Poesia

L’escriptura crea espai i forma

Sense dubte una de les obres més rellevants a dia d’avui en la literatura catalana és la de l’escriptor i artista Perejaume. La seva escriptura és un motlle, una metamorfosi de la paraula en les distintes formes de la matèria. La paraula pren la matèria, la mostra, i després la transfigura en el discórrer del text en una altra entitat que li és semblant.

El darrer llibre publicat, Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita Edicions, 2020) transita entre les diverses formes que adopten terra i aigua fins a la forma concreta o aquella imatge on es fonen i confonen. Des de la lectura del seu llibre en prosa en anterior, Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018) que em vaig quedar hipnotitzada per com l’escriptura s’hi configura. O millor: com l’escriptura es crea, es metamorfoseja, no es casa amb la imatge i, alhora, conté a ambdues. A Fonts líquides i fonts lignificades trobem el mateix estil i mateixa quête: aprehendre la cosa a partir de la imatge que afigura l’escriptura, que s’afaiçona pel propi procés de l’escriptura. El que resulta més proper de l’escriptura de Perejaume és aquesta prosa que ens mostra el món natural sense un abús de conceptes que puguin donar-li al text una aparença d’artificialitat. L’escriptor-artista sembla que és capaç de fer de la paraula visió, sembla que les coses, en tant que poden ser imaginades i materialitzades, poden ser al seu torn escrites. L’escriptura dúctil i maleable de Perejaume realment es metamorfoseja, es mou, ens fica a dins del text no només amb l’enteniment, sinó amb tot el cos. El text aconsegueix que el lector imagini. Imaginar no significa senzillament pensar, adquirir conceptes, comprendre raonadament un enunciat, sinó que el lector crea les imatges de la mateixa manera que l’autor ho fa, les apama, les esprem, les transplanta i n’obre aqueductes a pler de l’autor.

Coberta de Fonts líquides i fonts lignificades, Tushita Edicions, 2020.

L’escriptura de Perejaume fa l’espai i la figura. La recepció de les imatges és sempre des de la meravella de la impossibilitat, del respecte i l’admiració pel misteri que ens ofereix la realitat. A Fonts líquides i fonts lignificades assistim a la contemplació de la natura com qui ho comença a veure-ho tot per primer cop. Què és una imatge sinó allò que es desitja veure i allò que es deixa veure? Per a Perejaume una imatge sembla ser allò que s’escriu per primera vegada i a partir d’una altra realitat material. Des de la contemplació, l’escriptura salta a la conformació de la imatge per un procés de semblança amb ella. En escriure les coses contemplades, es genera un espai que inicialment és de diàleg i acaba convertint-se en lloc de mutació i transfiguració. No deixarà de sorprendre aquesta escriptura dinàmica com l’ull: ull-paraula, ull-escriptura pels quals el no-jo s’integra en la visió per l’escriptura.

II

Espai, natura i imatge que s’hi fonen. El propi autor en té consciència, tot i que sembla que l’escriptura li prengués possessió de la voluntat, se’n fugís. Respecte de l’escriptura creadora d’espais, trobem múltiples referències al llibre, porto aquí un fragment que em sembla significatiu de la concepció de Perejaume sobre l’escriptura: “L’espai creat dins la paraula és essencial. Quan hi ha prou espai, la visió queda oberta i hi podem entrar”. I més endavant, sobre com l’escriptura pren autonomia en el seu propi dinamisme: “Escric massa. Hauria de fer-ho únicament amb permís dels mots que associats entre ells em permeten d’avançar. Això és, posar les condicions perquè les paraules puguin ser rebudes i esperar pacientment veure-les venir. Perquè existeix una dinàmica pròpia de les lletres. En sento el trepig en l’indret per on avancen. Tota escriptura consisteix en un moviment dins l’espai a través del qual se’ns dóna una determinada forma d’espai”. L’espai tant s’integra en l’experiència humana com en l’escriptura, i és per l’escriptura que l’espai s’integra en el moment que el llenguatge obre ( s’obre) al món. Res no serà forçat: les imatges brollaran de forma natural així com l’aigua de la font, i es podran comparar al brollar de la font per la semblança de la figura.

