Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) va viure un 2018 d’alta intensitat, amb la publicació del primer poemari, Renills de cavall negre, reconegut amb el I Certamen Art Jove Salvador Iborra, i la primera novel·la, La mort lenta, reconeguda amb el premi Documenta. Una irrupció literària esclatant, que posava les bases d’una veu a tenir molt en compte. Tres anys després, publica La gran nàusea (LaBreu, 2021), un poemari circular, que comença amb l’esfondrament d’una casa i acaba amb l’esfondrament d’una ciutat.
Al llibre hi llegim un trajecte que va del pas de la individualitat a la col·lectivitat, partint de la “percepció d’un esgotament de les coses que m’envoltaven”, com explica l’autor en aquesta conversa. A partir del punt de partida, Mas Craviotto llegeix i es documenta per teixir un llibre cíclic, amb un principi i un final i, sobretot, amb una evolució: de l’intangible al més tangible.
“Agafo la gran nàusea, un símbol desenvolupat pels existencialistes, i la porto a l’extrem. Aquest malestar intangible es converteix en una reacció biològica física”. Per això, aquesta estructuració del llibre feta “a partir de les tres fases del vòmit”.
Esgotament de les estructures convencionals
El poemari té Sartre i Nietzsche com a punt de partida, i fa el trajecte de la mà de Svendsen, Handke, Vinyoli, Ferrater o Maria Callís, entre d’altres. Autors llegits, païts i presents en la imatgeria que Mas Craviotto necessitava pel llibre. “Vivim un cert esgotament de les estructures convencionals”. De fet, per això escriu poesia: “per fer-me visibles realitats que altrament no veuria si no les digués amb la paraula poètica”.
“Hi ha elements —continua— que no veiem si no hi posem la paraula. La poesia fa visibles realitats subterrànies. Però, la poesia també és una manera d’acostar-se diferentment a la llengua”. Una llengua que desgastem contínuament en l’ús quotidià, com molt bé coneix un autor que actualment és professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Bristol, Regne Unit, i un dels fundadors de Com ho diria, plataforma digital especialitzada en l’argot juvenil del català.
Entrades relacionades:
Berta Giraut: «Poeta és qui té obra escrita i qui ha demostrat que ho és»
Dolors Miquel: «Em sento com un guerrer de les Termòpiles, com a artista i com a ciutadana»
Carles Dachs: «És a través del silenci que la paraula té sentit»
Miquel Àngel Llauger: «Practico la formalització mètrica, però no en faig un dogma»