El cap de setmana passat, el món de cultura es vestia de dol pel traspàs de Ramon Guillem (Catarroja, l’Horta Nord, 1959), poeta de llarga, premiada i valorada trajectòria, un dels més destacats de la ‘generació dels 80’. Guillem, qui també va conrear amb fortuna gèneres com l’assaig, deixa així mateix una petjada profunda pel seu activisme cultural al capdavant d’associacions d’escriptors i bibliotecaris, però també com a editor i promotor de premis i activitats. Un referent que marxa abans d’hora.
“La imperiosa necessitat d’escriure. Com l’aire que respires. Com els braços de la dona que estimes. Escriure”. Aquest fragment breu, recuperat d’una llibreta per al deliciós dietari Com l’angèlica (2007, El Gall Editor), resumia la pulsió que el va acompanyar al llarg de tota la seua vida, traduïda en un bon grapat d’obres literàries, especialment reculls poètics. Una escriptura, en qualsevol gènere, formalment precisa i punyent, fruit d’una robusta formació intel·lectual, deutora en percentatges variables de la tradició solidificada per Ausiàs March i la modernitat de poetes com J.V. Foix, Gabriel Ferrater o el seu amic inseparable i mestre Jaume Pérez Montaner.
Amb aquells i molts altres referents -Guillem era un escritor que llegia de manera industrial- va construir una poètica rotunda, virtuosa pel que fa al maneig de les mètriques, els ritmes i els recursos retòrics. Una poètica visualment poderosa, per la via del simbolisme o de la captació fotogràfica del momentum. Molt eficaç també en la projecció oral, un vessant, el de la recitació, que li agradava molt, pel que tenia de contacte directe i sense intermediaris. “M’agrada llegir poesia en públic. M’agrada tenir la gent a prop, mirar els oients de reüll, intentar esbrinar si algun poema, algun vers, els transmet alguna cosa, si algun calfred, ai, els recorre la pell”, escrivia en el dietari referit adés.
Una frase, la de l’inici d’aquest text, que també unia la pulsió escriptora amb una de les seues temàtiques troncals, el desig. Inclosa en un llibre amb un títol, dedicat a un instrument antic de corda, l’angèlica, que palesava l’altra de les seues passions, la música, un altre motiu que creua tota la seua producció. Al qual arriba des de la literatura, però que no conreava pel respecte que li provocava un llenguatge musical que considerava inescrutable. Una aliança entre literatura i música plasmada en la musicació d’alguns dels seus poemes a càrrec d’artistes com Miquel Gil, Carles Pastor o Artur Álvarez.
A banda de tot això, Ramon Guillem, una persona afable i sorneguera, un home que ocultava la seua enorme sapiència i un sentit estratosfèric de l’humor darrere d’un aspecte corrent d’oficinista insomne, en les antípodes de la bohèmia, era també un activista formidable, un impulsor de l’associacionisme des de la primera línia, com ara en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va ser vicepresident pel País Valencià entre 2005 i 2013. I també en l’Associació de Bibliotecaris Valencians, on va ser vicepresident. Organismes a través dels quals va impulsar premis a obra publicada com el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians o el Premi Samaruc per a literatura infantil i juvenil. Una trajectòria ben important que recorrerem a pams.
Transmetre emoció
Llicenciat en Geografia i Història en la Universitat de València, l’any 1981, Guillem combina la formació reglada amb l’activisme poètic. Membre de l’Associació Cultural Universitària de Filologia, fa els seus primers versos en castellà -un camí habitual en els poetes de les generacions del setantes i vuitantes- apareguts en la Nueva Revista de Literatura l’any 1979. El 1980 edita el seu primer llibre de versos, Primera ausencia (Facultat de Filologia), l’últim en castellà: cap al 1984, publica els primers versos en català en la revista literària La pipa de Kif. S’estan posant les bases per al poemari D’on gran desig s’engendra (Cingle) guanyador del Vila d’Alaquàs el mateix 1984. És el primer d’una llarga llista de guardons.