El filòsof Gaston Bachelard ha dedicat nombroses pàgines a confegir una teoria de la imaginació sobretot a partir de la lectura de textos literaris. Per a Bachelard, l’espai és essencial perquè custodia el temps comprimit, i “si volem ultrapassar la història, o inclús si romanem dintre, desprendre de la nostra història la història, sempre massa contingent, dels éssers que l’han esgotada, ens n’adonem que el calendari de la nostra vida només pot establir-se en la seva imatgeria” (La poétique de l’espace, Les Presses universitaires de France, 1957). Bachelard proposa que en l’espai el temps ja no anima la memòria, no enregistra la duració concreta dels fets en el temps, sinó que el que s’hi esdevé és una duració atemporal, una extralimitació del temps que fa inservibles els límits. Per l’espai ens retrobem a nostraltres mateixos, a la nostra història, el nostre passat que acut a la immediatesa sense les limitacions del temps. En realitat, el temps es replega sobre la memòria, sobre les imatges de la memòria. L’escriptura de Perejaume, si dibuixa l’espai és perquè la paraula escrita s’assembla en forma a la visió i això s’esdevé, possiblement, en consonància amb Bachelard, perquè la memòria en algun moment ho va enregistrar. En el text -en present continu, o en continu present- és el lloc de la trobada on es reviu l’espai custodiat pel record. En la immediatesa de la forma creant-se per l’escriptura hi ha una imatge en formació que raja com una font i, per la seva proximitat formal, ens fa participar d’una realitat ancestral i originària.

La imatge en Perejaume, així com per a Gaston Bachelard, és una realitat expressiva enllà de conceptes com veritat. La imatge no té l’obligació de complir amb requisits de veracitat -perquè en la seva idiosincràsia és la d’ésser fragment, mai totalitat- ja que la psicologia les requereix enllà de mimesi o representació: simplement són. L’interés de l’escriptor-artista és mostrar com la visió per la forma pot estar en sintonia i configurar la realitat sense adulterar-la. No es proposa aquí una escriptura que tracta de sondejar i vulnerar la visió de la cosa material o la natura tal i com s’apareix a la percepció, sinó que es tracta d’una escriptura amable, d’un riu que en un principi sembla córrer paral·lel a les coses per a, finalment, confondre-s’hi. No serà l’objectiu de la paraula el d’escrutar la realitat i tocar-la per a violentar-la, sinó de passar-hi, afectar-s’hi, imprimir-se en ella. Escriu Bachelard que l’escriptor-artista que somnia ha sembrat el paisatge amb una fantasia que li ha atorgat formes al voltant d’un nucli que esdevé centre dinàmic i dinamitzador. Aquest centre és poderós perquè és un centre imaginat. L’escriptor-artista viu en aquest centre i des d’aquí irradia al món, llegeix el paisatge “amb un nucli de vidre”, nucli que, al capdavall, també constitueix un món. Però a Fonts líquides i fonts lignificades l’espai imaginal que ha rajat de l’escriptura no és un clos sense finestres. Perejaume planteja un paisatge dinàmic que és tan mutable sota les cirumstàncies dels fenomens naturals com pel propi avançar, esborrar i transformar-se d’una escriptura de les formes germanes amb les de la natura. El discurs narratiu és com la mateixa passejada, trescar i observar com la forma és mudable.

