Cinquanta anys d’història d’uns guardons demanen a crits fer un balanç. I el del Premi Vicent Andrés Estellés que s’atorga en el context dels Octubre, és una història d’èxit, amb un palmarès extraordinari que dibuixa la història poètica en llengua catalana del darrer mig segle. Amb un pes important del País Valencià, però amb noms indispensables de tot l’àmbit lingüístic. Amb el dèficit remarcable, això sí, d’una presència molt minsa pel que fa a les dones.
Aquesta història té un moment fundacional en consonància amb la trajectòria dels guardons. Som a l’any 1973. Està tot per fer i quasi tot és possible, malgrat que encara falten uns llargs mesos per a l’extinció física —el final del seu llegat polític són figues d’un altre paner— del dictador. Un any abans, la Societat Coral el Micalet havia creat el premi Joan Fuster, amb la idea de fer de trampolí de la producció literària. El 1973, Tres i Quatre assumeix el premi Fuster i va més enllà. Són anys en què el pensament i la reflexió són imprescindibles, però el mateix intel·lectual de Sueca havia sostingut sempre la necessitat de generar una escena literària normalitzada, capaç de guanyar lectors, amb autors i lectors de narrativa i poesia. Naixen els Premis Andròmina de narrativa i, no podia ser d’una altra manera, els Vicent Andrés Estellés de poesia.
La primera obra guanyadora, el 1973, és un poemari emblemàtic, Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro (Oliva, Safor, 1951), l’acta fundacional d’una de les trajectòries poètiques més reeixides de les darreres dècades, motiu d’homenatge el 2018 per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Part integrant de la visionària antologia Carn fresca, el d’Oliva desplega una poesia densa, allunyada del realisme històric que havia imperat els anys precedents, carregada d’imatges aclaparadores i simbolismes i referències diverses. “ (…) hi ha un lloc on moren els cucuts, on les brases són com maduixes, i les balenes dibuixen el darrer badall de tristesa; és fosc”, escriu en una de les composicions d’aquell llibre. “(…) guillaran els elefants i els mamuts dels llibres fent un gran brogit, i les papallones coltellejades, bleixant, ompliran els sostres i tot s’enderrocarà; guaita, els cucs tenen grans dents i no temen ratar la pedra”. L’esmorteïda estela de la platja, de Salvador Jàfer, estilísticament en unes altres coordenades —tampoc tan allunyades de les de Navarro—, serà l’obra finalista, inaugurant també una altra de les carreres literàries destacables del País Valencià. El sentit d’ensumar el talent emergent del jurat va ser, cal dir-ho, més que notable. Els components, poca broma, eren Josep Maria Castellet, Jaume Vidal Alcover, Francisco Brines, Emili Rodríguez Bernabeu i Maria Beneyto.
El mateix bon criteri que hi hagué amb el següent Premi, el 1974, al poeta i narrador mallorquí Miquel Bauçà, per l’obra Notes i comentaris. Bauçà (Felanitx, Mallorca, 1940 – Barcelona, 2005), una mica més gran que els guanyadors precedents, ja havia obtingut el Salvat-Papasseit el 1961 amb Una bella història. Però el Vicent Andrés Estellés és la confirmació d’una de les trajectòries més originals i intenses de la generació dels 70 i un tarannà personal també singular i enigmàtic, un solitari aliè a les escenes literàries que el cineasta Agustí Villaronga va dibuixar en el documental Bauçà, poeta invisible (2006). Notes i comentaris contenia versos com aquests: “A partir d’ara, / caldrà fer estalvis / d’abrivament / i esmerçar afanys / en provatures / de resistència”.

Un aleshores joveníssim Francesc López Barrios (València, 1958), és el següent guanyador, el 1975, amb Àfrica, però tot i algun llibre posterior, la seua és una carrera vinculada més al món del periodisme i el guió televisiu. No és el cas, òbviament, del guanyador del 1976, Marc Granell (València, 1953), un dels poetes fonamentals en llengua catalana entre segles. Llarg camí llarg, l’obra guanyadora, és el seu debut editorial en català després d’algunes provatures en castellà, poemes d’imatges poderoses però sense corfa surrealista, amb fons filosòfic i la normal pulsió identitària, de recerca de la personalitat. Algunes d’aquestes coses es veuen en el poema “Por”: “Et retornes / quan veus la ferida / de nou massa gran, / oberta. / Creus que és la gent, com sempre, i demanes / un poc d’espai bru, / un llarg camí llarg, / estones de vent / sense llavis”.
Pòrtic d’una prolífica i importantíssima obra agrupada el 2017 per la Institució Alfons el Magnànim. L’any 2020 va ser distingit amb el Premi de les Lletres Valencianes. I aquest 2021, ha rebut el Jaume Fuster que atorga l’AELC. Es podria dir que amb Llarg camí llarg va començar (gairebé) tot.
La dècada acaba amb premis a autors que, per diverses raons, han tingut trajectòries ben diferents. El 1977, el guardonat és Josep Fèlix Escudero (Atzeneta del Maestrat, 1946), qui ha basculat entre la producció en català i castellà, però el curs següent es torna a impulsar una altra carrera ressenyable, la de Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958), de nou un premi a un debut, La ciutat del tràngol. L’alcoià no malbarata el trampolí: amb el seu següent poemari, Esbós d’un cos (1983), guanya el Jordi de Sant Jordi i el Premi de la Crítica Valenciana, alguns dels molts reconeixements que anirà acumulant al llarg de la seua producció, encara oberta. El cas del desaparegut Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, Noguera, 1955 – Barcelona, 1980) és, malauradament, ben diferent: Diables d’escuma era també un debut poètic, gènere que va continuar conreant, tot i que la seua contribució més gran potser siga a la renovació de la novel·la juvenil. Va morir molt prematurament d’una aturada cardíaca.

En tot cas, els primers anys del Vicent Andrés Estellés deixen un balanç difícilment millorable pel que fa a fer surar nous talents poètics. A això contribueixen, a més dels citats, jurats com Joan Brossa, Xavier Bru de Sala, Albert Manent, Jordi-Pere Cerdà, Miquel Desclot, Jenaro Talens, Maria del Mar Bonet i alguns dels mateixos premiats que assumien en anys posteriors les tasques de tribunal.
Els 80: futurs noms de referència, Margarit i les dones
Quan arriba la dècada següent, durant la tortuosa transició a la democràcia, els Premis Octubre continuen agafant embranzida i consolidant-se. I potser, arran de les trajectòries dels primers guardonats, es va prenent consciència de la solidesa de l’edifici que s’està construint, sobretot pel que fa a l’impuls de noves carreres poètiques o la confirmació d’unes altres. Aquests anys guanyen autors que amb el temps faran una llarga trajectòria, encara activa, com Pere Rovira (Vila-seca, Tarragonès, 1947), Jaume Pont (Lleida, 1947) i Josep Lluís Roda (València, 1961), tres noms importants de la producció poètica en català que trobaren embranzida en el Vicent Andrés Estellés. Però no sols guanyaven autors prometedors: també van optant al Premi figures ja consolidades, com Jordi Pàmias (Guissona, Cervera,1938), que havia guanyat prèviament el Carles Riba. Al costat, figures de producció més modesta, com Francesc Prat i Figueres (La Bisbal d’Empordà, 1950), Joan Vicent Clar (Tavernes de la Valldigna, Safor 1962-1990) o Antoni Fornes Gomiz (Tetuan, Marroc,1955).
Amb tot, el gran nom d’aquesta dècada, que ens va deixar el mes de febrer passat, és Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 2021), guanyador el 1981 amb Vell malentès, que li va valdre també el Premi de la Crítica. Es tractava del seu quart poemari i el segon en català; l’arquitecte poeta ja era una figura que sonava, però de ben segur que el jurat no podia sospitar que estaven premiant algú que esdevindria un nom de referència als territoris de parla catalana, arreu de l’Estat i fins i tot en l’àmbit internacional. En el llibre Poètica: Construcció d’una lírica (Empúries, 2020), Margarit explicava que la relació amb Miquel Martí i Pol fou la que li va empentar a escriure en català, una pulsió de la qual naixen uns primers llibres que, tot i els molts premis acumulats, el poeta veia que acumulaven el mateix defecte: “L’excés d’entusiasme poètic i lingüístic, natural pel fet d’acabar de descobrir la causa primera de tots els meus problemes, el que jo ignorava de la relació entre la poesia i la llengua”.
