Poesia

La poesia que ens va ajudar a suportar (i pensar) 2023

Enguany amb forma de regal anticipat de Reis, des d’El Temps de les Arts us proposem una antologia no exhaustiva de la producció poètica en català del 2023. Un cabasset de versos, sense voluntat jeràrquica, amb alguns dels llibres que han marcat la temporada, altres de menys coneguts i una nòmina representativa d’escriptors i escriptores que, amb els seus poemes, ens han colpit, ens han ajudat a pensar i emocionar-nos aquest 2023. Bona lectura.

Laia Llobera. “Transparent”, Paradísia

Invocar el ventre noble
de la nuesa,
el senyal que nia
en la despossessió.

Descobrir
com es propaga
aquest miracle
en cada cosa.

Com respira
la nua bellesa,
llum en la llum,
del que ella pren.

Com la vida
mig velada
s’alça en traç
d’etern suprem.

Tot és cos vestit de càntic
i cada càntic es torna vent.

I l’aireg com seda brolla
per una túnica transparent.

Laia Llobera i Serra (Barcelona, 1983) es va adjudicar el Premi Octubre Vicent Andrés Estellés del 2022 amb el llibre Paradísia (Editorial Tres i Quatre).

Pere Joan Martorell. “33”, Quimera

Pere Joan Martorell @Joana Artigues

Temença al puig
sotjant
un cos decrèpit
que no ens pertany
Un cos multiplicat
per la saliva d’altres veus
per la insurrecció
de llengues estranyes
Amb l’hàlit sec ardent
com la sàvia d’una soca
renegrida
pels corcs
de les flames més impures

Pere Joan Martorell (Lloseta, Mallorca, 1972), poeta i novel·lista, amb una extensa obra, va publicar Quimera aquest 2023 en el segell Lleonard Muntaner.

Albert Mestres. Sense títol, Elegies de Caldes

Albert Mestres.

dos mil vint: primera meitat — sense cap malaltia greu
sense cap enemistat greu — de feina tanta com en vulguis
he tingut carxofes i patates — porros espàrrecs maduixots
taronges nespres i cireres — he vist les alzines de Caldes
el llarg carrer de Bucarest — i la placeta de Ceret
he tingut l’amor d’elles dues — el frec a frec del dia a dia
he llegit Pijuan i Jünger — i les poesies de Brecht
he fer Amor Pur a La Seca — he enllestit una altra novel·la
tot i això i de cop a la pandèmia — i el món ha trastocat i girat
com un mitjó

Albert Mestres i Emilió (Barcelona, 1960), escriptor, traductor i director d’escena, va publicar aquest 2023 Elegies de Caldes en Edicions 62.

Raquel Casas. Sense títol, Contracció

Raquel Casas.

L’amor és sempre més fàcil
amb una llengua al canell,
un dit a la boca,
un braç al coll,
un genoll a l’engonal,
un nas a l’aixella,
i dos ulls clucs a la cuixa.
Però jo duc els budells a la mà
com si fossin un regal lluminós
o una cançó de bressol infinita.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és poeta, animadora cultural i professora de literatura. Amb Contracció (Bromera, 2023), va guanyar el Premi València de Poesia.

Marcel Riera. “La naturalesa de la realitat”, Abans de la tempesta

Marcel Riera.

Un fanal solitari encès sota aquests arbres
davant de la casa, les ventalles tancades
però els llums encesos al pis de dalt,
i al voltant la tofa fosca de les branques,
la reixa al mur rectilini i la xemeneia
de la casa veïna que només treu el cap.

Més amunt la nítida claror d’un cel
que els raigs del sol il·luminen encara,
mentre a sota és fosc, tot i ser de dia.

Hi ha un escampall blanquinós de núvols
al blau darrere els grans arbres immòbils,
però veïns invisibles segurament ignoren
que en aquesta vista d’estàtica aparença
s’amaga una cosa tan bella com enigmàtica,
perquè tot sembla perfecte, i tot és mentida.

Marcel Riera (Badalona, 1956), poeta i traductor, publicava enguany Abans de la tempesta (Proa, 2023), el seu dotzè llibre de poesia.

