General

Poeta amorós i libèrrim de les arts. Una tarda de diumenge amb Biel Mesquida

La llibertat viu sempre amenaçada. Donant continuïtat a la lectura del poema “Liberté”, ens hem agombolat al centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso de Barcelona amb Biel Mesquida, vingut de Palma, Enric Casasses, Dolors Miquel, David Caño i Blanca Llum Vidal, sis poetes en la juntura de l’art, l’amor i la llibertat.

Al primer encontre es llegí el poema de Paul Eluard ”Liberté”, repetidament i reivindicativa, com un mantra que allibera la ment, de migdia a mitjanit, per un centenar llarg de poetes, actors i lletraferits. El poema, adreçat en primera germinació a una dona, fou canviat el seu subjecte evocatiu per la nominalització de “Llibertat”, car els nazis acabaven d’ocupar París. Imprès en edició curta, llançat després pels avions de la RAF als soldats de la resistència i escampat per ones lliures, el poema és un dels textos més excels de la lírica de combat. Tot acte de cultura és un acte de llibertat, i d’amor.

Biel Mesquida amb Miquel Barceló.

En Biel Mesquida, entre nosaltres, fremeix i deleix per aquests actes de cultura, sigui ell el convocat pel simbòlic i les pèrgoles o sigui ell el convocador de la mediterraneïtat amb el cant –Maria del Mar Bonet-, els llocs i les persones –vistos pel fotògraf Toni Catany-, els estudis dels artistes Joan Miró i Miquel Barceló –captats per Jean Marie del Moral– o els poetes. A la història de la literatura, hi ha molta gent que escriuen sols, aïllats, d’ofici; i uns pocs altres participen, a més a més, d’una aventura comunitària, directe, en expansió. Enllà i ençà dels llibres. Formen part d’una minoria agitadora, actius i despreocupats alhora de les lleis del mercat. Són orats i oracle. I venen configurant una llarga corrua: colla de filòsofs de la ciència, clerici vaganti, enciclopedistes, hermètics, nihilistes, esnobs, avantguardistes, de l’ateneu o de la colla, dels amics o de la penya, de l’elit o de l’andergraun. Ho donen tot sense distinció entre l’estar assegut a l’escriptori o al taller de la boca, en el principi d’acció de la paraula. Biel Mesquida és una presència corpòria de la literatura, un siberita de l’art de la llengua i la fonètica. Abriga i desnua el mot i afua i afina el sentit. He comprovat el seu pes fent de faristol meu per a una lectura-acció que, tot arrossegant-lo amb la cadira, mostra la dificultat d’arrencar la poesia. Pesa tant o més que Pere Gimferrer, dos gegants.

Festival de poesia de la Mediterrània, que dirigeix Biel Mesquida des de fa una vintena d’anys.

Hem pres unes cerveses negres i torrades a la plaça que porta el nom de Jaume Sabartés, l’escriptor i secretari de Pablo Picasso que va fer possible el Picasso de Barcelona. El nostre és  un país que la gent fa d’institució. Sense Joan Prats, promotor i conseller de Joan Miró, tampoc no tindríem la Miró. I a Mallorca, sense el poeta Biel Mesquida, que no té placa de rei ni bisbe, difícilment tindríem l’extraordinària capella gruta marina de Miquel Barceló a la catedral, prop de la gran làmpara de Gaudí i els seus dipprings damunt les cadires del cor. Mesquida va fer de comare i va ajudar a parir al primitiu Barceló en aquell part difícil, religiós i profà, que esclatà amb la resurrecció i fertilització de la pintura a través dels colors de la fruita de la terra i en la panera del mar. “Quan vaig conèixer el jove Barceló em va demanar si sabia de la relació entre Auguste Rodin i Rainer Maria Rilke. Quan li vaig reconèixer l’admiració que el poeta professava per l’escultor i que havia treballat per a ell, Barceló em va proposar que fos el seu secretari. No vaig acceptar.” Cert: Rilke, quan va tenir contracte, només s’hi va estar vuit mesos. Mentre això deiem, al moment, uns viatgers, que caminaven en ziga-zaga com si fossin figures dibuixades al carbó, han ensumat el Biel, com si d’un missatger dels Déus es tractes en un món d’ombres i de somnis. Olor de perfum de Terra d’Hermes, olor d’astúcia i enginy, el del nostre poeta i espia nocturn.

