Postals d’estiu: Frederic Amat, Glòria Bosch, Cabosanroque, Ton Granero, Alícia Koph, Àngels Moreno, Àlex Prunés i Eduard Reboll.

L’amistat és una forma de resistència de l’art individual contra la tirania autoritària; i la transformació sobre les coses és un fet poètic que fa saltar els límits de la realitat. El darrer lliurament de la sèrie Postals d’estiu s’obre a autors que no formaven part de la sèrie hivernal “Una tarda de diumenge amb…”, publicada a El Temps de les Arts des que començà la pandèmia fins al relaxament estival.

Aquest conjunt d’imatges i reflexions i missatges tanca el mosaic històric i socioestètic, alhora que dona pas a un nou cicle d’autors davant la incertesa i la mutació que afecta tot el sistema cultural. Qui sap si, com passà després de la Segona Guerra Mundial, veurem un capgirament estètic a conseqüència del Reset Global. Després de la primera gran crisi del sele XX, amb el nihilisme dadaista va nèixer la pretesa revolució moral i estètica del surrealisme. Més tard, en canvi, Europa es convertí en un paisatge de deportacions i de guerra fins a límits inimaginables. Després de la desfeta, la cultura, incapaç, prengué la paraula de nou des la dissolució de l’estil en la no-forma, en el materialsme informal existencial. Amb la mort del jo es desfé la imatge de representació d’una realitat que calia capgirar. S’està, ara, dissolent el jo social, que és l’espai de la comunitat cultural, per traspassar-lo a la xarxa virtual?

L’artista Frederic Amat, aïllat a l’estudi, ens ofereix la imatge d’un interrogant ajagut, que és alhora cigne negre i signe, a l’espera d’un art que sigui a acció i resposta. La crítica d’art Glòria Bosch troba en els enreixats de la presó com a espai de cultural el símbol de resistència amb el moment actual: la mirada posada enfora. El duet de música Cabosanroque, des de l’arxipèlag de la destrucció, posen l’esperança en la construcció col·lectiva d’un nou paisatge resultat de la capacitat creativa de la destrucció. El dissenyador gràfic i promotor cultural Anton Granero dubtava a triar una imatge entre una postal antiga enviada pel pare, un llibre recomanat i un treball d’art quan li arribà la notícia de la mort sobtada de l’Aina Roca Anfruns, artista i activista, que també homenatgem. L’escriptora i metgessa Àngels Moreno es demana, des del cor de la multitud, sobre la llibertat del text com un bé polític superior davant la censura del lector. L’artista Alícia Kopf envia dues imatges des dels dos llocs on ha passat l’estiu i amb elles estableix una relació d’escriptura intertextual i emocional. El pintor Àlex Prunés assaja de composar una síntesi amb la fantasia entre el món interior i la realitat. L’escriptor multitextual Eduard Reboll, que ve aportant a la xarxa unes fotografies de realisme social cru exepcionals, es demana si l’altre -aquest altre sense màscara- és ell.

POSTAL DE FREDERIC AMAT

Ras i curt. D’entre el mosaic d’imatges que m’envolten per les parets de l’estudi, he fet tria d’una tinta que vaig pintar fa poc mesos a l’inici d’aquest temps convuls i pandèmic. La qüestió ajeguda que no podem desvetllar sense resposta.

Frederic Amat

POSTAL DE GLÒRIA BOSCH I MIR

Tan sols hi ha una postal que gairebé no es mou per fora. Finestra que es repeteix com a tatuatge i símbol de resistència en temps d’incertesa. Focalitzar un punt que es multiplica com una xarxa cap a l’infinit. Si a un pres li demanes que et faci una imatge del seu espai, mai no mira endins i sempre clava la mirada cap a l’enreixat que li permet veure la llum, un horitzó obert més enllà. Nosaltres, els que estem fora d’una presó física, entrem a dins del seu espai i busquem les ombres més amagades. Aquest experiment va formar part d’una exposició, ara fa més de vint anys, però cada vegada que obro la finestra hi penso. I no tan sols pels que no poden sortir, sempre presents, sinó pels que viuen en una presó interna, víctimes de l’enreixat que es fabriquen ells mateixos.

Glòria Bosch i Mir

POSTAL DE CABOSANROQUE

A falta de vacances reals, t’escrivim des d’aquest arxipèlag de destrucció que és el nostre refugi actual. L’avantatge d’aquestes constel·lacions de petites illes és que bifi d’on bufi el vent sempre n’acabes trobant una que t’ofereix un bon recer.

