popular, però posant també a l’abast dels lectors poemes significatius i igualment valuosos. Parlem de totes aquestes qüestions amb l’antòleg.

Comencem pel principi, per un títol que ens parla d’una «tendresa oculta». Perquè el terme com a tal és escadusser en la seua obra, però, com en tot en la vida, hi ha un perquè.

Jo pense que sí [riures]. Ho explique en la introducció: vaig buscar un títol que m’agradés i que, al mateix temps, es pogués deduir que es relacionava amb Vicent Andrés Estellés. Efectivament, era una persona tendra, aquella tendresa es notava parlant amb ell. A pesar que ell sempre mostrava aspectes una mica diferents. Tot i que la paraula tendresa, la idea equivalent a afecte, no és freqüent en la seua obra, la paraula tendre sí que ho és.

Antologar Estellés no és tasca fàcil, entre altres coses pel volum de l’obra. Tinc la sensació que s’ha volgut equilibrar l’Estellés icònic, el dels versos que tothom té interioritzats, amb la voluntat de fer descobrir parts de l’obra menys conegudes. A quin perfil de lector va dirigida aquesta antologia?

Pense que va dirigida a tots els lectors. En un principi he volgut fer l’antologia que m’agradara a mi, pràcticament de manera exclusiva. Vaig fer una primera tria excessivament àmplia, la vam mirar, la va mirar també Carmina, la filla d’Estellés, i tots vam coincidir que era millor llevar alguns poemes. Vaig traure vora cinquanta poemes, fins a arribar a la tria actual, amb la qual tothom va estar d’acord. Aquesta tria tracta de satisfer una persona que coneixia molt Vicent Andrés Estellés, que va parlar molt amb ell —soc jo—, que tenia amistat amb el poeta, el qual em considerava gairebé com un germà. Vaig dedicar moltes hores a llegir poemes i analitzar-los, i moltes classes a parlar de la seua poesia…

En soc testimoni.

Eres testimoni, no? Doncs aquesta és la justificació primera de l’antologia. Després, he volgut no quedar-me amb això, sinó que fos una iniciació amb profunditat a l’obra de Vicent Andrés Estellés. Per tant, diria que està dedicat a tots els que vulguen conèixer la seua obra. No cal llegir tots els poemes, sinó anar triant aquells que els interessen més. A banda, vaig procurar situar l’obra d’Estellés des d’una perspectiva diferent, tenint en compte allò que considere els valors bàsicament literaris. I veure com aquells valors coincideixen tant amb les condicions socials i polítiques amb què va viure Estellés i, també, amb els problemes vitals de tot tipus que el personatge, no el poeta, va patir i va suportar en aquesta vida.

Ara parlarem de les etapes, però un aspecte important i trobe que encertat és haver seguit la minuciosa cronologia establerta en l’Obra completa revisada que han anat treballant Vicent Salvador, Josep Murgades, Jordi Oviedo, Irene Mira i Ferran Carbó.

Sí, la seguisc al peu de la lletra perquè m’ha agradat com s’ha ordenat aquesta edició de la poesia completa, molt seriosament. Les introduccions als diversos volums són prou substancioses; pense que expliquen diversos aspectes que possiblement no estaven del tot estudiats. I l’ordenació que han fet, diria que és definitiva, encara que definitiu o imprescindible són termes que no m’agrada emprar en literatura, ni en altres coses. Quan es parla d’obres imprescindibles em pose a tremolar, sempre. Però pense que han fet una edició molt valuosa.

Pel que fa als continguts de l’antologia, la tria em sembla absolutament representativa de les etapes, temàtiques i llibres més importants del poeta.

Hi estic d’acord. M’haguera agradat posar sencer el poema «Coral romput», encara que, de les tres parts, n’he posat dues. És un poema únic en la literatura catalana del segle XX. I no només: és molt millor que altres poemes semblants que podries trobar en altres literatures. ­­­

Parlant de «Coral romput», està dins de La clau que obri tots els panys que el pròleg inclou en una primera etapa marcada per la qüestió identitària, amb el canvi de llengua, i per la mort de la seua primera filla. I en la introducció es diu una cosa amb la qual estic molt d’acord: és l’etapa en què produeix alguns dels llibres més poderosos. Estem parlant de L’Hotel París, Llibre de meravelles o La clau que obri tots els panys.

A mi em sembla que sí, que en aquella primera etapa i en el pas a la segona estan alguns dels llibres més poderosos de Vicent Andrés Estellés. Això no vol dir que en la resta de la seua producció no hi haja coses excel·lents, que crec que sí. Però la força d’un poema com «Coral romput», del Llibre de meravelles, o les èglogues, és molt difícil de trobar en una literatura. No ja en Estellés, en tota una literatura.

Una segona etapa, que coincideix amb finals dels anys cinquanta i tota la dècada dels seixanta, té un perfil més polític, els anys de «l’antivalencianisme profund, sempre disfressat d’anticatalanisme», s’escriu al pròleg. On tornem a estar, per cert. O d’on mai hem acabat d’eixir.