Festival +Poesia a la Fundació Palau i Fabre.

“Ara duc una vida retrobada” -afirma. Fa uns mesos, després de la lectura de poemes que vam fer plegats com a teloners a l’acció de Miquel Barceló al jardí de la Fundació Palau, on el pintor va ruixar una tela immensa davant del mar, que s’anava despintant amb dinamisme espectral i formes pictòriques ombrívoles, mentre Pascal Comelade i els seus instruments s’acomiadaven de la llum del dia, l’amic poeta ja em va confessar que volia fer vida retirada. Vaig replicar en aquell moment i ara ho torno a fer: “És en aquest moment de la teva l’edat, que vaig conèixer Palau i Brossa, i tots dos amb exposicions a ells dedicades van acabar tenint Fundació. O vas al costat d’un artista o Mallorca hauria de començar a fer una exposició al teu món dedicada, i pensar en tu per crear una Fundació pública a les escriptures radicals dedicada. Deus tenir un fons de llibres i art excepcionals, tota una època”. Quan veig com es desballesten els fons de Breton, de Dora Maar, dels poetes i les artistes surrealistes, en una cultura com França, tremolo del què encara ha de venir. O confiem en la cadena tròfica i el darwinisme per salvar els llibres en el mercat secundari o toca posar-hi remei.

Biel Mesquida i Quim Monzó, a la Rambla de Barcelona, davant d’una parada amb el llibre conjunt, experimental i intertextual “Self service”, del 1977.

Si hi ha un llibre en els darrers cinquanta anys que va saber creuar el sentit de la història en el Gran canvi i el subjecte revoltat i fruitós, va serL’adolescent de sal (del 1973 i publicat sota censura el 1975), un collage textualista. Els títols del biòleg i enciclopedista ja ho diuen tot, i l’aversió contra el seu estil de vida i d’escriptura retorna amb l’ultrapuritanisme fatxenda: “El bell país on els homes desitgen els homes” (en ciclostil, del 1974) amb el poema “Lluita de classes”. Biel  Mesquida, en carcassa i figura, era un radical de la cultura de l’altre i del molt conèixer, de l’emmetxament i de la dissidència: “Jo era un home profund. A la cultura hi ha el fer, hi ha d’haver diàleg encara que no existeixi. La meva Europa és civilitzada. Aquí som porcs. Això no és un país, és una païssa”.

Biel Mesquida amb Annie Bats, traductora al francès d’”Ogre de toi”, amb coberta de Miquel Barceló

Els llibres són fets d’altres llibres, ell entén la cultura com un zapping i un cocktail per entendre la societat. “Mallorca és un laboratori: un món de tribus, assassins i lladres, un tros de l’Europa tota, plena de màfies russes, camorra i pedòfils. Un totum revolutum amb una classes hotelera analfabeta i adinerada, que sosté un turisme depredador i gens sostenible, i alhora una illa on es conserva la llengua de Llull i la cuina de l’edat mitjana, o, entre relíquia i misteri, on surt una agricultura de penes.” Les atzagaiades políticament incorrectes surten de la boca d’un sant amb gorra de punt. “Vull morir com un entusiasme”. El Biel és un Salvat-Papasseit, un seny foll de la nostra santedat. El seu darrer llibre Llefre de tu(2012) és una joia i una filigrana, cinc anys d’escriptura. En acomiadar-nos  amb un boca a boca de llavis, em recorda, amb veu de polifonia i sentit de polisèmia, la sentència de Fuster: “Morir-se és deixar d’escriure”.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca