Arts escèniques

Poeta de guàrdia. Un diumenge a la tarda per telèfon amb poetes i actors

El primer dia que va començar el tancament domiciliari a causa de la pandèmia, un grup de poetes va engegar la iniciativa “Poeta de guàrdia”. Durant els seixanta-dos dies de confinament, dia a dia, un poeta autoenregistrava la lectura d’un poema que es penjava a la xarxa. Dos mesos més tard, encara en plena crisi sanitària i política, en el marc del Grec obert, actrius i actors -sota la figura del “poeta de guàrdia”- us truquen a casa per oferir-vos un poema que els poetes han triat per a tu, lector. Demaneu hora. La poesia, sense fil, se us farà present. Energia pura que no cura i alhora cura. La cultura se’ns fa necessària.

Va ser Martí Sales, escriptor de pràctiques textuals múltiples i músic avançat, qui em telefonà. Estimo aquest poeta que no ha deixat de ser l’infant trapella, eixerit, impertinent i rebec que així vol ser sempre, cosa pràcticament impossible perquè el sistema tendeix a retorquir la santa innocència. Em diu de bona entrada: “Deia el poeta Shelley que els poetes són els ‘legisladors del futur’ i que tenen aquelles respostes que tothom busca en moments difícils. Potser un poeta té la resposta o, com a mínim, una de possible”.

Martí Sales amb la poeta Maria Cabrera i les actrius Anna Alarcon i Alba Pujol, de “Poeta de guàrdia”.

Era jo en aquell instant llegint una novetat a la biblioteca geològica de Cadaqués, a la cova enfonsada, en els dies del confinament: Le chant du poulet sous vide, de Lucie Rico, chez P.O.L. La novel·la s’obre amb un cop d’efecte magistral: “Au milieu du champ Théorode écrase l’herbe, frappe le sol en piétinements concentriques. Lorsqu’il a tracé un rond parfait, il se fige puis recomence…”; i després del primer punt i a part, una frase lapidària: “Aujourd’hui Paule doit le tuer”. És una història fabulosa que gira al voltant dels pollastres en el món rural i en el supermercat, i la pèrdua de biografia literària de cada tros de carn a causa del consum massiu. No dic més, el pollastre que anava per lliure acabarà vivint en una cadena de producció a gran escala. Com els llibres que són carn d’escriptor. En canvi és normal que l’home primitiu parli, nu, per telèfon sense fil. Sota vigilància.

El poeta Martí Sales em va demanar si ell i els poetes Andreu Gomila, Josep Pedrals i Maria Cabrera, i actrius i actors, podien usar la biblioteca personal per llegir poemes per telèfon. Perplex, vaig correspondre en positiu sense comprendre, en xoc, per què calia una biblioteca urbana si no havien menester dels llibres, que ja portaven els poemes triats a l’ordinador, ni tampoc hi accediria el públic, que no era presencial sinó a l’altra banda del fil. Ho he entès, es tracta d’un plató que ningú no veu però que és viu. Els llibres com les pintures tenen vida, no en dubto. Tot el directe passa pel satèl·lit, i la vida com la tecnologia performen la realitat. Ens hi hem trobat a Barcelona, a casa, com els joves del Decameró. De sempre, un poema és energia i flux d’ones. Vibra com el mòbil.

Josep Pedrals, Sílvia Bel, Lluís Soler i Andreu Gomila de “Poeta de guàrdia”.

Martí Sales sempre sorprèn. El dia que vaig fer de padrí de la seva primera novel·la, Dies feliços a la presó, es va presentar a la roda de premsa amb un passamuntanyes a fi de denunciar la il·legalització de les llistes abertzales. Cada generació té un sentit diferent de la violència, així com escriu sota un marc polític diferent. Recordo haver batejat el llibre, en aquell llunyà 2007, com “El primer llibre postdemocràtic”. Poc podíem imaginar tots plegats, fa tretze anys, que acabaríem amb el morrió posat, primer, polític i després sanitari; i que els que no portaven màscara fa ja quatre anys que han estat condemnats per la Dictadura constitucional monàrquica a la presó, les quals hem aixecat amb la democràcia. El poeta de La cremallera, un poema narratiu de set-cents versos, em va demanar, en nom de la colla, l’espai físic de la casa. “Quin espai us cal?” I contundent assenyala: “La biblioteca!”. I vaig haver de precisar: “Però si tota la casa és biblioteca: els llibres són la llar per al lector que tremola de fred”. Vivim en presó.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Poeta de guàrdia: Dia 62. Vicenç Altaió

Dimarts farà dos mesos que enregistrava a la cuina de Cadaqués, on era en confinament, un poema que posava fi als seixanta-dos dies en els quals, dia a dia, un “poeta de guàrdia” havia llançat per la xarxa un poema. Al fris de l’acció s’hi pot llegir: “La llibertat és contrària a la tirania del domèstic”. El món, en una pandèmia global, és com un cos tancat als quatre vents en el domèstic. Passats dos mesos més, encara vivim sota amenaça, en plena crisi sanitària i política -com els pollastres. “No som res, però fa de mal dir/ Free your mind and your ass will follow / Si no puc amb l’enemic, el que no faré serà unir-m’hi” (Martí Sales). Els poetes rebels fem front de resistència a l’ofensiva. “Necessito respirar Barcelona” -m’escriu per whatsapp en un missatge el poeta Jordi Valls Pozo mentre baixa caminant de Nalini Malani a Josepa Tolrà, és a dir de la Miró a Montjuïc fins a la Brossa, al Born. Hem de transitar la cultura, caminar-la. No volem estar tancats ni consumir l’altre. La cultura se’ns fa necessària.