Efectivament. És un lloc del qual, dissortadament, no acabem d’eixir. Tornem a entrar i es repeteix. Vull pensar que en algun moment s’acabarà, però no ho sé.

Aquest és també el període d’Horaciones…

Un altre gran llibre.

I que serveix per a visualitzar com Estellés era capaç de combinar la tradició clàssica, la cultura elevada, amb un llenguatge rabiosament terrenal, directe i col·loquial. Potser és la clau de la seua transversalitat.

En la introducció dic alguna cosa semblant. Efectivament, el grandíssim encert d’Estellés és haver sabut conjugar tota la tradició literària del món occidental amb un llenguatge col·loquial, el llenguatge del poble. O millor: el del carrer. Els carrers de Burjassot, de Venusa, de Roma, de València, barrejant el senyor Horaci, el senyor Fuster…

Amb el senyor Suetoni…

Suetoni, que va viure dos-cents anys després que Horaci.

I al qual Estellés insulta bona cosa…

Exacte, el Suetoni que tots coneixem [un alt càrrec del diari Las Provincias]. O tots els Suetonis que coneixem.

Jaume Pérez-Montaner mostra l’antologia d’Estellés.

Es parla moltes vegades d’Estellés com a «poeta fort», seguint el concepte de Harold Bloom. M’agradaria que aprofundírem en aquesta concepció.

En primer lloc, és un poeta que té una gran força en la seua producció literària, poètica. Però sobretot és un poeta que transcendeix, que els altres poetes llegeixen, tracten d’imitar i fer seu. Els poetes que venen després continuen mantenint la fortalesa; una vegada que Estellés ha desaparegut, no ha passat per l’infern o pel purgatori de l’oblit. Amb altres escriptors hi ha sempre un període en què els lectors semblen oblidar-se’n. En Estellés, si ha passat, és molt poc. Continua molt vigent. Potser ha tingut a veure amb la idea de Josep Lozano Lerma de crear els sopars Estellés. O amb el fet que els músics s’han basat repetidament en els poemes d’Estellés per fer les seues obres musicals. I també hi ha la quantitat de llibres que estan apareixent darrerament sobre el poeta i la seua obra, les tesis doctorals sobre diversos aspectes de la seua poesia… Però el que més força li dona a Estellés són els altres poetes, els poetes que venen després, que fan que aparega Estellés en els seus poemes. De la mateixa manera que Ausiàs March i Horaci apareixen en la poesia d’Estellés.

En aquest punt discrepe parcialment, perquè més que els poetes, que és cert, crec que el que fa més fort a Estellés actualment és la música. Perquè és a través de les cançons de molts artistes que el poeta arriba a la gent jove.

Segurament. En general, arriba a la gent perquè té una dicció molt propera a com es parla. Això és molt positiu. Recorde quan vaig començar a interessar-me per Estellés; parlant amb poetes nord-americans, els proposava que traduïren Salvador Espriu. Però van interessar-se més per Estellés. Em deien que Espriu escrivia d’una manera messiànica, i això ja estava vist, d’això en tenien molt. Gent que parle com parlem nosaltres no hi ha tants, deien; s’acostava més a la seua concepció de la poesia. Efectivament, la poesia anglosaxona, des de Walt Whitman, es caracteritza per la conversacionalitat; és una poesia amb la qual es pot conversar. «No hi havia dos amants com nosaltres», per exemple.

Després, hi ha coses en la poesia d’Estellés que ningú esperaria trobar-hi.

Començant per mi. Com ara quan parla de la merda que acaba de fer i convida el veïnat a veure-la… És el més antipoètic que et pugues imaginar, però queda perfectíssim en el poema.

La darrera etapa estellesiana és la del pathos, els anys del final del franquisme, dels reconeixements, però també de les malalties, de la recta final. Mural del País Valencià és l’ambiciós i inabastable projecte que marca aquesta etapa. Una mica el seu llegat.

Sí. És el seu llegat, el que intentava fer des de feia molts anys. Com a mínim, des dels inicis dels anys setanta, quan es podia preveure el final de la dictadura. Aleshores, comença a plantejar-se seriosament escriure el Mural del País Valencià. Tot i que, des del principi, aquella idea estava present.

El sentit col·lectiu.

El sentit col·lectiu. Sobretot, des del Llibre de meravelles, amb una primera part en què diu: «Jo soc un entre tants». Aquella consciència de ser un més del poble, per l’extracció social i la seua vinculació a aquella extracció social. La consciència de classe, però també de col·lectiu, de poble que va creixent cada vegada més, comença a veure’s en Llibre de meravelles. Però és a partir de la dècada del 1970 que pren força la idea. I des del 1974 es dedica clarament a fer el Mural del País Valencià.

Recepció difícil a Catalunya i oralitat

Estellés és un poeta que ha tingut una recepció complicada a Catalunya en alguns aspectes. Potser perquè s’allunya dels referents canònics catalans, com Riba, Espriu o Foix. Encara que ell admira Foix.

