Lluís Calvo

Poeta, assagista i narrador

Poesia / L'Autoestopista

Lluís Calvo: «El poeta ha de fer una resposta revoltada»

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) és un dels imprescindibles de la poesia catalana actual. Poeta, assagista, narrador i crític, porta tres dècades de feina i experimentació incessants, amb una trentena de llibres publicats que n’acrediten la vàlua literària. De Veïnatge d’hores (premi Amadeu Oller 1987) a Fulgor, de L’espai profund (premi Carles Riba 2019) a El buit i la medusa (Jocs Florals de Barcelona, 2002); de Les Interpretacions a El llegats; d’Aconitum a L’endemà de tot. Una obra que es reinventa a cada nou pas i que, alhora, no deixa de mantenir un diàleg viu amb la pròpia tradició literària.

Després d’aplegar una selecció de tota la seva obra poètica a Llum a l’arsenal (Lleonard Muntaner, 2017), la darrera aturada és Fulgor (Llibres del Segle, 2021), llibre que tanca l’etapa que va començar amb Al ras (Perifèric, 2007) i Estiula (LaBreu, 2011). Una obra que parla de l’amor “i d’un cor que corre com un llebrer” i que torna a donar gran importància a l’art de passejar, a la natura i als llocs.

“Darrerament he publicat llibres escrits arreu del món —Cambodja, Nepal, Austràlia—, però sempre amb la gran presència del Pirineu“. En aquesta conversa parlem d’aquests llocs, i també de l’espurna que va provocar el darrer fulgor, de tradició, imitació i mala còpia. De l’amor com a pelegrinatge, no com a consum, perquè l’amor “és un recorregut que fem amb algú o amb alguns altres”.

L’amor és una política, és un estat. En aquest món on ens volen tan tristos i sotmesos, per mi l’amor és una força, un impuls i una alegria”, explica. “I qualsevol impuls i alegria també et porten als abismes. Però aquest és un risc que s’ha de córrer. Vivim en un sòl inestable i aquesta és la primera lliçó que hauríem d’aprendre”.

La poesia, més enllà de l’isolament

Una inestabilitat per on transita, també, la poesia, que “va més enllà de la mera comunicació directa, fa una el·lipsi, s’expressa per altres vies”. I és rotund quan pensa en el paper del poeta, especialment en l’actualitat: “El poeta ha de fer una resposta revoltada, dir que hi ha una vida diferent a la que tenim imposada, que hi ha una vida d’art, de buscar el propi camí; una vida més solidària, de més contacte amb la terra i allò que som. És la veritat que l’artista de debò sempre busca”.

El seu cas és prou definidor d’això que explica: “Soc una rara avis, un autor que parla de coses excèntriques. No he optat per avingudes mediàtiques i he anat fent el meu camí, intentant obrir llenguatges i maneres d’entendre la poesia diferents, que no eren les més usuals en determinat moment”.

Es tracta d’escriure amb sinceritat, des de la visceralitat, i connectar amb una raó pura i autèntica. “Parteixo d’allò que visc i ho reflecteixo en els meus llibres. Però es produeix el miracle de veure que hi ha persones que també comparteixen determinats universos. I aquesta és la gràcia, no l’isolament”.

Esteve Plantada
Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha estat cap de cultura de Nació Digital i coordinador d'"El Temps de les Arts". Col·labora regularment a "El Temps", "En Línia" de TVE, "Àrtic" de betevé i "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close