Opinió

Posi’m cinc iaies i tres nens

El teatre comunitari, per fi, té un lloc gairebé fix a la cartellera oficial, amb obres com ‘Càsting Giuletta’, ara al Lliure, o ‘Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc’, que serà al TNC al novembre. Una manera de fer teatre, propera al documental, que ens genera, tanmateix, molts dubtes, perquè no és cera tot el que crema.

En el seu ja cèlebre ‘Manifest de Gant’, el director de moda a Europa, Milo Rau, diu al punt set: “Almenys dos dels actors que hi ha en escena han de ser no professionals”. El suís, que treballa a l’NT Gent, a Bèlgica, amb molts diners al darrere, ho aplica fil per randa, almenys en els espectacles que hem vist d’ell per les nostres latituds. Però no ho fa com a postureig, sinó que inclou ‘gent del carrer’ perquè les seves obres així ho demanen. Ell té una visió del món, una manera de fer, i el més normal és que, si pot, a l’hora d’explicar un crim a Lieja, compti amb persones normals i corrents que hi eren, que ho van viure. Això era ‘L’assaig‘, una peça que, traslladada al camp literari, hauria estat catalogada de ‘no ficció’, al costat d”A sang freda’ o ‘Tor’. Nou periodisme teatral.

El que fa Milo Rau és, en part, el que aquí en diem “teatre comunitari” i que a Europa és, simplement, teatre. Una manera de fer teatre en què ‘L’assaig’ estaria en un extrem d’aquest, diguem-ne, gènere. A l’altra extrem hi tindríem el que sol pujar als nostres escenaris, com ‘Càsting Giuletta‘, una peça de Juan Carlos Martel Bayod, en la qual un grup de dones de més de 80 anys expliquen què és per elles l’amor romàntic a partir de les seves vivències. O ‘Trans (més enllà)‘ (Teatre Lliure, 2018), de Didier Ruiz, on donava veu a les persones transsexuals. O l’espectacle que cada estiu fan les iaies del Casc Antic a l’Antic Teatre. Enmig, tindríem ‘Campo minado‘ (Grec 2019), de l’argentina Lola Arias, en què una sèrie de veterans de la Guerra de les Malvines relaten com van viure el conflicte.

'L'assaig', de Milo Rau, comptava amb tres actors no professionals.
‘L’assaig’, de Milo Rau, comptava amb tres actors no professionals. Foto: Hubert Amiel

De tots aquests que hem vist a casa, l’únic que seria “teatre comunitari” de debò és el de l’Antic Teatre, ja que està dirigit a un barri, a un sector de gent, i té continuïtat en el temps. Els altres, al cap i a la fi, són teatre. La diferència entre ‘L’assaig’ i ‘Càsting Giuletta’ es podria explicar amb termes televisius: el de Rau és una pel·lícula que fa servir ‘footage’ real; el de Martel és un programa on hi ha una sèrie de persones convidades per parlar d’un tema. També ho era ‘Sis personatges‘, dirigit amb més brillantor per Martel, encara que aquí els protagonistes eren diferents sensesostre de Barcelona. I dic que era millor perquè el ‘càsting’ era excel·lent. I mossegava més.

Aquí trobem, precisament, el problema: quan el director desapareix, en aquesta mena de propostes, tot funciona molt millor, perquè vol dir que la història que hi ha al darrere és una bomba: un bon testimoni és imbatible. Quan el director ha de fotre-hi mà, quan ha de pensar molt la posada en escena, això significa que el material que té a l’abast posseeix menys interès. No és que les dones de ‘Càsting Giuletta’ no les diguin de grosses, sinó que parlen poc. Qui més intervé és l’actriu professional del muntatge, Àurea Márquez. Ella dona cos a la convenció, és qui ens diu que estem en un càsting, qui ens mira als ulls, quan el que volem sentir és a les dones.

“Vaig passar una crisi, perquè veia sempre el mateix tipus de cos, de gestos, molt especialitzats”, diu Constanza Brnčić

Si anem a la dansa, aquesta mena d’espectacles fa molts anys que pugen a escena. Hi ha un coreògraf francès, Jerôme Bel, que és un deliciós autor de no-ficció coreogràfic. A casa, tenim una coreògrafa, Constanza Brnčić, que sap interpretar molt bé els moviments de la gent normal. Fa un any i mig, abans d’estrenar al Teatre Grec ‘El monstre al laberint’, m’explicava per què s’havia posat a dirigir ballarins no professionals. “Vaig passar una crisi, perquè veia sempre el mateix tipus de cos, de gestos, molt especialitzats”, em deia. Aleshores, va fer un treball amb una dona que havia patit un ictus, cosa que li va permetre veure “cossos diferents, que es mouen de manera diferent, que balbucegen”. I d’aquí van néixer molts espectacles com ‘Crisàlide In C’ o ‘PI(E)CE 2016’. “No es tracta només de fer que la gent participi i s’ho passi bé, sinó de fer front a les coses d’una manera més profunda i radical”, afegia.

'Gala', de Jerôme Bel, va passar pel Grec 2018
‘Gala’, de Jerôme Bel, va passar pel Grec 2018. Foto: Josefina Tommasi

Brnčić em deia que democratitzar les arts escèniques, tot deixant que el ‘públic’ hi entri, “no vol dir que el que faci qualsevol tingui rellevància”. Que cal tenir en compte contextos, idees i necessitats, i que aquests espectacles es tractin “de la mateixa manera que qualsevol altre treball”. Ella, en el fons, demana recursos, perquè sovint aixecar una peça de “teatre comunitari” significa no haver de pagar actors i molts gestors es freguen les mans només de sentir aquestes dues paraules.

Lali Álvarez tindrà joves de 16 a 18 anys i gent de més de 65 anys que volen canviar el món a ‘Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc’

Al novembre, Lali Álvarez farà al TNC ‘Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc‘, una peça que compta amb joves de 16 a 18 anys, gent de més de 65 anys, i quatre actors de la companyia Hui Basa (Clara Garcés, David Teixidó, Sonia Espinosa i Milah Stoleru). Per parlar de les persones que volen canviar el món, des de la cèlebre sueca Greta Thunberg al cantautor islandès Hördur Torfason, impulsor de la Revolució de les Cassoles al seu país.

Álvarez, com Rau, té una història al cap i necessita gent normal per explicar-la, perquè ella treballa així. Tots dos podrien haver-se inventat els personatges que interpreten persones amb nom i cognom, però han decidit jugar fort. És això teatre comunitari? És teatre.

Fer pujar ‘gent normal’ als escenaris està bé, perquè trenca la quarta paret, crea sinergies entre públic i escena més difícils d’assolir amb intèrprets professionals, obre noves vies d’investigació estètica. Però també és el camí més fàcil. És molt més complicat escriure una història des del no-res. Em diran que cal que el teatre compleixi la seva funció social, que el teatre públic, sobretot, ha de servir-la millor i més que ningú. Tanmateix, aquesta funció social no només s’assoleix amb aquest gènere. O no és ‘Abans que es faci fosc‘ (Teatre Lliure) una obra necessària, una peça que parla d’una astrònoma que perd la vista i ha de cuidar de la seva filla petita? O ‘La Rambla de les Floristes‘ (TNC), una peça de Sagarra que és part del nostre patrimoni que no s’ha representat des de 1935? O ‘Assaig sobre la lucidesa‘ (Teatre Akadèmia), un text que demostra l’abús de poder dels nostres polítics?

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca