Una altra manera de parlar de la vigència i la perdurabilitat dels clàssics seria considerar-los el lloc on tornar per excel·lència, és a dir, la casa gran, el recer que no falla, el rebost —sobretot— que mai no s’exhaureix. Cada cultura i època hi torna amb una set i una gana diferents però sempre hi troba aliment, de vegades en racons i parts que d’altres havien desestimat, de vegades en la mateixa mamella esplèndida i nodridora —i quan això no passa, el clàssic deixa de ser-ho.
En la transmissió dels clàssics, l’acadèmia —les escoles de traducció i els estudiosos— és fonamental: en garanteix la vida que el pas dels segles entrebanca. Ara, sovint, qui els fa florir i els torna a popularitzar són els artistes: en la seva obra, la llavor clàssica brosta altre cop, sota el sol d’ara mateix i a partir dels nutrients d’avui en dia. La flor actualitzada salva les distàncies culturals sense necessitat d’aparell crític i arriba fàcilment a la gent, com qui en cull un pom quan surt a passejar.
En els darrers mesos, s’han publicat dos llibres formidables que són dues versions molt lliures de la Ilíada. L’un és una novel·la gràfica, l’altre un poema i no tenen res a veure. Les aproximacions al cant bèl·lic d’Homer són gairebé oposades i és també aquesta potència —aquesta possibilitat gairebé infinita de ressorgir diferent— una característica intrínseca dels clàssics.

Memorial, d’Alice Oswald, traduït de l’anglès per Jaume Coll Mariné (ben mereixedor del XVI premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia» tant per la idea com l’execució) és, alhora, un estudi minuciós i una destil·lació de la Ilíada: Oswald pela l’obra fins a tocar os. Quina és aquesta espinada que reversifica? Què vertebra la Ilíada? La mort —l’assassinat en massa de les guerres, les piles de cadàvers que s’amunteguen en tota contesa—, o més aviat, els morts, i el recurs que Homer eixampla i filigrana: la comparació. Al començament del clàssic, en la nova traducció de Pau Sabaté (Bernat Metge Universal, Barcelona, 2019), l’arribada de les naus a la costa troiana ja és esbatanada amb unes comparacions que només són les primeres de tantes:
[…] Tal com es mouen per l’aire els estols espessos d’abelles que surten sense parar de dins d’una roca que brilla i volen fent raïms per les flors de la primavera, i d’ací i d’allà van volant a grapats, d’aquesta manera els estols de guerrers anaven sortint de les naus i les tendes. […] Com els eixams nombrosos de les mosques espesses que per l’estable d’un pastor van volant sense treva al temps de la primavera, quan vessen de llet les galledes, tants eren els aqueus cabelluts que contra els de Troia van plantar-se al mig de la plana amb ganes de fer-ne matança.
Com William Kentridge a la seva fabulosa instal·lació More sweetly play the dance, aquest Memorial és una desfilada: Oswald va fent passar els protagonistes de la Ilíada per explicar qui són i com moren. Entre un i el següent, intercala una comparació homèrica repetida dues vegades, com la tornada d’una cançó. Per exemple:
Com un fogueró les estrelles s’encenen al volt de la lluna
no fa gens de vent
de sota d’un got d’aire cap per avall
en surt tot el rocam negre i exacte
i el món es redueix a esquerdes i espadats
en nits així
la llum és inefable s’escapa del cel
i cada estrella accepta déu obertament
i el pastor se n’alegra
A un recompte de morts, al degoteig insidiós de baixes, quan és exhaustiu, no cal que se li afegeixi res més per entendre de què va una guerra. I la Ilíada és això. L’escreix que en fa un clàssic és la lírica que l’esponja i l’aixeca del simple túmul, la força, la energia que hi ha en l’expressió i, sobretot, en aquestes comparacions que trenquen el relat —alhora que el cohesionen— i li donen tota la llum del món que no s’està matant. Al Memorial d’Oswald hi trobem tanta emoció i desesperació com a l’original —i la mateixa gosadia literària a l’hora de buscar l’expressió nova, exacta.

A La cólera, de Javier Olivares i Santiago García, els autors ataquen el clàssic pel flanc d’un sol personatge, Aquil·les. És a través de la seva vida —de les seves pulsions, de les seves contradiccions, de l’emoció clau— que entenem la guerra de Troia i la fundació sanguinolenta d’Europa. Els autors, en comptes d’anar a l’esquelet de la Il·líada com fa Oswald, la fan servir com a trampolí: introdueixen un element realment sorprenent i que alhora encaixa perfectament amb la història, la doble identitat sexual d’Aquil·les, que quan era petit era nena i es deia Pirra. En un moment donat, fins i tot es permeten la llibertat de capgirar, literalment, la lectura —has de girar el còmic per seguir llegint— i viatjar a un futur distòpic per mostrar-li a Pirra els fruits —els fills— de la seva còlera. Per reblar el volum, canvien de protagonista —ara li toca a Ulisses— i condensen l’Odissea en disset pàgines trepidants sense text: el treball gràfic és d’una eficàcia i d’una força extraordinàries —les escenes a l’Hades són impressionants. El llibre acaba amb un diàleg beckettià d’Aquil·les i Ulisses a l’altre món, quan ja no són més que ossos que enyoren la vida i recorden les paraules de Penélope: “La vida és tan curta! Qui no s’apiada de si mateix, tampoc s’apiada dels demés.”