És per això que l’escriptor-artista en la seva passejada que és procés creatiu, troba una semblança radical entre els corrents d’aigua i l’arbratge, entre el brollador de la font i la branca i el tronc. Aigua i terra, elements naturals que per als filòsofos presocràtics -l’aigua sobretot- estaven a la base de la composició i transformació del cosmos, aquí són objecte de la mirada incessant que també els afigura en fer-se paraula. Ens diu: “L’escriptura prossegueix. Amb la mirada fixa sobre una llera esfulladissa, el cap em fuig lluny a endevinar l’entroncament fluvial que l’ensaba, amb tota l’aigua de soca-rel. És la hidrografia, la hidrofonia general. Perquè, en tant que eina discursiva, més enllà de l’indret on raja i dels cruixits i fregadissa de lletra que en treu, el fenomen hidrogeològic de l’aigua consisteix en l’alliberament gradual d’un gran text, d’un gran alè de text”. Així com els presocràtics van dibuixar les bases del pensament primigeni posant com a referència l’alè primordial -pneuma o esperit- que insufla tot de vida, l’escriptor-artista fa de l’escriptura una cosmogonia. Pel que fa a les semblances, trobem diversos passatges que ens l’exposen: “En la natura, arbre i brollador són formes d’una mateixa força […] els brolladors treuen tany, s’espiguen i s’esfullen com si, per hàbit, l’aigua adoptés la forma dels arbres i les plantes […] Esbategar de l’aigua i llenyositat del doll. A través de l’estructura màgica del pensament, passem el temps cercant les relacions i els lligams entre les coses. Sempre les vinculacions, els nexes; no ens hi podem estar. Em capbusso en aquest aiguaviu de fonts líquides, metafòricament florides, botànicament lignificades. Generació d’arbre, emanació de l’aigua […] El brollador: el brotador”. I novament sembla que l’escriptura pogués córrer de tal forma que presenciés exactament el moment de la floració, de l’escampada de l’aigua, de l’avivament de la llera. Com si l’escriptura no volgués només dir, sinó créixer com la brosta o el doll d’aigua. L’escriptura corre, l’escriptura, en prendre cos, s’agermana amb els altres elements de la natura de tal manera que són indestriables. Si el llenguatge és capaç d’obrir el món i per l’escriptura s’obren excavacions noves en la matèria, indagacions de l’espai i del temps específics que permeten no només insinuar l’objecte extern contemplat, sinó fondre-s’hi, aquí ho trobem en la seva màxima esplendor.

“El doll de llenya convé que hi sigui molt més atapeït que la pronunciació, però menys compacte que la lletra impressa”, ens diu el text. Si al text hi ha flux, hi ha narració, però en aquest apropar-se tan seu a les formes de la natura diria que l’autor fa brollar una escriptura poètica que en aquest cas se situa ben a prop de la mimesi. Calen poques representacions intermitges en aquest discórrer de les paraules en consonància amb les aigües de fonts, turbulències i xipolleig de fulles. “En un sentit semblant, també l’escriptura poètica pretén de ser aquella que simplement escriu on es fa l’escriptura”. Si en el text anterior sobre Pérez Montaner, Rothko parlàvem de l’abstracció en l’art com a manifestació de la insuficiència del món fenomènic, en el llibre de Perejaume trobem un retorn de la poesia als orígens de la mimesi. La metàfora, en tant que semblança, es contorsiona, s’adapta, embolcalla les coses. La semblança. La semblança condueix gairebé de forma impercetiple però inevitable a l’etern recomençar del tot. Ens ho diu Perejaume: “Torna la semblança. ¿No és això que les plantes que n’han de ser regades volen dels brolladors? Que se’ls assemblin? […] Començar de debò! Com si fos, de debò, possible. Cada vegada de debò. Això: començar cada vegada i fer-ho de debò”. El que ocorre en beure l’aigua d’una font és que aquesta en el seu brollar ens posa a la gargamella les seves paraules en un “veritable fenomen de connexió íntima”, i “el text podria acabar aquí, però torna a brollar”. En llegir, sembla que el text ens pogués donar una vivència més ampliada dels fenòmens naturals, com si en potenciés la capacitat d’afectar els sentits en presentar aquesta imatge tan seriosa amb el lligam que s’estableix amb l’objecte descrit.

