Foto:

Xavier Aliaga

Escriptor i periodista

Poesia / L'Autoestopista

Xavier Aliaga: «M’he adonat que el que m’agrada no és escriure, sinó reescriure»

Ha estat un dels títols de la temporada, una petita revolució del boca-orella i de la recomanació que es fa sense intermediaris, de lector a lector. Ja estem morts, amor (Angle), l’última novel·la de Xavier Aliaga, és un llibre d’impacte, dur i bonic alhora, una història sobre el dol i l’amor, la pèrdua i la reconstrucció, presentada en capítols breus i esmolats que ens transporten al batec que hi ha rere cada detall i protagonista. De llarga trajectòria, avalada per diversos premis de prestigi, Aliaga no ha tingut por d’un títol arriscat, ni d’una història dura i, malgrat tot, bonica.

El resultat és un llibre molt treballat, polit i precís en l’escriptura. “És un dels llibres que més he treballat, i en un temps més concentrat. Això no hauria estat possible sense l’aturada de la pandèmia”. Aliaga té clar que el fenomen ha influït en el gran balanç qualitatiu (i quantitatiu) de la narrativa catalana del 2021. “Parlant amb gent de diferents àmbits artístics, m’he adonat que l’aturada ha vingut molt bé a nivell creatiu. No és casualitat que aquest any hagi estat molt bèstia pel que fa a novel·la, de fet, no recordo un exercici igual en la literatura catalana contemporània”.

Ja estem morts, amor dona la raó al seu autor: un altre títol brillant d’una anyada excel·lent. Aliaga ha escrit un llibre molt atent als detalls, que emociona i sacseja, que meravella per com explica el que hi explica. Un llibre que té cops d’efecte, però que, per sort, aquests sempre juguen al servei d’una experiència lectora que resulta molt gratificant. Té un final que et deixa astorat, però també un punt de partida potent. “Volia fer un inici d’aquells que et deixés parat, que fos poderós i tingués un punt de màgia. Admiro molt el que fa Irene Solà, aquesta manera única de donar un encant màgic a tot allò que escriu. En aquest sentit, volia fer un fragment que tingués una petita part d’això. L’inici de Ja estem morts, amor impregna tot el llibre i produeix al lector la necessitat d’una relectura. I, de fet, l’ha de fer, com m’han anat dient els lectors. Quan arribes al final, comença una segona novel·la”.

Turbulències, poesia i periodisme

“Jo tenia moltes reserves del final que havia escrit i els primers lectors van ser claus”, explica Aliaga. “No volia fer trampes, sinó jugar net i donar pistes. Quan vaig veure que funcionava, vaig respirar tranquil”. En aquest sentit, l’estructura de la novel·la té un pes fonamental, però sense que estigués planificada des de l’inici. “A diferència d’altres projectes meus, he construït aquesta història en temps real, a mesura que avançava. I he hagut de tornar moltes vegades enrere, escrivint i reescrivint. Amb aquest llibre, m’he adonat que el que m’agrada no és escriure, sinó reescriure. Anar al detall i polir”.

D’estructura ben travava i circular, Aliaga tenia clar que volia escriure “amb una prosa feta amb la cura dels poetes“, com ell mateix reconeix. “Volia tocar la fibra, que la història generés alguna reacció, conscient que això té un preu alt, de molt desgast emocional. Però calia que l’experiència lectora fos el més potent possible, d’aquí la concentració literària i la recerca lingüística, dos aspectes que m’agrada molt trobar en un llibre”. Fer possible que cada pàgina tingui una recompensa. “Ho he tingut molt present, juntament amb la coherència i la cohesió, que m’ha obligat a anar enrere mil i una vegades”.

Una feina d’orfebreria i de precisió, de treballar les emocions (i el text) amb cura. Amb tot, més enllà de l’accident i del trasbals vital que provoca en els protagonistes, Ja estem morts, amor també reflecteix, amb ull fi, el món periodístic —que Aliaga coneix prou bé— i les turbulències reals que hi ha a les redaccions i a la política institucional. “La nostra és una professió que té un punt d’autodestrucció molt gran, i això havia de quedar exposat”. A fi de bé que ho aconsegueix, amb una història on totes les peces encaixen. Amb un final sorprenent, però bonic, que et fa venir ganes de repensar tot el que has llegit i viscut.

Esteve Plantada
Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha estat cap de cultura de Nació Digital i coordinador d'"El Temps de les Arts". Col·labora regularment a "El Temps", "En Línia" de TVE, "Àrtic" de betevé i "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close