Poesia

Poesia i música en lloc d’un congrés d’escriptors per a un encontre entre poetes catalans i castellans

El festival Estrechorrinco convidà una representació dels poetes catalans en un acte celebrat als jardins de la Fundació Ramón Menéndez Pidal, a Madrid, i homenatjà el crític d’art Kevin Power, figura cabdal en els canvis artístics en els anys vuitanta. Més de quatre-centes persones assistiren a un acte d’amor a la cultura i les llengües, que tingué el seu retorn a la Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures, amb la presentació del darrer número de la revista Ornitorrinco  la qual conté un treball fotogràfic de Joan Fontcuberta i poemes de Mireia Calafell i José Maria Parreño.

El poeta Altaió llegint un poema de la mà del seus traductors Mireia Sentís i J.L. Gallero. Foto: Marina Madnex del colectivo Síncope Audiovisual

“Estrechorrinco -explicà la compositora María Laín- neix de l’enllaç entre la revista Ornitorrinco, la promotora cultural Estret i la impulsora de projectes innovadors Cirat. A través de trobades de poesia, música i gastronomia, es generen unes trobades irrepetibles, sempre obertes i intergeneracionals”. A la Fundació Joan Brossa, el director de la publicació Ornitorrinco, el filòsof J. L. Gallero, que just acaba de publicar l’edició de Paseos por mi jaula, pàgines escollides del Diario de Manuel Azaña,  es demanà: “Quina mena d’artefacte poètic es pot articular des d’una consciència crítica dels problemes que assoten la societat contemporània? Com es pot promoure una proposta capaç de suscitar l’atenció continuada d’una comunitat impredictible? A quins gestos recórrer per concertar una intimitat poètica no estereotipada i una genuïna vocació política?”

El poeta i editor J.L. Gallero, autor del llibre de referència sobre la movida madrilenya, Solo se vive una vez (1991), aposta fort per una normalitat en les relacions multilingües entre la cultura espanyola i catalana, contaminades i manipulades per la histèria política, i llançà un missatge de diàleg a Madrid, des de la casa del filòleg i folklorista Ramon Menéndez Pidal, i a Barcelona: “En subratllar la visualitat de la veu, un escenari com el de la Fundació Joan Brossa multiplica els interrogants de qualsevol aposta que es pretengui experimental i subratlla la dimensió dramatúrgica implícita en tot ritual poètic. No és la poesia un conjunt d’imatges que parlen per elles mateixes?”

L’estudiós de l’aforisme i de l’escriptura fragmentària ja havia subratlla que cal “Procurar que las idees sean más poderoses que las ideologías, los vínculos más fuertes que los desacuerdos. He ahí la verdadera responsabilidad de la cultura (mientras la nieve se funde en las montañas”. Així ho reconeixia: “Com es pot presentar a Barcelona un projecte madrileny inspirat i fins a cert punt hereu d’un altre català?” La revista L’Estació (2015-2018), sèrie de dotze «aparellaments entre text i imatge», segons la descripció d’una dels seus editors, Marina Garcés, va despertar a Madrid el ressò suficient per inspirar una publicació així mateix coral, intergeneracional i interdisciplinària: el semestral Ornitorinc (2019-2024). Dissenyat per Frédérique Bangerter i imprès en risografia, serveix com a laboratori d’intercanvis improbables entre poetes, fotògrafs, traductors, editors, lectors i col·leccionistes.

L’escriptor, pintor i cineasta Carlos García-Alix als jardins de la Fundación Ramón Menéndez Pidal, a Madrid. Foto: Marina Madnex del colectivo Síncope Audiovisual

Els fundadors de la revista Ornitorrinco invocaven un text de Donna Haraway reproduït al número 3 (primavera 2020) com a proclama: «Tots els éssers sobre la Terra vivim en temps pertorbadors, confusos, tèrbols i problemàtics […] És temptador abordar el problema imaginant la construcció d’un futur segur […] Seguir amb el problema requereix, per contra, aprendre a ser veritablement presents […] Seguir amb el problema requereix generar parentius rars: ens necessitem recíprocament en col·laboracions i combinacions inesperades». La urgència es plantejà justament a Mater Celeritas, llibre on J.L. Gallero amb el filòsof, científic i activista ecologista Jorge Riechmann posen a l’abast retalls de materials biofísics, polítics i poètics sobre el procés d’acceleració i de creixement insostenible.

Els dos primers lliuraments de la col·lecció Ornitorrinco, datades a la primavera i tardor del 2019, van tenir lloc en dos bars madrilenys. Però des de la tardor del 2022, la variant Estrechorrinco incorpora al col·lectiu de poetes i artistes plàstics un poderós contingent musical, mentre que els bars han estat substituïts com a lloc de reunió pels jardins de la Fundació Ramón Menéndez Pidal. En ells, aquest cercle de creadors i agitadors culturals —«banda», prefereix anomenar-lo Carlos García-Alix, un dels instigadors del projecte— va descobrir el lloc idoni per reivindicar la seva condició mediterrània i renovar la tradició del sympósion. La vella confluència de poesia, música, beguda i amistat, decisiva per a la salut de la polis, segueix sent-ho en particular per al sector més sensible de la mateixa, aquell que Juan Ramón Jiménez va batejar com a «immensa minoria».

El poeta Eduard Escoffet. Foto: Marina Madnex del colectivo Síncope Audiovisual

Aquestes circumstàncies, unides al suport de l’Institut Ramon Llull, va propiciar el 20 de maig passat la presència a Madrid de cinc poetes catalans: Vicenç Altaió, Mireia Calafell, Eduard Escoffet, Clàudia Pijuan i Jaume Subirana, quatre dels quals també van participar en la prolongació de la trobada afavorida tres setmanes més tard per la Fundació Brossa, on Escoffet va ser reemplaçat per Lucas Martí Domken. Aquesta vegada, van estar acompanyats pels fotògrafs Joan Fontcuberta i Marta Sentís, i van alternar les intervencions amb les de músics i poetes castellans com María Laín, Nacho Fernández Rocafort, José Luis Gallero i José María Parreño. «Quan passa una mica d’aquest signe, el que se celebra és el teixit, el text», afirmava Antonia Castaño a propòsit de la segona edició d’Estrechorrinco, on va traduir i va llegir un poema inèdit de Mireia Calafell.

El doble intercanvi ha posat en relleu les afinitats, ressonàncies i parentius que la poesia, la fotografia i la música poden arribar a embastar entre dues ciutats que es necessiten més que mai.

El Temps de les Arts

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close