Arts visuals

Postals d’estiu: Sébastien Planas, Alfredo Jaar, Marine Hugonnier i Blanca Viñas

El whatsApp són les postals d’ahir? Els investigadors culturals busquem en les postals d’estiu les relacions amicals entre artistes, detalls que ens ajudin a comprendre les dificultats de la història i quin és el procés de creació estètica en una parada solar. A fi de crear un mosaic personal, històric, polític i estètic he convidat els artistes amb els quals hem passat les tardes de diumenge, presencialment o virtual, durant el període de la pandèmia, en ple Reset Global, a oferir als lectors d’El Temps de les Arts l’anvers i el revers, la seva imatge i la seva escriptura. Heus aquí el primer lliurament.

Fotografia enviada per Sébastien Planas, filòsof i director del Festival Internacional del Llibre d’Art i Films.

Claude Simon a traversé deux guerres mondiales. Miraculé il a survécu à la deuxième où son régiment fut sacrifié par des incompétents sûrs d’eux mêmes, déjà, toujours. Il a écrit plus et mieux que je ne pourrai jamais le faire, même si j’avais mille vies. Moi je suis au bord de la piscine et de son eau limpide, que je trouve un peu fraîche. Même nos catastrophes, délicieuses pourtant, sont en toc. Autant se la couler douce en pensant à Simon, son élégance et sa poésie, et en maudissant l’ignoble Sartre, que pourtant contre lui on semble avoir retenu. Sartre, minable gnome graphomane, je te déteste et si tu viens ici je te noierai en souriant, et à la fin, sans air, avec tes yeux ridicules, tu me verras double. La bise à toutes et tous depuis un coin secret de Méditerranée.

Claude Simon va passar per dues guerres mundials. De miracle va sobreviure la segona, quan el seu regiment va ser sacrificat per uns incompetents segurs d’ells mateixos, llavors, sempre. Va escriure més i millor del que jo no podré fer mai, encara que tingués mil vides. Jo estic a la vora de la piscina i de la seva aigua cristal·lina, que em sembla una mica fresca. Fins i tot els nostres desastres –deliciosos però–, són de pega. Més val tirar-s’ho a l’esquena pensant en Simon, la seva elegància i la seva poesia, i maleint el vil Sartre, a qui, amb tot, sembla que van preferir. Sartre, llastimós gnom grafomaníac, t’odio, i si vens aquí t’ofegaré tot somrient, i al final, sense respiració, amb els teus ulls ridículs, em veuràs per partida doble. Un petó a tothom des d’un racó secret de la Mediterrània.

Sébastien Planas

Fotografia enviada per Alfredo Jaar, artista, des de NY
Fotografia enviada per Alfredo Jaar, artista, des de NY

Esta fotografía fue tomada en Memphis, Tennesse, el 14 de febrero de 1968. Ese día, unos 1.300 trabajadores negros abandonaron su trabajo y marcharon por la ciudad, protestando por las horribles condiciones laborales, la discriminación, el abuso, y el racismo de la ciudad. El letrero que llevan dice: I AM A MAN (SOY UN HOMBRE). Hoy, a 52 años de aquel evento, las protestas en las calles de Estados Unidos y muchas ciudades del mundo nos recuerdan que el mundo blanco aún se niega a reconocer la humanidad de estos hombres.

Aquesta fotografia va ser presa a Memphis, Tennesse, el 14 de febrer de 1968. Aquest dia, uns 1.300 treballadors negres van abandonar el seu treball i van marxar per la ciutat, tot protestant per les horribles condicions laborals, la discriminació, l’abús, i el racisme de la ciutat. El cartell que porten diu: I AM A MAN (SÓC UN HOME). Avui, a 52 anys d’aquell esdeveniment, les protestes als carrers dels Estats Units i moltes ciutats del món ens recorden que el món blanc encara es nega a reconèixer la humanitat d’aquests homes.

Alfredo Jaar

Fotografia i imatge textual enviada per Marine Hugonnier, artista, des de Londres
Fotografia i imatge textual enviada per Marine Hugonnier, artista, des de Londres

Maipril 2020 a month out of time during which I was longing for others, longing to be in the mist of a crowd with anyone and everyone, longing for this sense of completeness, a party full of people dancing, being one but feeling reassured to be part of many. I dreamed to feel to breath of smiles and of a « carnaval des fous », grotesque, obscene and transgressive.

Fotografia i imatge textual enviada per Marine Hugonnier, artista, des de Londres
Fotografia i imatge textual enviada per Marine Hugonnier, artista, des de Londres

Maipril de 2020, un mes fora del temps durant el qual anhelava els altres, anhelava estar al mig del núvol d’una multitud amb qualsevol i tothom, anhelava aquesta sensació de plenitud, una festa plena de gent ballant, sent un però sentint-me segura per ser part de molts. Vaig somiar amb sentir un alè de somriures i formar part d’un “carnaval des fous”, grotesc, obscè i transgressor.

Marine Hugonnier

Postal d'estiu de Blanca Viñas
Postal d’estiu de Blanca Viñas

M’ha quedat un buit. Un buit generat per una incertesa intermitent i per l’aparició d’un pensament estèril, tan estèril com el futur que ens espera. Ja no puc pensar en el més enllà, perquè ja no existeix. L’aquí i l’ara fa estona que s’ha instal·lat en una estructura que se sostenia en l’esperança i on ara recolzen obligacions que m’imposen la manca de llibertat. Només penso quan desobeeixo, quan tinc la possibilitat d’inventar-me una sortida insòlita, ara fa estona que em veig atrapada en un punt i seguit que hauria de seguir, però que no sap cap a on ni com.

Blanca Viñas

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close