Poeta llegidor i molt llegit, tot i que no negligia la complexitat formal, traduït a diverses llengües, va acumular tots els més importants guardons en llengua catalana, una llista inesgotable. Però també en llengua castellana, amb la cirereta del pastís del Premi Cervantes del 2019.
De la dècada dels 80, tanmateix, ens hem de quedar amb una altra fita, la de l’entrada de les dones en el palmarès dels Vicent Andrés Estellés. Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012), l’any 1987, va ser la poeta (també artista plàstica i traductora) que va trencar aquesta dinàmica, una escriptora arrelada a França, la qual, tres anys abans, havia quedat finalista del Carles Riba. Aquesta singular autora, no del tot coneguda, amb una obra influenciada per l’orientalisme, viu a hores d’ara una certa reivindicació: aquest 2021 va estar declarat Any Felícia Fuster amb motiu del centenari del seu naixement. El llibre guardonat als Octubre, I encara, contenia versos com aquests: “Per què, sota la pluja, sencer, / espero encara el sol? Sencer, o potser a tires. / Per què no ens passegem pels desgavells, / sense direcció, / amb les tortugues mítiques? Sense / que ens el sostreguin, el raïm / i el pa rosa vindran? / I si embulléssim el fil que no hem perdut? / I si poséssim / tots / la veu a la finestra?”.

L’any 1988, torna a guanyar una dona, però d’un perfil ben diferent: Teresa Pascual (Grau de Gandia, Safor, 1952) és aleshores una poeta ben jove, que el 1987 havia guanyat el Premi Senyoriu d’Ausiàs March amb el seu llibre de debut, Flexo. Amb Les hores, un llibre amb una veu poètica encara en construcció però que ja deixa entreveure el que vindrà, es posen les bases d’una obra poètica que arribarà al màxim moment d’expansió a la dècada del 2000, amb obres com El temps en ordre (Premi Crítica Serra d’Or) i Rebel·lió de la sal (Premi de la Crítica Catalana). Es tracta, segurament, de la poeta valenciana més reconeguda arreu dels territoris de parla catalana. De Les hores rescatem una estrofa que posava en alerta sobre la capacitat expressiva i conceptual de Pascual: “De molt lluny ha de ser, de massa lluny / com si encara portares en la pell / el cansament d’immensos aeroports”.
Els 90: noves revelacions i finals d’etapa
El balanç d’aquesta dècada és, segurament, el més desigual. El Vicent Andrés Estellés començava amb bons auguris, el 1990, amb un premi a Manuel Garcia i Grau (Benicarló, Baix Maestrat, 1962 – Castelló de la Plana, 2006) per Els noms insondables, que confirmava una trajectòria ascendent (era el seu quart llibre) a través d’una reflexió sobre la relació dels humans amb la paraula: “Sols conec una humil riba per preservar-me: / el mot, / l’home, / sols això”. Els anys posteriors, Garcia i Grau alimenta una obra sòlida que el converteix en un referent entre la seua generació. I que podia haver transcendit més encara, si no haguera mort prematurament el 2006.
En aquests anys també s’hi incorporen alguns noms importants de l’escena, sobretot valenciana. Gaspar Jaén (Elx, Baix Vinalopó, 1952), un autor de producció notable, és el següent guanyador de la dècada, amb Fragments, mentre que els anys posteriors inscriuen el seu nom en el Vicent Andrés Estellés altres figures destacades de les darreres dècades. És el cas de Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961), escriptor que ha treballat quasi tots els gèneres i que, pel que fa a la poesia, té una desena de títols publicats. La mar és el que li va fer guanyar en els Octubre quan ja era un escriptor reconegut. Amb algunes similituds, cal citar Antoni Albalat Salanova (Castelló de la Plana, 1961), el qual també arriba als guardons, el 1999, amb diversa obra publicada. Després del Vicent Andrés Estellés, tanmateix, vindran un grapat més de guardons que justifiquen la seua presència en el palmarès del premi creat per Editorial Tres i Quatre.