I què busca l’escriptor-artista en provocar i manifestar la semblança entre natura i escrit? Hi ha potser el retorn a l’espai de la infantesa, o més específicament, de l’espai pur natural no contaminat? Amaga en realitat un text un desig i, per tant, l’escriptura adopta l’aparença d’un córrer de la inventiva del seu autor? Diria que Perejaume s’enfanga les mans i treballa les imatges com qui ho fa amb l’argila, donant-li forma a mesura que els dits hi passen per la matèria. Amb la curiositat del fenomenòleg, en Perejaume mira, però no és un mirar passiu, sinó que la visió forma part sensible i inseparable de la passejada, a partir de la qual es nodrirà la visió al mateix temps que s’imprimeix en la paraula. La mirada genera l’espai. L’escriptura genera l’espai. Per a Perejaume, així com per al fenomenòleg, la imatge està allà fora, la paraula parla i, a mesura que se succeeixen les imatges, l’escriptor-artista -i el lector en la manera que hi pot participar- s’obre a l’experiència del món i a l’experiència del llenguatge. La paraula poètica -l’escriptura en prosa de Perejaume també ho és- és sempre innovadora en tant que afigura l’espai i encapsula el temps. La construcció contínua de l’escriptura és l’habitar en el món de l’escriptor-artista que mira i, contràriament a una fenomenologia de la imaginació que pel seu propi mètode d’observació acabaria essent introspectiva, el text fenomenològic d’en Perejaume s’obre al món i interioritza l’objecte exterior. I d’aquest espai que “tant s’integra en l’esfera de l’experiència humana com aquesta esfera en l’espai” ens adonem que sovint és indestriable un bocí de paisatge del nostre propi cos, perquè “de vegades costa de saber si un lloc concret és més viu de la vida seva o ho és més de la vida nostra”. En establir la semblança entre natura -boscam, aigües- i escriptura, l’autor proposa una teoria literària molt personal, en plantejar un símil molt visual que ens porta a una comprensió de la naturalesa pròpia de l’escriptura i el text. Així com la natura mai no és completa, també no ho és l’escriptura, i forma part de l’essència mateixa de l’escriptura que mai no s’albira la necessitat de l’explicació final. Pel que fa a la semblança, el mateix gest repetit fins a l’infinit que és el d’escriure i esborrar, esborrar i escriure que acaba esdevenint en ocasions una ganyota absurda, s’assembla a la infinitud de cicles de repetició i diferència de la pròpia naturalesa: “De fet, sense repetir-se, aquest text no sabria pas com seguir. La repetició hi és radical. Com ho és la font que imatja no tant un arbre com el moviment constant de l’arboració, com ho és l’escriptura de la llavor nova i l’arbre vell que s’acabarà quan la paraula vulgui”. L’escriptura, com la font i el moviment dels arbres, queda explicada per la seva pròpia existència en moviment, pura praxi de la creació que pren la forma precedent i la desplaça, la fa florir, migrar, moure’s, com si tot respongués al mateix tallatge d’una cosa a partir de la qual es formessin totes les estructures conegudes. Hi ha una organització nuclear de tot, i tant natura com escriptura hi són presents per repetir-la i propagar-la. Sense buscar un centre únic -la creació en el text està deslocalitzada-, hi ha un element fonamental amb el qual l’escriptor-artsta-creador hi participa. A més de la cursiositat innata que el caracteritza i que descriu i delimita el camp de la visió, tot analitzant  amorosament les transformacions de l’espai, sembla que inevitablement s’arriba a una de les reflexions cabals del llibre, que és la de la representació del propi cos i del cos en relació amb l’espai.

Fonts líquides i fonts lignificades, il·lustració de Perejaume que acompanya un article a l'ara.cat de la seva autoria
Fonts líquides i fonts lignificades, il·lustració de Perejaume.

III

De les poques -per no dir l’única- representació que hi veig a Fonts líquides i fonts lignificades -entengui’s representació com a agrupació d’imatges en un complex formal, cultural o perceptiu- és la de la corporalitat. Si la natura és descrita com a forma, motlle, semblança transfigurada, metàfora també de l’organisme, és per l’existència del nostre cos. No es tracta de provatures literàries, sinó que el text de Perejaume és la mostra de com el psiquisme tracta de conjugar tots els elements que rep de la percepció. La representació a partir de la qual es pot fer l’obra -escriure, per exemple, sobre el cos del doll que brolla, la carnositat del fullam o arboritat d’extremitats o paraules- és la del propi cos. Jacques Lacan va escriure que la sublimació consisteix a pagar l’excedent del desig no amb el propi cos, sinó amb el cos de l’obra, i és evident que no hi ha cap traça al llibre que ens ocupa de res que pugui ésser sotmés a psicoanàlisi, però el que sí trobo que hi pot tenir vinculació és amb la posada en escena del cos com a centre a partir de la qual s’arbora la pròpia percepció i la cosmovisió.

Si la imatge és el pont entre la realitat material i la immaterial, l’escriptura és el suport o motlle on les imatges descansen i s’articulen. Escriure, doncs, implica diverses circumstàncies que no són incompatibles entre si. D’una banda, implica la fluència del pensament que és captat en la dimensió material que requereix el text. I què seria el pensament sinó tot aquell sistema de representacions fruit d’un primer contacte o un contacte heretat amb els objectes de la realitat exterior que, per un mecanisme perceptiu són finalment integrats mitjançant la consciència en el psiquisme? El sistema de representacions –llargament psicoanalitzat- requereix de la representació fonamental, si resseguim Henri Bergson: la representació del propi cos. És a partir d’aquí que s’articulen totes les altres imatges. D’una altra banda, juga en l’escriptura un paper crucial l’afecte com a realitat immaterial que ens ressitua respecte de la representació. L’afecte generarà la necessitat de l’escriptura així com la necessitat de l’art, i a partir del cos es dona forma al discurs literari o filosòfic. La nostra és una història de fantasmes, i s’escriu per aquell afecte que ha queda adherit al rerefons de l’esperit, al pou sense fons del psiquisme. La realitat primera que mourà tot el nostre paisatge representatiu encara romandrà en el misteri, i no és només per això que hom escriu, tot i que continua essent una peça fonamental de la cadena de causes i efectes que també aquí hi participa: la motivació personal de cara a l’escriptura continua veient-se sotmesa als avatars vitals de l’autor, perquè cada implicació amb la literatura és única i intransferible.

La percepció està condicionada per les representacions prèvies conegudes. Si la representació del propi cos és el major artefacte psíquic imaginable, el més arcaic, l’únic irreductible, és innegable que l’habitual és concebre que la realitat exterior s’organitza de manera semblant a la d’un cos. Per això el discurs de Perejaume ens pot resultar fins i tot familiar, perquè està remetent a la qüestió fonamental de la psique: la pròpia relació entre el nostre cos i el món. Així doncs, cos i obra no estarien tampoc gaire distants si féssim una  assoaciació d’idees. Sobre la representació del cos com a nucli de tota la resta d’elles ens ho planteja Bergson a Matière et mémoire. Essai sur la relation du corps à l’esprit: “La nostra percepció doncs, en estat pur, formaria vertaderament part de les coses. I la sensació  pròpiament dita, lluny de brotar espontàniament de les profunditats de la consciència per estendre’s, debilitant-se per això, en l’espai, coincideix amb les modificacions necessàries que sofreix, en el mig de les imatges que l’influencien, aquesta imatge particular que cadascú de nosaltres anomena el seu cos”. En relació amb el pensament de Bergson trobem un moment en Perejaume -forma part de la mateixa cita anterior sobre el fet de beure de l’aigua de la font- on diu l’autor: “es produeix un veritable fenomen de connexió íntima entre el cos i el món”.

Relacionada íntimament amb la representació del propi cos trobem la de la durada, la memòria, l’espai i la del naixement. Tot és orgànic, neix, creix i mor segons el cicle vital, tot adoptant biològicament una estructura corporal que, sotmesa a l’albir de la semblança, és matriu i propiciadora de tantes altres. Tot està relacionat entre si, tal i com es desprén de la mirada de l’escriptor-artista per qui la forma no juga a amagatalls. De fet, ens diu: “En l’imaginari que itinerem, en les saons d’aquest imaginari, marededéus trobades i fonts trobades es lletraguarden. Certament, amb el brogit de l’aigua, un brogit semblant al murmuri d’una llengua materna que amara la conca de rec, fonts i marededéus s’ajusten. No han parat de fer-ho en cultes localíssims a l’aigua matricial, a la matriu territorial i sonora amb la mateixa placenta esquinçada com a font […] el que fa l’aigua és engendrar la durada”. Recorda aquest passatge matricial a una imatge del poeta valencià Josep Maria Balbastre qui, en el seu llibre Úter, escriu: “Úter anterior al llenguatge/ larva de paraula”. Arribats a aquest punt, em pregunto quin és el misteri que ho articula tot, visió, llenguatge, forma, i de quina manera la percepció està esbiaixada per la memòria, per la condició material psíquica del cervell, per la sensació, per la semblança per la qual és possible el reconeixement de les imatges per tal d’articular un món sense esquerdes. Tot i que sempre sembla haver un buit entre llenguatge i imatge, Perejaume aconsegueix que aquest espai deixi momentàniament d’existir quan ens connecta al lloc d’on tot raja: la metamorfosi que tot ho possibilita.

Àngels Moreno
Escriptora i poeta, ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (Neopàtria, 2014), Extrema al·legoria (Ajuntament de Mislata, 2015), L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i L’agulla (Pagès Editors, 2020). Ha col·laborat amb l’artista Vall-Palou i publica en diversos mitjans, com ara les revistes Gargots i Caràcters, i a El Matí Digital.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close