Quan t’arribi aquest mapa, uns altres atlants estaran esmicolant un nou quartet de corda al centre d’art Lo Pati, a Amposta, amb l’esperança de crear col·lectivament un nou arxipèlag, un nou paisatge on viure. Cal tenir fe en la capacitat creadora de destrucció, la incertesa del resultat no pot ser una excusa per deixar dempeus formes i estructures que ja ni ens plauen ni ens serveixen.

Una forta abraçada

Laia i Roger, Cabosanroque

POSTAL DE TON GRANERO

Estava dubtant entre tres postals. La primera és una postal que va aparèixer a casa de la meva mare, enviada pel meu pare des d’El Port del al Selva el 1960. En la segona postal volia escriure sobre l’impacte que m’ha causat el llibre Una altra vida, encara, de Theodor Kallifatides, que em va recomanar Francesc Codina, director de la revista de poesia Reduccions. En l’última volia parlar de l’obra de l’amic i fotògraf canadenc Matei Glass, amb qui compartíem uns dies de vacances a El Port de la Selva.

        Mentre això passava, em va arribar la trista notícia de la mort prematura en un accident de cotxe al peu del Pedraforca de l’artista i amiga Aina Roca Anfruns, de 43 anys, companya a la Universitat de Vic i a la Junta d’H.Associació per a les Arts Contemporànies. L’Aina era una persona amb el cap germànic i el cor mediterrani, molt exigent amb la seva interessant obra, sempre sobre paper, havia exposat a ACVIC. Centre d’Arts Contemporànies, a la sala d’exposicions del Casino de Vic, a Milà i, darrerament, havia fet la coberta del número 114 de Reduccions. També formava part del col·lectiu d’artistes Ramart, col·laborava en la «Deriva Mussol» i era assídua del «Gran Tour» de Clara Garí. La seva pèrdua ens deixa un gran dolor i un buit irreparable.

Un final d’estiu inesperat.

Anton Granero             

POSTAL D’ÀNGELS MORENO

En el cor de la ciutat, amb la pell amarada de canícula, l’escriptora s’esbudella i pensa si tal vegada la solució al drama de les autocensures en l’escriptura fora deixar de pensar en el lector. Per fortuna li interessa al lector la teva forma, l’atreviment a l’hora d’establir una estructura textual que no havies presentat abans? L’escriptura és, potser, i amb ella tota ideologia i discurs polític, social i econòmic, la història de l’esperit de la seva autora. El text, i més endavant l’obra, es mou talment el cos de l’autora i en un moment donat s’hi fonen, així la humitat líquida mediterrània, així la imatge amb el desig que propicia l’aparició del poema.

Àngels Moreno

POSTAL D’ALÍCIA KOPF

L’arbre és a prop de casa la meva besàvia,a les afores d’un poble entre el Gironès i el Baix Empordà, al peu de les Gavarres. És un llentiscle de dimensions més grans de les habituals per la seva espècie, antiquíssim, amb la copa en forma de cor pel tronc central dividit en dos que deixa caure les fulles fins a terra. És l’arbre sota el qual es trobaven els meus pares quan es van conèixer.

Tenia un sentiment a dins i l’he hagut de podar. M’ha sortit per un forat buscant la llum i l’he hagut de tallar per raons que em reservo. M’alegro, tot i així, d’haver-lo tingut. No és cap mala notícia, m’ho prenc com una senyal d’exhuberància del cor.

Alícia Kopf

POSTAL D’ÀLEX PRUNÉS

Crec que fa temps que l’ experiència directa del físic i del material s’ esvaeix, però no en el sentit que talment ens agradaria, dominat per l’ esperit. Em temo que esvaïnt-se el tangible i el visible real i directe, s’ esvaeix també l’ ànima, que ja no troba el seu refugi, esborronant-se tot plegat en una nebulosa virtual… Ens estem convertint tal vegada en barques entre la boira… Algunes, com la teva, amb un fanal que guia.

Àlex Prunés

POSTAL D’EDUARD REBOLL

Hola Vicenç

Avui la camisa és bruta i em sap greu que em vegis així. He agafat la maleta i m’he assegut en aquest banc. Aquí, enfront de la rambla del Poble Nou. En aquest recés, s’hi passa una pel·lícula de gelats de maduixa i torró a la boca dels transeünts. Quina enveja! Els nens mantenen el banyador curt i ras …camí cap a la platja. I una iaia, encara es refresca la cara amb un ventall negre de gitanes i toreros. Ho sento: no he pogut viatjar enlloc i m’he tret la mascareta enrabiat amb mi mateix. No puc més. Ara, com pots veure, la mirada va cap a terra i penso en tu i el Cadaqués que vàrem compartir junts. Sigues feliç amic … Ens veurem aviat, si el destí ho permet. T’estimo.

Eduard Reboll