Una obra que va creixent en paral·lel al seu treball en la Biblioteca de Catarroja, on ingressa l’any 1980 i continuarà fins el final. Ofici exercit amb vocació de servei que combinava amb un activisme frenètic, amb tertúlies com la del Col·lectiu Pombo o l’edició de la revista literària Daina. Mentrestant, continua escrivint, de manera quasi frenètica: l’any 1987 publica un llibre important, L’hivern remot (Gregal) del qual Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura extragueren el poema “Pietat” per a l’antologia Mig segle de poesia catalana. 1968-1918 (Proa). “(…) pietat per aquells que pretenen el somni / i sotgen els llavis i besen les ones / com guspirells de bromall”, eren alguns dels seus versos. Una curiositat: els impulsors de l’antologia incloïen Guilem en el que anomenaven “Generació de la Caiguda del Mur de Berlín”. Guillem, en tot cas, no s’identificava amb cap etiqueta concreta. “En el meu cas, m’estime més no dependre de cap grup ni de cap estètica”, assegurava.
La dècada dels 90 és molt productiva també. Amb el Col·lectiu Jordi de Sant Jordi, editor de Daina, és un dels impulsors dels Premis dels Escriptors Valencians, uns guardons per al País Valencià però dins de l’estructura d’AELC que a hores d’ara continuen sent el premi a obra publicada més important a terres valencianes. La primera edició se celebrarà el 1991. I un any després, amb una altra bibliotecària, Xelo Carbonell, posa dempeus el premi Samaruc.
Mentrestant, Guillem té un ritme de publicació constant: consecutivament, veuen la llum Les ombres seduïdes (Bromera, 1990), Aiguamolls (Ajuntament de Mislata, 1991) i un dels llibres més importants de la seua trajectòria, Terra d’aigua (Edicions 62, 1993), premi Ausiàs March de Gandia, Premi de la Crítica Serra d’Or i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Aquest volum va ser recuperat el 2017 amb una reedició en Petit Editor amb il·lustracions de Juan Olivares.
En aquesta successió de llibres desplega temàtiques que sempre l’acompanyaran, com resumia Xulio Ricardo Trigo en el pròleg, “la ferida oberta del temps i de la mort, les contradiccions entre vida i literatura, l’objecte de desig com a motor de l’existència i, en termes expressius, la característica intensió conceptual del seu discurs poètic”. Trigo concloïa que estàvem al davant “d’un dels reculls més intensos del que s’ha anomenat fins ara ‘generació dels vuitanta’”.
Comptat i debatut, es tracta d’un poemari intens i colpidor, expressiu i capaç de generar imatges ben poderoses, amb cimeres com el poema “Noia morta”, que es tancava així: “Ara, que és tan meu / un obscur desig de pluja rompuda, / i claus de rovell / de la sang trepen els llavis, / sols em sé recordant-te: / ara, que el teu cor és una taca de lleixiu / en la terra vermella”.
“La meua poesia, en efecte, no és discursiva, no és narrativa (…) El poeta ha de despertar l’emoció. Hi ha d’haver un treball de perfecció formal, que done per sabut, però a partir d’ací l’emoció és cabdal. El poeta ha de transmetre emoció”, li explicava el mateix Guillem a Lluís Bonada en El Temps, setmanari en el qual va col·laborar algun temps. Un operatiu poètic que fa compatible amb la primera incursió en el gènere narratiu amb el dietari La cambra insomne (Tres i Quatre, 1992) amb el qual va guanyar el Ciutat d’Elx amb Joan Francesc Mira, Avel·lí Artís-Gener i Josep Franco en el jurat. Es tractava d’una “provatura narrativa” però que sortejava el perill de caure en l’excés d’artifici, amb reflexions intel·lectuals -sempre amb la música com a vector- i vitals com a eix generador. També publica Ahir van ploure granotes (Bromera, 1997), un recull de contes que escriu, confessa, per dissociar-se del poeta, per “obrir finestres, eixir fora de mi”.
I arriba l’hora de fer balanç, amb la publicació d’una d’una antologia, L’íntima realitat (7iMig, 1988), amb la qual recull la producció poètica fins el moment. Una manera de contemplar la creació precedent i agafar impuls: d’aquest procés naix Solatge de sols (Bromera, 1999), poemari que li serveix per guanyar novament el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Coronat amb el Vicent Andrés Estellés
El canvi de mil·lenni és un nou període prolix per a Ramon Guillem. I novament torna a encadenar una sèrie de poemaris en ritme quasi marcial: Maregassa (Proa, 2002), Al fons una música (Casal Jaume I, 2003), Desig que sempre mor (Fundació Cultura, 2003), Els ulls del mar (Galería Rosalía Sender, 2003), llibre il·lustrat amb serigrafies de Josep Guinovart i Celebració de la mirada (Tres i Quatre, 2005). Aquest darrer llibre suposa una altra fita en la seua carrera, en coronar-lo com a guanyador del Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre del 2004.
Es tracta d’un llibre més contingut i sobri que alguns dels precedents, com ara el volcànic Maregassa, un poemari amb el qual tracta de “tallar el coll a la retòrica”, diria. “És el llibre més transparent que he fet. Un llibre relaxat i seré, per gaudir tranquil de la mirada i també per llegir-lo amb serenitat. D’aquest llibre destaca un poema com “Cabanyal”, que li va reportar una experiència molt intensa quan el va llegir davant d’un auditori de veïns i veïnes del barri coincidint amb l’amenaça de les excavadores. Llegit el poema, una veïna se li va aproximar i li va dir a cau d’orella: “Gràcies”. Ramon Guillem contava aquesta anècdota en la “Nota final”.
Altrament, Celebració de la mirada és un llibre que traspua una sensualitat serena, elegant, molt present en poemes com “Els paradisos perduts” o en “Agost de 2003: “Perquè he viscut / amb les arestes fredes de la febre / i se m’han desfet tots els glaçons en la boca. / Perquè hi ha un oasi amb neu en les palmeres / i un cos de foc que em dona ombra fresca. / Perquè hi ha el vent del sexe, / una fona de fúria en tota carícia / que cap a tu m’arrossega”. Una temàtica directament connectada amb la seua primera novel·la, A foc lent, premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida. Gènere, la novel·la, que va tornar a abordar amb Una nit entre les nits (Perifèric, 2006).
Donava la sensació, tanmateix, que les obres en prosa eren circumstancials, com visites puntuals a un conegut. La poesia continuarà sent el pilar de la seua literatura, com a escriptor però també com a promotor i editor: director de la col·lecció poètica de Perifèric, una petita editorial de Catarroja, tindria la satisfacció de veure com un poeta suec al qual havia publicat el 2008 La plaça salvatge, Tomas Tranströmer, esdevenia premi Nobel tres anys més tard, el 2011, un moment àlgid del segell. La gent propera, a més, recorda com Guillem havia fet de la Biblioteca de Catarroja una mena d’àgora, un espai on parlar de literatura i rebre el mestratge d’un poeta-bibliotecari, que, sense donar-se importància, donava autèntiques lliçons dignes d’un catedràtic.
En aquest punt cal anotar el seu poemari de 2010, Abisme i ocell, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot editat per Bromera i, un any després, el seu tercer Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Un llibre límpid, llegidor i directe, però amb un punt d’amargor i recança, com ara quan parla d’un dels seus paisatges recurrents, l’Albufera: “Si mon pare visquera ara / no hi podria pescar. / Els peixos són ombres foses / en una aigua pudenta i trista”. Un llibre on la mort està present d’una manera vívida, directa, com ara en “Diamant”, on la parca té forma de joia que el poeta no vol atresorar de cap manera: “Llaure el meu camp / en el més pur silenci, / secretament, / per no cridar l’atenció”. El volum va tindre una molt bona acollida.
Guillem encara restaria uns quants anys entre nosaltres, suficients per sumar una altra obra important, La set intacta (Pagès Editors, 2014) poemari que li va valdre el Maria Mercè Marçal. Un paral·lelisme entre el desig d’assedegar-se, com a símbol existencial, i la creació literària. “El desig de l’aigua / en la terra eixorca, / sempre a l’espera / del prodigi del cor i la paraula, / tan àvids de viure, / amb tota la set intacta”, escrivia. Una set de viure i escriure que ens proporcionaria alguns llibres més, com ara l’apreciable El llamp en la lluerna (Perifèric, 2021), versos que tornen a visitar algunes de les seues obsessions, com la música, el desig i la necessitat d’escriure. “Un poema. / Només demane un poema”, escrivia en “Enigma”.
Ramon Guillem ens va deixar massa prompte, a 65 anys, a causa d’un càncer que havia pogut superar temps enrere però s’havia reproduït. Un dels seus darrers actes públics, l’abril passat, va ser una exposició a Catarroja que celebrava amb les il·lustracions de Juan Olivares els trenta anys de Terra d’aigua, el seu llibre segurament més celebrat. Part d’un llegat extraordinari. Un cabàs de versos, una de les produccions poètiques més importants del País Valencià el darrer mig segle.