Marc Granell, “Llengües”, Arran de gel

Marc Granell @Prats i Camps

Hi ha llengües grans, obeses, opulentes,
cofoies de ser com són, sempre llustroses.
N’hi ha una, però, unes altres, com tu, petites i esquifides,
sempre amb por de desaparèixer d’una ventada enemiga
o un mal pas.

D’ençà que et vaig trobar, tan desvalguda, tan poca cosa,
et vaig fer meua i et vaig agafar als braços com s’agafa un tresor, un horitzó infinit de jardins i fonts inacabables,
un nadó menut i tendre que amb el temps es fa gran i d’encén
paisatges on el record es fa esperança,
i he procuparat des d’aleshores fer-te feliç mentre tu em feies
aprendre’m el goig i la tenebra.

Un dia moriràs, ho sé, com morim tots,
com moren també totes les llengües.
Tu, però, potser abans, ai las!, que aquelles grans i llustroses.
I serà una mort ben petita és clar que sí,
que deixarà, però, com totes les morts de totes les llengües,
un buit immens, opulent, insalvable,
un món més ombra.

Marc Granell (1953) és un dels poetes valencians més reconeguts i guardonats. El seu darrer poemari, de 2023, Arran de gel (Bromera), inclou aquest homenatge a la llengua literària i vital que va adoptar.

Jordi Valls, “Resurrecció”, Tractatus de la mort de la poesia catalana

Jordi Valls @Prats i Camps

Si la poesia és el tanatori de la paraula,
llavors, quin sentit té haver pensat
el vers ben escandit o la prosa delicada?

La fossa comuna com a destí final
oculta la mà que frega la bombeta al sostre
en el lloc de la teranyina fora de tota mirada.

I encara ignorat per la comunitat,
el destí final neix i s’enfondra
en la sordesa de cada paraula infal·lible

La memòria amb la multitud escampada al jardí,
com els soldats de plàstic que vaig desar a terra,
perduts entre les males herbes i els geranis asilvestrats.

L’arqueologia del compromís, la coherència
que em fa escala d’unes vivències oblidades.
Si la poesia és el tanatori de la paraula

quin fil de cosir és el millor per sargir la mortalla?
He remenat les flor de la descurança, totes son belles.
I com Llàtzer camino sobre el poema. Res més no importa.

Jordi Valls (Barcelona, 1970) va arrodonir aquest 2023 la seua cada vegada més sòlida trajectòria amb un poemari que s’esbrina important, Tractatus de la mort de la poesia catalana (LaBreu).

Susanna Lliberós. “Tercera cicatriu”, El crit

Susanna Lliberós @Espores

Una cicatriu més una cicatriu fan tres cicatrius
i aquesta, la invisible, la tercera, és també la insofrible
que sagna, sense treva i esquerda la femella.
Jas, uns pits maltractats!, sutura i cap a casa.
Què fas ara amb la llosa d’uns punts amb punt final
que t’han cosit per sempre la planúria i l’espant?
Com identificar-te amb una nova pell,
i fer dels talls que et marquen frontera del dolor?
Quina part de la dona ha asclat el bisturí,
i quina part de tu ha esborrat l’anestèsia?

Susanna Lliberós (Vila-real, 1973), periodista i poeta, va guanyar amb El crit (Onada Edicions, 2023) el Jaume Bru i Vidal de poesia dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt.

Josep M. Sala-Valldaura, “Cicle”, Quasi muts

Josep Maria Sala-Valldaura @Nathalie-Bittoun

Convé, cada matí, endreçar el món:

protegir l’ànim i el cos d’un xàfec inprevist, no mullar els peus en els bassals de l’eixida i fer una bona cara tant al sol com a la pluja; confirmar que la bardissa continua amagant el carrer, que el forrellat de la tanca llisca sense fricció i que, tot i els grinyols, s’obre el portal amb aquell esforç diari i lleuger de vèncer la mandra. Saps regular la resclosa del viure perquè, des de petit, aprengues a usar el cadiral: saps usar el riu del desig i saps elevar amb rodes ben engranades l’aigua que encara t’ajuda a moure la sínia.

Mot a mot, maó a maó, has emplenat la paret
i només una escletxa t’aboca al silenci del Buit.

Josep Maria Sala i Valldaura (Gironella, Berguedà, 1947), poeta, assagista i traductor de llarga trajectòria, va publicar Quasi muts (Lleonard Muntaner, 2023).

