La Fundació Joan Brossa acaba de presentar el llibre-catàleg que documenta i analitza l’exposició Joan Brossa, Josep Iglésias Del Marquet, Guillem Viladot, Poesia Concreta. Petite Galerie, Lleida, 1971, un estimulant ressort creatiu i una bona eina d’estudi que completa aquesta mostra fruit d’un treball de recerca i reconstrucció realitzat per Manuel Guerrero, comissari de l’any Joan Brossa -Fundació Joan Brossa-, Pau Minguet, director de Fundació Guillem Viladot -Lo Pardal-, i Jesús Navarro, director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, els quals també han tingut cura d’aquest llibre, en el qual trobem els seus textos i els de Marc Audi, Glòria Bordons, Eduard Escoffet i Ramon Salvo. L’exposició, coproduïda entre les tres institucions que cadascun dels comissaris representa, s’origina en el marc del centenari de Joan Brossa el 2019, i s’ha presentat a la Fundació Guillem Viladot – Lo Pardal- d’Agramunt, al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i ara, amb el catàleg i el retard imposat per un any de pandèmia, a la Fundació Joan Brossa.
Poesia Concreta
Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet, Guillem Viladot. Petite Galerie, Lleida, 1971
Fundació Joan Brossa
Fins al 18 de juliol 2020
La mostra ens porta al moll de l’os de l’experimentació poètica dels anys seixanta, s’hi exposen unes 150 obres realitzades a les acaballes del franquisme, quan la repressió encara cuejava, les quals en són testimoni i que, no obstant això, emanen l’alè de les avantguardes, afany d’experimentació, força ideològica, inventiva i radicalitat. Llibertats i conceptes intrínsecs a les inquietuds estètiques efervescents arreu del món en aquesta mateixa època. Talment com ho descriu l’estudi Els Entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-1975) de Joan Brossa o la Recerca d’un nou llenguatge entre la imatge i la paraula, de Glòria Bordons i Marc Audí. ARCE (Agrupació de Recerca en Ciències de l’Educació) de la Universitat de Barcelona, 2009.
Cal dir que durant aquests anys la poesia concreta arribava a la península. Concretament, Eugen Gomringer, que l’any 1953 havia publicat el llibre Constel·lacions i el 1955 un manifest en el qual definia la poesia concreta, estigué a Barcelona l’any 1967, convidat pel Club 49, i, posteriorment, a Madrid el mateix 1967 i el 1968 en motiu d’una sèrie d’actes que es feren a l’Institut Alemany, entre els quals una exposició de poesia experimental. Brossa en tenia el catàleg, a través de Gómez Liaño, el qual l’hi havia enviat en una carta per l’interès que Brossa havia manifestat per saber el que s’estava fent a Madrid. Aquest moviment tingué molt d’èxit aquells anys i Brossa participà, juntament amb Guillem Viladot i Josep Iglesias del Marquet, a la primera exposició de poesia concreta que es féu a Catalunya (l’any 1971) a la Petite Galerie de Lleida, patrocinada per l’Alliance Française i l’Esbart Màrius Torres del Sícoris Club.