Un cas diferent és el del polifacètic Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), un escriptor que, tot i haver publicat abans, es dona a conèixer a través del Vicent Andrés Estellés del 1998, encara molt jove, prova del potencial que desenvoluparia els anys posteriors. L’obra guanyadora, La culpa, anuncia el que passaria uns quants anys després amb llibres tan redons com Llambreig, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2014.

Tot i la preponderància valenciana a la dècada dels 90, també se sumen a la nòmina de premiats dos poetes catalans amb una trajectòria solvent i continuada en el temps, amb incursions en camps d’interessos molt diversos, incloent-hi l’activisme cultural. Guanyen, a més, de manera consecutiva: Jaume Creus i del Castillo (Barcelona, 1950), el 1994, amb Eros d’encesa fletxa, i Vicenç Llorca (Barcelona, 1965), l’any següent, amb Atles d’aigua.
Hem vist, per tant, que els Octubre no abandonaven la funció impagable de llançar nous valors i consolidar-ne uns altres. Però aquesta dècada hi ha un grapat d’excepcions curioses: el filòleg Vicent Salvador (Paterna, Horta, 1951), premiat el 1992 per Mercat de la sal, mai no va tornar a publicar poesia i es va centrar en una més que destacable tasca assagística i de recerca. Per la seua banda, Raimon Àvila i Castells (Barcelona, 1962), dansaire i professor d’art dramàtic, entre més, tan sols té un parell de poemaris publicats: Barrancs de fut i lud, que li proporciona el Vicent Andrés Estellés, i un segon poemari. Això és tot. Més radical és encara el cas de Vicent Coll i Pitarch (Benicarló, Baix Maestrat, 1964): el seu segon poemari, Roda de solituds, va ser guardonat en els Octubre. Ja no va publicar res més. Tal vegada, el seu activisme polític i una biografia accidentada —va ser un dels encausats de l’Operació Garzón del 1992 i indultat el 1996— tenen alguna cosa a veure amb l’abandonament de la creació literària.
Els 2000: més carn a la graella i únics desert i ex aequo
La trajectòria del Vicent Andrés Estellés en el segle XXI ens queda més a prop, és fàcilment rastrejable a través d’Internet i, per tant, la dibuixarem de manera més sintètica. La primera d’aquestes dècades, en tot cas, serveix per sumar a la nòmina de guardonats més noms significatius del panorama poètic. Entre els valencians, s’hi incorporen poetes importants i ja consolidats en aquell moment com Pere Bessó (València, 1951), Ramon Guillem (Catarroja, Horta, 1959) o Josep Lluís Roig (Oliva, Safor, 1967). Entre els principatins, Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954), Jordi Julià (Sant Celoni, Vallès Oriental, 1972) i Lluís Calvo (Saragossa, 1963). Pere Pena i Jové (Seròs, Segrià, 1962), tan sols va publicar un parell d’obres més després de guanyar el Premi el 2002.
Aquesta dècada, tanmateix, també és significativa perquè, més d’una dècada després, l’any 2001, torna a guanyar una dona, en aquest cas Tònia Passola (Barcelona, 1952), amb La sensualitat del silenci. Aquesta representació femenina no va tenir, malauradament, continuïtat durant la dècada. I també hi ha dues circumstàncies singulars, com ara que per primera i única vegada, l’any 2003, s’atorgara el guardó ex aequo, a Patrick Guifreu (Perpinyà, Rosselló, 1952) i Jean Serra (1952, eivissenc nascut a El Biar, Algèria). D’aquesta manera, per cert, es concedia el primer Vicent Andrés Estellés a un autor de la Catalunya del Nord i s’augmentava la proporció d’autors illencs d’aquest guardó, la qual cosa no deixava de ser una bona notícia. Menys positiva, però segurament necessària, a criteri del jurat, va ser la decisió de deixar desert el premi de poesia per primera i única vegada. Va ser l’any 2007.
Aquella dècada ens deixava, en tot cas, un nou cabàs de grans versos, com els que escriu Ramon Guillem en la seua obra premiada, Celebració de la mirada: “El meu llit és el teu. / És la nit que sempre recomença, / el collar del foc que desenfile, / l’espera en el ribatge. / És el sol petit / que entra d’esquitllentes / pels llistons de la persiana. / El silenci dels ulls, / tan feliç com el baf / de la lluna en el vidre”.
2010-2020: la història continua
Al llarg de tots aquests anys, arreu dels territoris de parla catalana han proliferat els certàmens literaris i, especialment, els poètics. Gairebé cada capçalera de comarca en té el seu, l’oferta s’ha amplificat fins a extrems segurament poc sostenibles. Però el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre preserva l’aura i el prestigi; guanyar-lo no és qualsevol cosa. I això es palpa en els discursos d’acceptació, en la il·lusió dels guanyadors i el simbolisme que despleguen els premis. També explica que el palmarès de l’última dècada siga un exponent més que solvent del que ha passat en la poesia en català els darrers deu anys.
Els inicis foren ja prometedors: de nou una dona, Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954), s’adjudica el guardó, el 2010, amb On no sabem València. Es tracta segurament del moment àlgid en la trajectòria poètica d’aquesta poeta, que aquell mateix any rep el Serra d’Or per un poemari publicat el curs anterior, A la taula del mig. Amb ella, en la llista de darrers guanyadors hi ha una barreja entre veus plenament consolidades i representants qualificats de les noves generacions. Entre els primers, Carles Mulet (Gata de Gorgos, Marina Alta, 1953), narrador i poeta veterà, a qui el Premi va posar de nou sobre el tauler. També Josep Anton Soldevila (Barcelona, 1948), amb una considerable producció poètica en català i castellà. Però sobretot cal destacar Carles Camps Mundó (Barcelona, 1948), el qual, abans del Vicent Andrés Estellés del 2017, ja havia guanyat el Carles Riba i el Serra d’Or. I també Miquel Bezares (Llucmajor, Mallorca, 1968), autor d’una vintena d’obres entre narrativa i poesia que li han valgut altres guardons com el Ciutat de Palma o el Serra d’Or. De la mateixa generació que Bezares és Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968), que va guanyar el Vicent Andrés Estellés després d’obtenir també el Ciutat de Palma i el Serra d’Or.

Noms de campanetes que atorguen valor afegit al Premi, com ho era també el recentment desaparegut Josep-Ramon Bach (Sabadell, Vallès Occidental, 1946 – Barcelona, 2020), premiat el 2015 amb Secreta dàlia. Llibre deliciós del qual, com a homenatge, rescatem uns versos: “Gotes de tendresa / en el llit dels amants. / Joies de plata / al bec dels ocells / que amenitzen, / de l’arbre estant, / el diluvi dels cossos. / Onades del rompent / sota llei del vaivé. / Bressol d’astres / que omplen el sac / de pols divina. / Secreta dàlia / del jardí del desig. / Pàtria del món / on neixen els dies”.
I al costat dels consagrats, el Premi ha continuat complint la funció de visualitzar poetes emergents o en procés de consolidació, com ara Jordi Mas i López (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1972), Rubén Luzón (València, 1982), Joan Duran i Ferrer (Sitges, Garraf, 1978) o Jordi Valls Pozo (Barcelona, 1970), figures més que significatives de l’escena poètica en català d’aquests darrers anys. Plenament connectada amb els temps. Com a mostra, uns versos de la inclassificable Pla 10 de l’espai exterior, del mateix Valls, la que encara és, almenys durant uns dies més, l’últim dels guardonats de l’històric Premi Vicent Andrés Estellés: “La ciutat acabarà entre flames. Han perdut la batalla d’Urquinaona. Totes les altres les han guanyades ells”.
En uns dies, una altra obra guardonada agafarà el relleu. Que siga per molts anys.