Susanna Rafart, “El poeta i les pedres”, Les roses a frec de l’hivern

Susanna Rafart.

Un poeta no esculpeix les pedres. Un poeta grava en l’aire signes que voldrien ser perennes. Però hi ha poetes que aconsegueixen imprimir en el basalt més cantellut les seves paraules. Hi ha poetes que saben que els silencis també són de pedra. Hi ha poetes que, cansats de parlar, es metamorfosen en grisos coloms jacents i s’oculten sobre un enfilall de magranes i raïms per plorar amb les façanes quan la pluja persisteix. Hi ha poetes que contemplen els hiverns despullats dels congosts, que enyoren la lentitud en els camins, que interroguen els tolls de l’altiplà, que desapareixen en la greda o l’herba curta de carenes a la intempèrie. Tot poeta voldria tenir a la butxaca un poema contundent com una pedra: simple i abastable amb una mà, de pes feixuc, d’arestes treballades, sòlida i decisiva en el llançament.

Susanna Rafart (Ripoll, 1962), és una poeta de trajectòria extensa i guardonada. Aquest 2023 publicava un llibre de viatges, Les roses a frec de l’hivern (Lleonard Muntaner), a mig camí entre la descripció, l’assaig i la poesia.

Robert Cortell, “Ser”, Memòria de la llum

Robert Cortell.

I

Malgastem massa temps ignorant
la perversitat dels dies que passen
sense deixar rastre, entretinguts
en la placidesa de les hores mortes,
dedicades a contemplar l’horitzó.

És com si tot haguera de tindre lloc
lluny de nosaltres, en un paratge remot
d’emplaçament incert, i viure
fora esperar allò que volem ser
i no l’esforç tenaç de de ser-ho.

II

Quan el no-res es cansa d’esperar,
totes les preguntes troben resposta:
les esperances d’ahir esdevenen
fatigada invenció que enardia el desig
i el portava enllà de la certesa.

Ara som el que resta d’aquella fugida,
un desviament cap al camí de tornada,
la resignació a una clarividència
que no pot confiar en el que vindrà
perquè ja sap tot el que no ha vingut.

Robert Cortell (Carcaixent, 1958) és llicenciat en dret i lletrat de la Sindicatura de Comptes. En el seu vessant com a escriptor té diverses obres poètiques i narratives. Amb el seu darrer poemari, Memòria de la Llum (Edicions del Sud), va guanyar ex aequo el Premi de Poesia “Torre de Piles”.

Ricard Martínez Pinyol, “Pintar l’aire”, Els ulls fecunds

Ricard Martínez Pinyol

Esgrafio un límit
i amb blau egipci
m’entinto el cor.
D’allà on he dormit
fins que m’he despertat,
un feix d’imatges
s’han envolat enlloc.
Vas callar-te un secret,
però, en els teus dibuixos,
hi bategava una màcula.
Ara pintes universos,
muntanyes de llum blava,
plantes imaginàries,
pintes l’aire, mars i abismes.

Ricard Martínez Pinyol, poeta nascut a Tortosa el 1959 i resident a Mallorca, va guanyar el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March amb Els ulls fecunds (Editorial Tres i Quatre).

Àngels Gregori, “Ficcions”, Jazz

Àngels Gregori @Jesús Císcar.

Devia ser un poble bonic per instalar-s’hi,
la teua infantesa.

Partitures d’ocells quiets als cables
de la línia elèctrica i una orquestra de silencis
a punt d’interpretar-se.

Créixer és apagar els llums de casa pensant
que t’hi veuràs a les fosques. I és entrebancar-se
i sospitar que algú ha canviat d’espai els mobles.

Cal que hi haja una estació en aquest paisatge.
I fer veure que des d’allí el teu besavi
se’n va anar per lluitar en una guerra.

Un diluvi universal, els teus plors adolescents.

Vas reconèixer Déu entre els banyistes.

La poeta i gestora cultural Àngels Gregori (Oliva, 1985) va augmentar el 2023 la seua ja considerable producció amb Jazz, llibre editat en Proa.

Veronika Paulics i Joan Navarro, “11”, Líquens

Veronika Paulics i Joan Navarro.