L’àmbit principal de la mostra reprodueix pam a pam, aquest espai d’art alternatiu de la ciutat de Lleida anomenat Petite Galerie de l’Alliance Française, on Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot van presentar, del 23 de gener al 7 de febrer de 1971, amb el títol Poesia concreta, aquesta mostra, amb les obres que hi foren exposades i la foto dels tres autors feta per a l’ocasió. Al voltant d’aquest espai també s’exposa el plànol de la Petite Galerie, així com el catàleg, la planxa original del logotip d’aquest i el tampó, elements gràfics que foren dissenyats Josep Iglésias del Marquet. Manuel Guerrero, al seu text, en detalla la confecció:
(…) una vegada confirmada la presència de Brossa, Iglésias del Marquet va treballar en la comunicació del projecte. El disseny del cartell tipogràfic i del catàleg de l’exposició van ser obra d’Iglésias. També es va encarregar un retrat impactant dels tres poetes (…) realitzat per Josep M. Puig de la Bellacasa, que es va reproduir al catàleg: una petita plaquette de format quadrat de dotze pàgines. Fins i tot Iglésias del Marquet va crear un logotip, una marca, un tampó, per a l’exposició, reproduït en la coberta del catàleg: un cercle format amb els noms dels tres poetes, que es poden llegir en el sentit de les agulles d’un rellotge, que tanquen el títol central, «POESIA CONCRETA», amb lletres més grans al centre del cercle. Al cartell, per contra, Iglésias va crear un quadrat amb les paraules poesia concreta repetides dues vegades i conformant cada mot un dels costats del quadrilàter, amb els noms dels poetes, escrits horitzontalment en lletra més petita formant cinc línies, a l’interior del quadrat.(…)
Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), Josep Iglésias del Marquet (Artesa de Lleida, 1932 – Barcelona, 1989) i Guillem Viladot (Agramunt, 1922 – Barcelona, 1999) són escriptors i artistes amb un coneixement pregó de cadascuna d’aquestes dues pràctiques, tots tres escriuen, alhora que fusionen escriptura i art, amb traça i creativitat empelten d’art la poesia. Així mateix ho precisa i ho expandeix l’estudi de Jordi Marrugat al llibre “Poéticas Experimentales Catalanas. Estudio i antologia” Coordinat i editat per J. M. Calleja. Ediciones del Lirio. Mèxic, 2018.
Aquesta forma de difusió de la poesia visual i de contactes entre poetes visuals més vinculada a les exposicions que als llibres va fer que es construís un espai de creació experimental en què es van trobar poetes provinents de la tradició literària i artistes més lligats a les tradicions plàstiques o musicals esborrant les fronteres entre arts i gèneres. Aquesta havia estat una de les aportacions evidents de la tríada formada per Brossa, Viladot i Iglésias. El cas més visible, Brossa, va ser reivindicat pels artistes conceptuals emergents de finals dels seixanta i principis dels setanta, als quals va servir de referent (…)
Així i tot Joan Brossa insistia a definir-se simplement com a poeta o, com a molt, «poeta heterodox i pluralista». Val a dir que la denominació de poesia concreta, aplicada a llurs treballs, fou qüestionada i debatuda, especialment per Joan Brossa que preferí emprar el nom de poesia visual o experimental. Ens ho confirma Marc Audi, al seu text del catàleg:
Sens dubte, l’etiqueta de poesia concreta definia un marc per a l’experimentació poètica que Brossa va voler evitar, i va preferir sempre la de poesia visual, més descriptiva o més neutra. No és fàcil identificar Brossa amb una generació de poetes concrets, la que l’exposició de Lleida va voler delimitar.
La poesia concreta és una forma de poesia experimental que no apel·la a la sintaxi ni al ritme, sinó que considera el poema com un objecte sensible independent del significat. El punt essencial d’aquest moviment, nascut al Brasil i a Europa a principis dels anys cinquanta, és la seva relació amb el llenguatge. Amb el llegat dadaista d’utilitzar el llenguatge per qüestionar, negar i remodelar l’art tradicional, aquesta reivindica la validesa de tots els materials en poesia i la independència de la lletra com un material més, la qual cosa permet ressaltar l’estructura del poema, associant-lo a la disposició espacial de les paraules per expressar el significat. Això implica repensar, no només el poema, sinó el seu suport, que és la pàgina en blanc considerada com un espai de ple dret, ja no reservada únicament als tipògrafs. Segons la forma del text i la disposició de les paraules, el ritme de lectura difereix del ritme de lectura lineal habitual. La idea s’expressa a través del gràfic format per les paraules, com ideogrames. Es tracta de poemes codificats on els signes interactuen per expressar la idea. S’hi proposa una sintaxi espacial de caràcter visual i s’hi treballen tots els aspectes del signe gràfic, inclòs el blanc entre mots, lletres i signes i s’aprofundeix en els aspectes visuals del text, tant semànticament com conceptualment. Molts dels artistes que participen en aquest moviment formen part del moviment fluxus i practiquen l’art conceptual a la dècada dels seixanta.