Andreu Gomila, de “Poeta de guàrdia”.

“Estic seriosament amoïnat. S’està esfondrant la cultura presencial” -afirmo, amb preocupació, només obrir la porta a Andreu Gomila, poeta puntual, el primer, amb horari de teatre. Estimo aquest poeta de gran força testimonial que esclatà amb força inaudita, de jove petit rimbaud, amb un títol de posició de tret Un dia a l’infern dels que són (2001). Sense deixar d’escriure poesia, el periodista de la revolta individual Andreu Gomila ha posat el seu potencial al servei de la gent de la cultura, tot convertint-se en la veu crítica col·lectiva del malestar de la gent del directe, de la música i del teatre, de la dansa i del circ, en la seva impossibilitat de poder ser professionals en la cultura catalana. “A París, a Berlín han mantingut el 75% dels pressupostos de les gires anul·lades, a més de tenir els actors un estatut d’artista. A Londres, s’ha ensorrat l’òpera i el teatre en viu; i ja no dic la vivesa dels artistes performers”. Aquí hem ballat del model protector de la cultura a la francesa al model anglosaxó de les indústries culturals. No hem tingut Estat més que simbòlic. “Pressupost misèrrim, ni de pagès” -brama exaltat el pirata. Ni política pública original, pròpia, adaptada al territori idiomàtic universal. Ens cal política de salut.

“Em vaig fixar que al Théâtre de la Ville de París, que té una companyia fixa de vint persones, va proposar-los de mantenir en el seu lloc de treball i recitar poemes als espectadors els quals compraven entrades i reservaven hora. Va ser una manera de mantenir durant el confinament la relació amb el públic. Els poetes que havíem obert el programa de ‘Poeta de guàrdia’ a twitter, ho vam oferir a Cesc Casadesús i el Grec.” Quatre actors, amb substitut, posen la veu: Lluís Soler, poesia des de dins, Sílvia Bel, poesia expansiva, Anna Alarcon, poesia decisiva, Alba Pujol, poesia total, i Iván Morales, poesia seductora.

Josep Pedrals, de “Poeta de guàrdia”, prepara la lectura per telèfon

Admiro Josep Pedrals, poeta de veu popular hip-hop i juganera com ho era Carner, i capaç de farcir l’epopeia contemporània amb versos àgils i de sotabosc com no es feia des de Verdaguer. La biblioteca del seu pare va ser el primer escenari de “Poeta de guàrdia” entre llibres de teologia, filosofia i poesia. El fill de la biblioteca recita el pròleg de Josep Carner a Scienza Nuova de Giambattista Vico amb la mateixa fortalesa intel·lectual que Andreu Gomila compara les diverses traduccions d’ Alcools d’Apollinaire per comprovar si “vers” ha de ser considerat un cuc o un vers. O la Maria Cabrera vacil·la si llegir a una senyora d’origen gallec el poema triat en l’original o en la traducció en llengua catalana. Són fills tots ells dels llibres que es fan; com és el cas del Martí Sales, del seu avi Joan Sales, escriptor, poeta, editor i traductor, o del tiet poeta mal dit Pepe Sales; tots ells són nets de lluny de la Guerra civil i nebots de la contracultura de la Transició fins al nou cicle hisòric, el que els correspon. Són gent, aquesta generació mil·lenària, que no s’acomplexen entre el saber i la subversió. Ho saben tot i haurien de ser capaços de tot. Són proletaris de la cultura i anarquistes del multisaber. Per això els poemes que aquests quatre poetes trien, de nit o de matinada, per a ajustar-los a la petita sol·licitud temàtica que cadascú és lliure de fer, no formen part en la tria d’un món petit. He pogut sentir poemes de totes les èpoques, tendències i cultures; llargs i breus; reglats i lliures.

A casa, a tocar del moll, hi han fet feina amb grups de quatre (dos poetes i dos actors), un grup al matí i un altre a la tarda, dos dies seguits. I segueixen en acció des de les biblioteques admirades de l’artista Frederic Amat, a Vallvidrera, la de l’escriptor i periodista David Castillo, al Carmel, i la d’un pis on hi havia viscut Maria-Mercè Marçal. Els poetes trien els poemes, com s’ha dit, i els actors i actrius els llegeixen: sis poemes per hora i sis hores de lectures durant deu dies, de dilluns a divendres. Cadascú tria el tema: d’Eros a Thànatos, d’un embaràs a un dol. Queden unes poques entrades.

“Els poemes que triem busquem que siguin de bon sentir o rars. Han de ser buscats perquè puguin ser dits” -matisa En Pedrals. I En Sales ho rebla: “Les arts efímeres estan pensades perquè siguin una experiència”. De la boca i de l’oïda -em dic- que arribin al cor i a la ment.

Lluís Soler, de “Poeta de guàrdia”, assajant la lectura d’un poema, abans de recitar-lo per telèfon.

“Un poema és una partitura” -m’explica Lluís Soler, la veu portentosa que enllaça els mots del poema amb l’inversemblant. Sigui Homer traduït per Riba, Shakespeare, Verdaguer, Maragall o Vinyoli. “Allò que tu dius és en el poema, les síl·labes que estan marcades a la perfecció. Els poetes grans, per ofici, són capaços d’accentuar el vers. Per això Riba va aconsellar a Vinyoli que s’estimés aquell que l’ajudés a fer-se gran. Només amb les paraules accentuades puc dir i donar el sentit”. I em fa feliç remembrar les lectures que Vinyoli em feia, peu dret i amb els ulls clucs, posant a prova de lectura els poemes a un jove aprenent. S’enfilava amb ritme pausat, s’enfilava fins que havent aixecat el poema el deixava caure de cop per provocar el silenci, rere el qual tancava el poema amb un vers catàrtic.

Confesso als actors davant dels poetes que sempre he dubtat si la poesia, que és extensió de la ment i ombra de la veu, ha de ser llegida en silenci o ha de ser dita, i, encara, si és millor escoltar-la pel poeta o per l’actor. I m’adono que tot es complementa i multiplica. He escoltat Vinyoli per Vinyoli i Vinyoli per Lluís Soler. “He de comparar la poesia amb el virtuosisme musical -afina Soler-, un poema el dius bé quan ja el tens accentuat. El poeta ho ha de dir i el rapsode ho ha de pair. De nit, quan no puc dormir em dic el Canigó”.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Anna Alarcon llegeix un poema de Jordi Cornudella amb els poetes Martí Sales i Maria Cabrera i l’actor Iván Morales.

El poeta de guàrdia omple de poesia allà on els àngels barrocs ens emplenaven d’aire. Si algú dubte de la figura de l’àngel que vegi l’extraordinària pel·lícula de Wim Wenders Der Himmel über Berlin (“Àngels sobre Berlín”), basada en un guió de Peter Hanke i inspirada en Rilke. O de l’àngel custodi que protegia Joan Perucho de la malvestat i les forces del mal a través de les quals el poeta sondejava el misteri. Però els nostres poetes de guàrdia no són espectadors celestials, malenconiós enamorats d’una trapezista de circ. Són mediadors de l’amor i del dolor en dies de solitaris i de guàrdies de nit als hospitals o de familiars en risc.

“No ho deies tot” -li retreu, etern J.V. Foix a Gabriel Ferrater, perenne, que l’acaba de deixar voluntàriament i per sempre. “Deies no ho dies tot”, llegeix amb intensitat clara Sílvia Bel. Els versos s’alternen. Els actors i els poetes busquen el ritme. “És un alexandrí”. I a l’altra banda del fil, una receptora que volia sentir un poema sobre la pèrdua, per sentir-se acompanyada per la pèrdua d’una persona estimada, salta: “Mai m’havien fet una telefonada així. Mai ningú mai dit tant en tan poc”. Poema rere poema. Pausa. Xoc. Buit. Sossec. Riure. “Mai no havia experimentat en directe l’efecte que produeix un poema dit sense presència física”. “Ara no puc parlar. Deixa’m dir qui ets i et correspondré” li diu el poeta de guàrdia a una sanitària que angoixada expressa l’experiència duríssima que ha passat aquests dies i que en plena desescalada tem que tornem a estar tancats. Confessa que llegeix poca poesia, però que ara la necessita perquè li dona la força del viure indefens. “A vegades es pensa que només fem coses útils els que estem a primera línia, i jo us dic que ara necessito la poesia”.

La societat compartida s’adreça a algú concret i en directe, via telemàtica, com fa la poesia i el teatre quan el llenguatge és la veu que ens queda d’un cos social quan perd el cos. La paraula escrita necessita de l’actor per tenir fisicitat… tant com el cos polític necessita de no ser separat de la paraula, de la seva llibertat.

Escolta tu com clou el poema “El perpetu socors” Josep Pedrals, recita-te’l. Tu ets, lector, el Poeta de guàrdia…

(…) sigues infant encara, inquietud innocent,

i agafa’t al meu dit per passar la facècia.

Aferra allò que palpes i ocupa’t del present:

les tangibilitats i les evanescències

s’apleguen a l’empara segura i permanent

d’aquesta mà amorosa que et subjecta.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close