Em protegeixo sota el ràfec i observo la pluja al tros plantat de blat de moro fesols mandioca, menjar dels animals i nostre, després, sota les mantes, a la terrassa, sento les gotes que trenquen les teules en bocins, gegantesca fulla que tritura casa nostra: una ceba sobre el tauler de tallar, el ganivet, la mà àgil de qui en sap i té pressa.

La pluja amaina, la ceba es daura en la mantega, l’aigua regalima de la canal sobre la fulla ampla de la monstera.

Una manera de naufragar.

Les llavors es busquen en els solcs, no es veuen en la foscor les arrels entrellaçades, el panteix dels rebrots verds a la recerca de la llum: un instant més i es capbussaran dins l’aire estenent els braços com qui neda, dues fulles tímides, brillantor quasi invisible en l’artiga, equilibri, ballet.

Les mil vulves de la mare terra s’obren en mil i un continus parts: el que sembla etern és un espurneig. a l’horitzó, un llamp parteix algun món en dos.

barcelona, 2 de juny de 2020.

Abans del llamp. Abans del món que alguna galàxia covava. Tremolant. A camp obert. Pels volts de l’espai: On cruix l’esfera: I els seus ulls. Al port on s’arrecera el llangardaix del cel. I la barca dels matins. Abans del temps. Abans d’aquest poema que arriba lentament entre les runes i la boira freda. A l’andana de la nova vida, diuen. Abans del psalm dels elements pelats: Amb l’arca fràgil i les bestioles. Pels manglars de l’aire. Dins la nit infinita de la llum. Dins l’espai de la creació primera. La casa on t’habites. Cos del viatge. On dibuixes l’estranyesa dels dies. Nòmada del buit. Les pauses del cor. La matèria del respir. Les flors dels gerros que et cantussegen. Abans de l’ovació. Mentre lletreges les línies de la mà. I el seu relleu. Les macadures de les hores irreals. Les pedrisses cremades. Els tàlvegs sinuosos entre els petits turons i les arenes. La guineu blava que traspassa els trossos de la nevada:

El gest incert: L’espill precari del miracle que t’inunda.

09.06.20

Veronika Paulics (São Paulo, 1967) i Joan Navarro (Oliva, 1951) mantingueren una correspondència poètica entre setembre de 2019 i gener de 2022. D’aquell intercanvi sorgeix el llibre Líquens (Edicions del Buc, 2023).

Jordi Solà Coll, “Nocturn”, L’ombra de les hores

Jordi Solà Coll

Tot és ruïna i cendra —les paraules
que cremen com tions en el poema,
igual que cremen els records en ulls
cansats de tant hivern:
domini incert
és la claror finita arran de vespre,
aquest estrany indret on la memòria
s’encavalca amb l’oblit i la nostàlgia.

Perquè tot era ja abans de la paraula:
la pedra ígnia —abans de ser muralla—,
i el somni fou, preludi de l’efímer:
l’eterna nit en blanc que ens aixopluga.

El fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963), va guanyar amb L’ombra de les hores (Proa, 2023), el premi Miquel de Palol.

Carme Castells, “Ermàs”, Rastre de plata

Carme Castells.

L’ermàs no és un camp eixut: és
el clot on s’ofega el desig.

O la sala blanca, despullada,
d’una clínica de fertilitat
on jec immòbil com un vas romput.

És desembre. Sóc una dona amagada
sota una bata quirúrgica brava. Fa
fred d’intempèrie, el món,
és nuu en aquesta cambra.

Hi ha una pantalla penjada a la paret.

Mira, és el teu embrió, diu.
Preciós. Multiplica molt bé.

Han mostrar aquest mateix, a la parella
anterior?

L’altre té menys qualitat, diu, si
sobreviu, el congelarem.

Tu n’ets la mare biològica
—n’ets.

I sí, soc sa mare, ja ho era
abans que l’embrió fos fresc, abans
que sortís a cap pantalla

—abans que dins del
coll d’úter de vidre del laboratori
es decidís a multiplicar-
se bé—, abans

que cap dona sagnàs, i que de la sang
se’n fes nom, cadena d’ADN, úter
obscur d’una dona que només
vol veure un punt blanc a la pantalla,

el batec d’un cor que viu dins seu molt abans de viure-hi,
vermell de sang, de carn, d’amor,

abans i tot que jo tingués por
de només quedar prenyada d’aquella
fredor de sala nua, por
de no veure mai
un punt
bategant
a la pantalla,
abans d’això ja era
sa mare.

Aquell embrió fresc no va aferrar.

L’altre tampoc no va sobreviure.

La poeta i gestora cultural Carme Castells (Mancor de la Vall, 1976) va publicar aquest 2023 el recull poètic Rastre de plata (Adia Edicions), el que és el seu debut literari. Amb una temàtica colpidora reflectida en els versos de la tria.

Josep L. Badal, “El darrer poema del món”, El món és senzill

Josep L. Badal

Dius mare el món és senzill davant l’olla,
hi ha l’aigua, per exemple.
Arreu, o sota la sorra.
Orificis crus que s’obren i es tanquen
amb breus foc i gel que ens semblen gegants.
Bernats pescaires, talps, teixons morruts,
simis petits, llegums i esparregueres,
llavis de pedra on el vent és senzill.
La dona que talla mongeta tendra,
la que es mor. Un pa al forn. Com de pedra.
La nena que jugava amb el cabrit,
la dona que s’ha bullit amb la vida
i la que es mor, tendre el rostre i la nit.
El món és senzill. Un llavi de pedra.

L’estudiós, crític literari i escriptor tot terreny Josep L. Badal (Ripollet, 1966), va lliurar aquest any un nou llibre de pomes, El món és senzill (Lleonard Muntaner).

Josep Porcar, “Solstici d’hivern”, Els focs ignífugs

Josep Porcar.

Com els avis, també els dies se’ns moren
d’hora, i el sol ja arronsa, s’ajup enfredorit
com un gat sota la taula, als nostres peus
fa d’últim braser, desconsolat ens mira
als ulls i ens il·lumina, hi escorcolla serè
les últimes nits de l’any com les de l’ànima,
tan llargues, tan fondes, tan rotundament
fosques que potser ja no arribaran a l’alba.

I és que es giren, d’esquena al sol, les fulles
encartronades, mortes penjades dels roures,
bressolades si ressuscita el cerç, crepitants
com teies si amb la punta de la llengua
una aiguaneu les llepa, ara és llavors l’hora
d’invocar llamps i cendra sobre nosaltres,
pòstumes llums d’una definitiva caiguda
de tot perquè un altre sol per fi creme i s’alce.

Josep Porcar i Museros (Castelló de la Plana, 1973) és segurament un dels poetes més importants de la seua generació. El seu darrer poemari és Els focs ignífurs, (Godall Edicions).

Lorena Cayuela Bellver, “Èxode”, Per deixar llavoretes a la vora

Lorena Cayuela Bellver

La fragilitat d’un cos.
La ment poderosa espera
guardar coses a la maleta.
Desordre, forats i s’unfla
una cremallera trencada,
breu plaer inhòspit.
Ossos, música, el bull brama
i s’oprimix la carn
i la roba bruta fuig.
Beu, beu, beu,
glop buit salat,
rancúnia del sol en foc,
sabates, llamps únics,
pedaços de roba,
forats i ombres als ulls, i uns cordells
units amb força clandestina.
El clam dels senys, fuga o mort,
un barret d’última hora
o un os amb poca carn.
El bitllet ofega i tems
i el mos que et xucla la boca
saliva hores d’estar sol.

Després d’un parèntesi dedicat a la poesia infantil, la poeta Lorena Cayuela Bellver (Xàtiva, 1978) tornava amb un llibre per a adults guardonat ex aequo amb el Premi de Poesia Torre de Piles, Per deixar les llavoretes a la vora (Edicions del Sud).

Anna Campillo, Sense títol, Udol i llop

Anna Campillo

fuges de l’absolut
culls aliment a l’ombra
menuda de la carícia

ets formiga que no abasta
la lluentor del perill,
forana,

fuges de l’absolut
en tot el mai el sempre
trobes en cada vida
un contorn

buit

per abocar-hi el munt
de pell retalls d’ungles
i una gola que s’esmuny
en amors dèbils
de faula

tanmateix, fuges d’arreu
i no tornes a trobar-te

Údol i llop, Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2022, Pagès Editors, és un llibre publicat de manera pòstuma d’Anna Campillo Arrebola (Mollet del Vallès, 1968 – 2023). L’escriptora va faltar de manera sobtada dos mesos abans de l’aparició. El seu poema tanca aquesta tria, com a homenatge.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close