Poesia

Michaux, Miserable miracle

La traducció d’un llibre de Michaux sempre és una excel·lent notícia. Fins ara, el lector en català només tenia a l’abast ‘La nit es mou‘, en una versió de Manuel de Pedrolo, recuperada per Pagès Editors l’any 2001. Cal, doncs, celebrar un nou títol, ‘Miserable miracle: La mescalina’, gràcies a les Edicions Poncianes. I no es tracta de qualsevol llibre.

En aquest llibre Michaux obre una nova etapa. Ja havia utilitzat les drogues abans per explorar l’extrema riquesa del llenguatge poètic. El 1928, amb Ecuador, evocava l’èter i l’opi, però l’experiència no esberlava les fronteres de la poesia. Serà amb la mescalina que Michaux anirà descobrint un univers d’una potencialitat impressionant.

Publicat el 1956, Miserable miracle, amb el subtítol de La mescalina, és l’inici d’un recorregut que segueix amb L’infini turbulent (1957), Paix dans les brisements (1959), Connaissances par les gouffres (1961) i Les grandes épreuves de l’esprit (1966). La mescalina esdevé un camí de transformació personal i d’accés a una nova manera d’entendre la poesia. Abans, per a Michaux la poesia era una creació d’imatges. A partir de l’encontre amb la mescalina, cada cop més, la poesia serà la recerca i l’exploració de l’infinit.

No fou, però, un encontre de seguida fructífer. Michaux, com sempre, desconfiava dels poders de la mescalina, i mostra una certa resistència durant les primeres experiències. Ara bé, ben aviat Michaux es deixa portar per allò que anomena “la confondante aventure” (a Paix dans les brisements). I de seguida s’adona que la mescalina és una substància que ataca la poesia tal com ell la concebia fins llavors:

La Mescalina fa disminuir la imaginació. Castra la imatge, la dessensualitza. Dona imatges cent per cent pures. Fa una feina de laboratori […].
També és una droga enemiga de la poesia, de la meditació i sobretot del misteri.” (Miserable miracle, p. 83)

Michaux s’hi resisteix en un primer moment, però acabarà per sucumbir al capgirament total de la percepció i a l’enderrocament del temps, de l’espai, de la imatge i, per tant, de la poesia. Amb la mescalina el que es posa de manifest és la voluntat de cercar, com ho proclamava Rimbaud, el “llarg, immens i raonat desbaratament de tots els sentits”, fins i tot si això suposa renunciar a la poesia tal com ell l’entenia en un principi, fins i tot si l’abstracció s’imposa a la imatge. Amb Miserable miracle, Michaux es confronta a la seva pròpia dissolució com a poeta. L’experiència al·lucinògena li permet fer realitat el somni d’atènyer una llengua  “sense filiació”, una llengua del cos capaç d’eliminar la distància entre escriptura i pintura, entre visible i llegible, una mena de llenguatge del traç, sense mots, una dissolució, segons Annie Brun, en els ritmes.

El galerista Marc Domènech fent la visita guiada.

Si bé les experiències amb la mescalina, més que amb cap altra droga, tenen un component d’estudi científic, controlat, també és cert que s’han d’entendre com una exploració del subjecte, de capgirament de l’acte poètic, per posar-se un mateix a prova i posar a prova totes les idees lligades a una experiència personal, per anar més enllà del jo poètic, a la recerca de l’altre que, en aquest jo, ens pot obrir les portes de l’inconegut.

La mescalina, sovint escrita amb una majúscula, i administrada en dosis molt controlades, permet a Michaux endinsar-se en un món interior que sempre ha intentat explorar per fer-ne sortir els seus dimonis, els fantasmes que, amb els dibuixos i les pintures, acaben manifestant una presència al·lucinatòria, destacant-se entre les formes torturades sobre el paper. Amb l’escriptura és molt més complicat, perquè Michaux cerca la rapidesa, el que ell anomena “la vibració”. Però, al mateix temps, quan les imatges s’acceleren, cal buscar el fre per poder-les captar:

Sense una aplicació contínua de frens, o de ‘limitadors’ com es diria en cibernètica per als circuits retroactius, el pensament aviat circularia massa ràpid, com fa en el somni quan ja no el tenim sota control. S’ha de preservar la pròpia velocitat.” (Miserable miracle, p. 186)

Michaux proposa un recorregut que va des dels primers contactes amb la mescalina fins al balanç que en fa, anys més tard, passant per una anàlisi dels efectes de la droga, la comparació amb el cànem indi, la baixada als inferns per culpa d’un error en la dosi que descriu a “Experiència de la bogeria”, i ho fa amb una escriptura híbrida, entre document, assaig, poesia, amb l’acompanyament de dibuixos, de traços, que intenten retre compte de les visions provocades per la droga. Però és evident que no pot escapar a la paradoxa següent: la mescalina transporta el subjecte cap a l’espai interior, obre un abisme dins el qual s’endinsa Michaux; però, al mateix temps, cal un grau important de lucidesa per analitzar aquest viatge interior. D’aquí el títol que planteja la problemàtica de la mescalina com a miracle i, alhora, misèria. És un combat, també, que mena l’autor per imposar un control allà on tot es descontrola. Perquè la seva actitud es vol científica. No es tracta d’utilitzar les drogues com a manera de viure i d’inventar una nova societat, sinó de forçar les coses per trobar-ne els límits: “Ves prou lluny en tu mateix perquè el teu estil no et pugui seguir” (diu en Poteaux d’angle, 1978). La poesia, a Michaux, és un pur exorcisme. El dibuix és la traducció sismogràfica de la vibració provocada per la mescalina.

El llibre que presenta Edicions Poncianes és una delícia. Amb una traducció de Guillem Usandizaga, que s’ajusta al to de l’original i que llisca d’una manera molt encertada, i un pròleg de Joaquim Sala-Sanahuja que permet al lector una entrada ben documentada i precisa al text. Miserable miracle: La mescalina esdevé un llibre imprescindible per conèixer l’univers de Michaux. El llibre es presenta amb 48 dibuixos i documents manuscrits originals de l’autor, amb unes addendes, escrites entre 1968 i 1971, que es van publicar en l’edició francesa de 1972. Aquestes addendes enriqueixen el text i el discurs de Michaux sobre la seva experiència i, després de molts anys, fan el balanç d’aquella singular aventura.

Ricard Ripoll Villanueva
Professor de literatura francesa (UAB). És escriptor (una novel·la L’espai dels impossibles), un llibre d’aforismes patafísics (Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi) i uns quants llibres de poesia on barreja ficció i realitat (els últims: El Cant del Salvador, Les flors àrtiques, Les naixences latents, La causa dels exilis, El món s’acaba demà) i traductor de l’obra de Lautréamont entre d’altres.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close