Però, que passava a Lleida, ara fa cinquanta anys, quines circumstàncies es van donar el 1971 perquè allà sorgís una iniciativa tan excepcional com aquesta? Doncs, la força de la resistència i la lluita antifranquista aplega plataformes culturals militants dels anys seixanta com L’Esbart Màrius Torres del Sícoris Club, l’activisme d’intel·lectuals i artistes lleidatans d’esperit inquiet i renovador, com ara Leandre Cristòfol -al taller del qual Josep Iglèsias del Marquet havia exposat el 1964 abans de marxar a Vancouver- i, entre molts altres, Jaume Magre qui, anys més tard, també destacaria com el regidor de cultura de l’Ajuntament de Lleida que promogué una nova concepció del Conservatori de Música, creà l’Escola Municipal de Belles Arts i l’Aula de Teatre; fill d’un diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya exiliat a Montpeller amb la seva família, Magre, de nou a Lleida, dirigí l’Aliança Francesa de Lleida del 1955 al 1980, des de la qual participà en diverses iniciatives de resistència cultural al franquisme. Així va néixer La Petite Galerie (1968-1976) que Magre engegà de la mà dels artistes Àngel Jové (el 1969 realitza una de les primeres mostres d’art conceptual a Catalunya amb el grup El Maduixer) i Albert Coma Estadella (fundador del Grup Cogul). Així mateix, tal com destaca Manuel Guerrero «Magre era bon amic d’Alexandre Cirici, el crític d’art més influent del moment, ben proper també a Brossa. I Àngel Jové i Albert Coma Estadella, artistes vinculats a la programació de la Petite Galerie, garantien també contactes amb els nuclis artístics més inquiets i innovadors (…)».
I quines foren les obres que s’hi van exposar?, doncs, la mostra actual les recupera totes. Marc Audi, al catàleg, analitza les obres que Joan Brossa va presentar:
(…) Brossa hi va participar en un moment que la seva obra poètica visual començava a difondre’s. Hi va exposar dos poemes aïllats, algunes pàgines de l’aleshores recent Poemes per a una oda i els Vuit pòsters poema, editats com el llibre per Montse Esther. (…) Tots els poemes visuals presentats a Lleida eren extrets de reculls de Poemes habitables, d’altra banda encara inèdits avui en dia: «Poema de l’alliberament», extret d’Aliterari, i «Societat de consum», de Poemes de l’oc. (…) Joc tipogràfic, reflexió sobre la llengua i la poesia i reivindicació es retroben en la famosa «Elegia al Che» (…) A l’exposició de Lleida, Brossa va optar per mostrar el caràcter profundament indissociable de la reflexió sobre la poesia, de la literalitat i del compromís social, en l’espai intermedi entre la imatge i l’escriptura. Fidel als preceptes socials que João Cabral de Melo li havia inculcat el 1950 — fins i tot en el concretisme, que abraça puntualment el 1971—, podem dir que aquesta exposició era el resultat de la vena brasilera de Brossa.
De les obres d’Iglésias del Marquet, cal destacar la bellesa i qualitat artística dels seus collages, hi trobem unes peces esplèndides com ara «Birth of Ballet» 1963, «Relació» 1970, «Inici de poema» 1970, entre altres, que sorprenen especialment pel fet que, fins ara, la seva obra artística ha sigut en gran part desconeguda, tot i que el 2007 el Museu d’Art Jaume Morera va fer-li una retrospectiva que repassava la seva trajectòria, especialment la seva producció de collages, vinculats al pop-art i al mail art, així com la més coneguda relacionada amb la poesia visual. Ramon Salvo comenta al catàleg:
El gener de 1971, quan s’inaugura l’exposició Poesia concreta, Iglésias del Marquet, el poeta gairebé desconegut, tenia darrere seu, doncs, a més d’un considerable bagatge vital i cultural, un bagatge extens en el món de la creació: l’informalisme, la creació d’un codi, els missatges poegràfics, la postal, el mail art, el collage, l’estrip, el pop-art, la poegrafia, el conceptual, l’acció poètica o la literatura del jo (memòria, biografia, dietarística). Aquest és l’Iglésias del Marquet que exposa juntament amb Joan Brossa i Guillem Viladot en l’exposició que Francesc Vicens pronosticava històrica. Una exposició —a la Petite Galerie, espai de resistència i de foment cultural a Lleida— que era també de facto una OPA hostil a l’immobilisme de la poesia catalana del moment. I un acte de posicionament contracultural (…)
