Vàrem arribar a la Casa de Cultura del Passatge Massorrà quinze minuts abans no comencés la sessió del Pol Guasch i la Clara Aguilar, i l’avinentesa ens va permetre de sentir una estona l’autora que recitava prèviament a ells: la poeta Maria Isern. Vull reconèixer que estic massa acostumat a criticar, i que després d’escoltar l’estil de la rapsoda vigatana, tan fet a mida, tan de la poesia catalana en general, que sembla que Xavier Mas Craviotto, Blanca Llum Vidal i Ivette Nadal s’hagin fusionat en una sola cantarella, vaig pensar que el Pol posaria el mateix to i que hauríem d’esperar a l’actuació del David Caño per a trobar-ne alguna diferència.
Però m’equivocava, i aquesta és la part més interessant que un mitjà com El Temps de les Arts hagi enviat un artista a jutjar un escenari poètic, que fa de poeta, artista i crític a la vegada, i s’hi fixa i n’aprèn i no diu res fins que la sessió no acaba, sobretot si la cosa li sorprèn. Per altra banda, els tres tinguérem una conversa al final de l’actuació, les idees destacades de la qual ens ajudaran a situar fàcilment l’obra i a entendre l’encert del Festival en ajuntar el Pol i la Clara.
Tot això va passar el dissabte 1 de juliol a un jardí idíl·lic de la localitat maresmenca de Sant Andreu de Llavaneres. Feia cinc dies que el marc teòric de totes aquestes actuacions, el Poesia i Més, feia el tret de sortida i n’engegava una nova edició que coincideix amb el vintè aniversari de la Fundació Palau, lloc on fa dos anys vaig tenir també la sort de recitar. Les cadires estaven disposades amb ordre ovalat i tot el que era important succeïa a la vora i a l’alçada i del públic. A més a més, se’ns va repartir un sobre amb una sort de breu introducció del que estàvem a punt de presenciar. Molt furero, en cert cas.
Incís: necessitem més coses així a la poesia, però no per fer el mateix que es faria dalt d’un escenari, sinó per a integrar l’obra amb d’altres elements. No és un cant a la performance -Déu me’n lliuri, els meus motius tinc-, és un cant a destruir la poesia contemplativa i tanmateix la contemplació de la poesia.
Com a bon artista, vaig anar a seure justament als seients reservats als protagonistes; l’actuació començaria des de la perifèria del públic i s’aproparia a una taula a mig parar que hi havia al centre de tot. I allà vam tenir la compositora Clara Aguilar, que s’apropà a la taula i continuà parant-la mentre Pol Guasch introduïa la seva veu invisible amb una història. Sempre pares la taula per algú, però el protagonista de la història narrada no sap qui se l’ha parat. Bon gir a l’esquema.
La millor manera de marxar és quedar-s’hi, però quedar-s’hi de totes les maneres en les quals hom es pot quedar a un lloc, exceptuant la presència física. Tot i així, Clara Aguilar va impregnar de música l’escena des de la mateixa taula del centre, i s’hi va quedar, mentre Pol Guasch feia acte de presència i es desplaçava pels diferents punts de l’escenari col·lectiu, nodrint la història amb tots ells. No obstant això, en un parell d’ocasions, el poeta tarragoní sí que s’arribà a pujar a una estructura clàssica escenarial, sospito que perquè el moment de la història en el qual estàvem immersos requeria un punt d’altura.
He de reconèixer que m’agrada molt la literatura fragmentària, i que l’actuació en tenia molt d’això. La paraula deslocalitzada -adjectiu emprat per l’autor- té una força incomparable i absorbeix molt bé la música, en especial el desplegament que li va dedicar la santjustenca Clara Aguilar. Pel que sé, cap dels dos es coneixia personalment abans que el Director del Festival, l’Eduard Escoffet, no els proposés que actuessin junts. «Els assajos van ser trobades per conversar sobre què ens interessava i què teníem en comú. Totes les temàtiques que apareixen a la història són un punt de trobada entre nosaltres», expliquen al Temps de les Arts Clara i Pol després de l’actuació.
«Hem anat reformulant el text a mesura que fèiem dialogar les nostres vivències amb diferents imatges escèniques. La sensació és que hem fet el que volíem fer», afegeixen, cosa que casava molt bé amb el sentir general del públic. Persones allà presents van comentar que a un recital mai no sents completament allò que se suposa que has de sentir perquè l’atmosfera sembla fingida, kitsch, sempre preparada per un ‘ooooh’. Però el duet va saber aprofitar tot el potencial immersiu que l’obra podia tenir i va transformar els fragments en mil històries possibles.
