Teatre
La nit de la iguana, Els ulls de Dalton, #nosomunhashtag

Potser no estan sols

Carlota Subirós estrena al TNC l’arriscada ‘La nit de la iguana’ de Tennessee Williams, mentre Iñaki Garz fa ‘Els ulls de Dalton’ al Brossa i els Tinta Negra es reivindiquen al CCCB amb ‘#nosomunhashtag’

La nit de la iguana
De Tennessee Williams.
Amb: Paul Berrondo, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Ricardo Cornelius, Antònia Jaume, Paula Jornet, Wanja Manuel Kahlert, Nora Navas, Hans Richter, Juan Andrés Ríos, Claudia Schneider i Lluís Soler.
TNC.
Fins al 28 de març.

Joan Carreras i Màrcia Cisteró a 'La nit de la iguana'. Foto: May Zircus/TNC
Joan Carreras i Màrcia Cisteró a ‘La nit de la iguana’. Foto: May Zircus/TNC

Hi ha directors a qui la poesia no els va bé, que així que el text perd el contacte amb el naturalisme, quan les paraules expressen més que diuen, que no saben ben bé com aterrar-les. Carlota Subirós va passar amb nota ‘La rosa tatuada’ (TNC, 2013), un Tennessee Williams més antropològic, més terrenal, que ‘La nit de la iguana’, que ara té entre mans i amb el qual s’ha quedat a mitges. L’espectacle no acaba mai d’enlairar-se. És com la iguana que la Maxine (Nora Navas) caça i lliga per engreixar-la i que, finalment, en Shannon (Joan Carreras) alliberarà. Subirós no deixa anar l’animal.

Aquí tot passa en unes hores, al Pacífic mexicà, des que en Shannon arriba a l’hotel de la Maxine conduint un grup de turistes nord-americanes que s’han cansat de la seva extravagància, fins a la matinada de l’endemà. Ell tus, té febre, està acabat. A ella fa dues setmanes que se li ha mort el marit i té ganes de viure la vida. Ell, no. En Shannon vol tornar a l’església i deixar de passejar mestres decimonòniques. No vol tornar a ‘pecar’ amb menors que el tempten… Al cap de no-res, una dona, la Hannah (Màrcia Cisteró), i el seu avi de 97 anys (Lluís Soler), pugen a l’hotel tot implorant clemència. També estan fusos. No disposen ni d’un dòlar.

Aquesta és una obra de gent que està sola i que ha perdut el tren. Personatges angoixats per la dissort que només esperen que una conversa nocturna els salvi, que en una nit posen totes les cartes damunt la taula amb el desig que, d’una vegada per totes, lliguin, com els d”Oncle Vània’, com els d”El llarg viatge del dia fins a la nit’. Però a ‘La nit de la iguana’ l’equació és impossible. La Hannah no s’entendrà amb Shannon, ni la Maxine amb l’exreverend… “Una persona desesperada no pot ajudar una altra persona desesperada!”, li diu Shannon a Charlotte, la noieta que se li ha rendit, quan ella li assegura que l’ajudarà si ell li dona un cop de mà.

La grandiloqüència de la posada en escena, amb l’hotel fidelment reproduït, juga en contra de Subirós. Les paraules, les accions, es perden entre la vegetació. Li falta tensió dramàtica. Els efectes molt segle XX (els trons, la tempesta, el vent…) volen afegir artesania, teatre al teatre. I tampoc no funcionen. I això que Carreras clava a la perfecció un Shannon que ja no sap què fer, que Navas ens fa creure el que vol i que Cisteró marca molt bé el temps de la funció.

Els ulls de Dalton
D’Iñaki Garz.
Amb: Andrea Portella i Arnau Marín.
Escenari Brossa.
Fins al 21 de febrer.

Els ulls de Dalton
Andrea Portella a ‘Els ulls de Dalton’

La Leonor truca en J.R. en plena nit. Acaba d’arribar de la feina i està cansada. Ell és al seu estudi. En principi, no es coneixen. Ella el troba a través d’una agència de contactes. Vol parlar. Ell fa com si no li vingués de gust, com si estigués per sobre de tot, però també té ganes de comunicar-se. Iñaki Garz ha fet una versió ‘soft’ de ‘La veu humana’ de Cocteau posant cara i ulls a l’altre, passada pel sedàs pinterià de ‘Celebració’. Perquè la Leonor i el J.R. amaguen alguna cosa. Ella sap què és. Ell, no.

El principal problema d”Els ulls de Dalton’ és que els dos intèrprets es troben molt lluny. Ella, Andrea Portella, de veu matisada, radiofònica, condueix la conversa i sempre sap molt bé on és. Ell, Arnau Marín, en canvi, no acaba de trobar el to. El personatge de J.R. és més dur, menys agraït, i el seu desenvolupament és una mica esquemàtic i, fins al gir final, quan està obligat a dubtar, no sabem per què parla com parla.

Està molt bé el to folk de la guitarra d’Irene Gellida i com posa en escena Garz l’espectacle en un espai tan reduït com és la sala Josep Palau i Fabre. Hi ha proximitat, encara que els personatges estiguin tan lluny.

#nosomunhashtag
De Malcolm McCarthy i Tinta Negra.
Amb: Sally Fenaux Barleycorn, Malcolm McCarthy, Odil Bright, Cacao, Nêga Lucas, Maisa Sally-anna Perk, Silvia Albert Sopale, Luiz Felipe Lucas, Xiluva Tomás Fernández, Heidi Ramírez.
Teatre CCCB.
6 de febrer.

#nosomunhashtag
#nosomunhashtag

Els afrodescendents catalans s’estan posant les piles i l’espectacle ‘#nosomunhashtag’ que van mostrar al CCCB n’és la prova. El col·lectiu Tinta Negra, que es va donar a conèixer arran de l’exclusió d’un personatge racialitzat de l”Àngels a Amèrica’ del Lliure de fa dos anys i mig, ha remogut consciències. Ja no són només la dramaturga Denise Duncan i la periodista i escriptora Tania Adam.

‘#nosomunhashtag’ volia ser un espectacle de varietats, amb deu creadors de diferents disciplines, mostrant-se, exhibint-se. Un “ritual”, deien, de la celebració de la riquesa de la creació afrodescendent de Barcelona. Però va semblar més un xou de final de curs, on la música, el vídeo i la ‘performance’ s’entrelligaven amb un mínim fil de conductor. Llàstima, per cert, que tot l’espectacle fos en castellà.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close