I també sorprenent les peces de Guillem Viladot, poc conegudes «Cantata a un silenci» 1970, «Diagrama de consum» 1968, planes del llibre «5+1 lais concrets d’homenatge a Antoni Tàpies», «Poemes de la incomunicació» i el seus collages «Sense títol». Al catàleg Pau Minguet les comenta i ens endinsa als orígens de la creació de Lo Pardal, de les edicions i de la lluita per la recerca i experimentació de Viladot front a un món literari tancat i conservador:
Ja a finals de 1970, Viladot va començar a experimentar amb els llistats de les guies telefòniques. Sobre les seqüències de noms i números, ell hi afegia altres elements (lletres de trepa, dibuixos i escrits fets a mà…) que, a mode de collage, originaven una nova composició empeltada de les dues realitats: la del suport i la de l’afegit. A Viladot li semblava que havia descobert una manera de fer radicalment nova i interessant, i es va submergir en les composicions a partir d’aquests llistats. (…) Guillem Viladot va recuperar el nom de Lo Pardal per batejar el que seria la seva «casa de la poesia visual», amb el doble homenatge al seu gran amic Iglésias del Marquet i al projecte radicalment modern que van dur a terme. Segons Viladot, el pardal és l’únic ocell que resta tot l’any al seu mateix emplaçament, a diferència de molts d’altres que es veuen obligats a migrar.
En paral·lel a la reconstrucció de La Petite Galerie, s’exposen un ventall d’obres dels tres autors, realitzades entorn dels primers anys setanta, entre les quals destaquen una mostra de mail art única al país, la col·lecció d’edicions de poesia experimental “Lo Pardal”, de Guillem Viladot. i una magnífica selecció de les Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona de Josep Iglésias del Marquet, que Eduard Escoffet detalla al catàleg:
(…) postals on podem evidenciar la construcció d’una poètica pròpia, en la qual convergeixen els elements definitoris del seu llenguatge: la reflexió sobre el codi lingüístic i la comunicació, el collage, l’estètica pop, el rigor en l’execució, la connexió amb la poesia concreta i la poesia visual —tipografia, rapidesa, ús de la imatge i mirada internacional— i l’obertura a tots els aspectes de la vida quotidiana (…)
La mostra de La Petite Galerie va tenir molt ressò a la premsa, tot i la dificultat que suposava, aleshores, encaixar i comentar aquests treballs experimentals. Glòria Bordons, al catàleg, ho contextualitza i ressegueix, i ens porta al final de l’experiència conjunta d’aquests tres autors:
Era la primera aparició pública de la poesia catalana experimental, tot i que els tres poetes no havien estat mai un grup. L’esdeveniment a Lleida ajuntava tres trajectòries que venien de tres móns totalment diferents (…) A partir d’aquell any s’incrementaren les edicions de poesia visual dels tres (…) Malgrat tota aquesta activitat, Brossa ben aviat es va desentendre de l’activisme del grup i va continuar la seva activitat creadora per altres vies. Mai no li havien agradat les etiquetes. Iglésias del Marquet i Viladot encara van continuar portant a terme moltes activitats conjuntament i editaren els seus llibres sota el segell de la col·lecció «Lo Pardal» entre 1964 i 1975. No obstant això, en una carta del 15 de febrer de 1972, Viladot deia a Iglésias que es volia donar de baixa del moviment. En qualsevol cas, a partir de 1975 cadascú seguirà el seu camí i a poc a poc el nom de «poesia visual» guanyarà terreny. Tant Joan Brossa com Guillem Viladot seguiran amb les experimentacions poètiques (en poemes visuals o, molt més, en objectes), però alternant-les amb formes tradicionals o versos lliures. Iglésias del Marquet prosseguirà amb els collages.
Hom encara pot assistir a dues visites temàtiques i una acció: el 8 de maig Josep Iglésias del Marquet i la poesia experimental a càrrec de Jesús Navarro; el 19 de juny Poesia perifèrica: Guillem Viladot i Lo Pardal a càrrec de Pau Minguet; el 2 de juny una acció de Juana Dolores Romero.