Admira a tots ells, a Espriu i Riba també. Hi ha una recepció difícil, jo diria que perquè la burgesia catalana no estava acostumada a aquells temes i la manera d’expressar-los, la manera de parlar de l’Horta de València, de la Ribera. Pròpia d’Estellés, però també de Fuster, quan vol. Això, en un primer moment, podria col·lidir amb el lector de Serra d’Or. Una certa burgesia que no està acostumada a aquella manera de parlar.

I a la qual també pertanyen crítics, antòlegs…

Supose que sí. Uns més que altres, perquè, a poc a poc, van apareixent poetes que s’aparten d’aquella manera de pensar. Però si ens fixem, la major part dels poetes catalans, fins als anys setanta, són de classe social alta. O prou alta. De classe obrera, n’hi ha poquíssims. Jo citaria Salvat-Papasseit i Brossa, que són els que s’aparten amb la seua poesia del corrent dominant. El que més, segurament Brossa, que pren un camí d’un realisme molt directe i molt compromès. Vicent Andrés Estellés també pren un camí ben diferent adoptant la manera de parlar del poble. El camí de Brossa, inicialment, és més polític, però diria que en l’etapa final d’Estellés això també hi és. Hi ha una presa de consciència claríssima de país, que es veu en Llibre de meravelles. I va creixent en la mesura que creixen els postulats del nostre nacionalisme, els ensenyaments de Joan Fuster, la politització creixent valenciana… Tot això fa que Estellés, que es movia per temes més directament socials, vaja prenent la consciència de país que es reflecteix en Mural del País Valencià. I que no es limita al País Valencià, perquè inclou la idea de Països Catalans, sols que no està massa desenvolupada.

No està explicitada.

No tan explicitada, sí.

Parlàvem adés de la recepció difícil a Catalunya, però, curiosament, l’Any Estellés s’ha impulsat institucionalment des d’allí. Mentre que al País Valencià serà un Any Estellés del poble, organitzat des de la base.

Sí, un Any Estellés del poble. En el fons, a ell li hauria agradat això, tot i que no diria mai que no al fet que les forces polítiques vigents prengueren la iniciativa. Crec que la Institució de les Lletres Catalanes ha sabut captar el moment i fer seu d’una manera clara l’Any Estellés. El Dia Internacional de la Poesia el van dedicar a Estellés amb un poema molt ben elegit. I ací al País Valencià què podem esperar de Vox i el PP, que es caracteritzen entre altres coses per un antivalencianisme feroç? Per una ignorància i un aculturalisme feroç? Què es pot esperar d’uns senyors que creen l’Acadèmia Valenciana del Tango? I coses així que són insultants.

És una conflictivització d’una figura literària que pràcticament no es dona a cap país. Els escriptors nacionals ho són a pesar de les seues tendències ideològiques.

Efectivament.

Som una anomalia?

El que és una anomalia és la ultradreta i la dreta valenciana. Dissortadament, una part molt important de la dreta, que és el PP, està comportant-se i demostrant que, en el fons, és ultradreta. Açò no s’ha donat en altres països, es dona al País Valencià perquè es prescindeix de la nostra característica. Prescindeixen de la nostra llengua, en el fons són antivalencians, volen ser una altra cosa. Volen conduir-nos a tots a la desaparició com a poble amb característiques pròpies i diferents. Un poeta com Vicent Andrés Estellés o un escriptor com Joan Fuster, que són reconeguts entre la gent culta de l’Estat espanyol, que quan són traduïts en altres llengües els intel·lectuals entenen el seu gran valor. I ací es tracta d’ocultar-los i fer-los desaparèixer.

Amb quina aspiració s’ha fet aquesta antologia?

M’agradaria que Estellés, com a símbol de la nostra cultura, i la llengua en la qual escriu continuaren plenament vigents, no en la situació actual de dependència crítica d’uns polítics que tracten de destruir la cultura del País Valencià. Esperaria que Estellés arribara més i més a la gent, a tot el poble. I si hi ha bons poetes que poden arribar al poble, Estellés seria un dels exemples per antonomàsia.

Una cultura es construeix al voltant d’icones. I mentre les icones funcionen, una cultura no és tan fàcil de destruir.

No és tan fàcil de destruir mentre això estiga en marxa. Això depèn de nosaltres, dels valencianoparlants, d’aquells que tenen consciència de ser valencians i volen que el nostre país continue vigent. La música sobretot pot contribuir al fet que la poesia d’Estellés continue vigent. Pense que l’antologia és una magnífica introducció a Estellés. I, al mateix temps, és una immersió prou completa. Si algú vol Estellés, el poeta està en aquest llibre. Si algú en vol més, tenim l’obra completa. En tot cas, però, ací tenim un resum aprofundit del que és el poeta.

En els últims temps, la promoció i difusió de la poesia té molt a veure amb l’oralitat. I Estellés és un poeta que sembla fet per a la pervivència a través de l’oralitat, de les cançons, però també dels recitals.

Tens tota la raó. Molta de la penetració d’Estellés entre nosaltres és deguda precisament a aquella oralitat que conté la seua poesia i que els cantants, poetes i recitadors van fent seua, l’aprofiten per comunicar-se i comunicar el poeta a públics que poden ser molt diversos. Crec que pot ser el gran encert de la poesia d’Estellés.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close