Exposicions

Premi de Pintura Fundació Vila Casas Barcelona 2019

A L’Espai A0 del Museu Can Framis es pot contemplar actualment la darrera edició del Premi de Pintura 2019, a través dels treballs dels 27 artistes que han estat seleccionats, on sobresurt l’obra guanyadora Y-Zone, del gironí Jordi Martoranno (1965).

Premi de pintura Fundació Vila Casas Barcelona 2019
Museu Can Framis. Fundació Vila Casas
Roc Boronat, 116-126. Barcelona
Fins al 19 de gener de 2020

Aquest premi permet al públic adonar-se de la tasca creativa que avui es desenvolupa al nostre país, ja que es tracta d’un certamen d’abast nacional. De fet, la Fundació Vila Casas té com objectiu “la promoció i la difusió de l’obra d’artistes contemporanis, i serveixen a la vegada per incrementar el fons de la col·lecció de la Fundació”. Des de fa 20 anys la Fundació també atorga premis d’escultura i fotografia. El premi està dotat amb 12.000 €, així com amb una exposició monogràfica a Can Framis, com és el cas de la mostra que s’està duent a terme en el mateix espai del guanyador del Premi d’Escultura 2018, l’artista irlandès Paul Daly, amb l’obra Rambla (Senescència). Tanmateix, als Espais Volart s’exhibeix el darrer treball de Lídia Masllorens, que va obtenir el Premi de Pintura 2013, i de la que hem informat recentment en aquesta publicació. El jurat estava format per Arcadi Calzada, Antoni Vila Casas, Glòria Bosch, Rocío Santacruz i Sílvia Muñoz Imbert. Altres guanyadors destacats dels premis de pintura han estat: Jordi Díaz Alamà, Jordi Lafon, Sílvia Martínez, Jordi Isern, Joaquim Chancho, Gregori Iglesias, Rómulo Royo, Àngels Marcos, Victor Pérez-Porro, Nacho Amor i Francesc Ruestes.

Claudia Valsells. “Edges”. 2019.

Jordi Pujadas “Martoranno” viu i treballa a Girona. És va llicenciar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, encara que de ben jove va freqüentar el taller de pintura d’Isidre Vicens. La seva primera exposició individual va tenir lloc a la sala Fidel Aguilar de Girona el 1984. L’any 1990 va fer una residència a la Cité Universitaire  de París. Més endavant va obtenir la beca d’arts plàstiques de la Generalitat de Catalunya i el 2002 guanyà el Premi de Pintura Honda de La Garriga. El 2012 se li concedí una beca de desenvolupament de projectes creatius i d’investigació artística de Girona, que li va permetre fer una exposició itinerant que va viatjar per 12 municipis de Catalunya durant  dos anys, acabant la seva itinerància  el 2015 a la Casa de Cultura de Girona. El 2019 va rebre l’encàrrec de realitzar el cartell que anunciava la Setmana Santa de Girona. A finals de l’any passat vam tenir l’oportunitat de veure el seu treball a la galeria El Quadern Robat  de Barcelona, que dirigeix Anna Belsa.

Jordi Pujadas ”Martoranno”. Y zone. 2019.

La seva obra es mou dins de l’abstracció, a mig camí entre el constructivisme i el conceptual, on la matèria i la forma són essencials en les seves creacions, encara que l’obra guanyadora Y zone, un oli de grans dimensions, s’aproxima més a una obra conceptual, ja que damunt d’un fons groc apareixen unes línies primes que ocupen la major part de la composició. De fet, es tracta d’una obra d’una sensibilitat exquisida,  on es fa evident el traç ferm del gest que s’escampa lliurement per tota la tela. Al marge d’aquest aspecte constructivista, també li interessa tot el quue es relaciona amb l’ésser humà i la natura, però no des d’una òptica de compromís social, sinó que va més enllà, cercant la realitat més llunyana, com és el propi cosmos, o més ben dit, el “microcosmos”.

Manolo Sierra. Escriptura. 2019.

Com que és difícil fer esment a totes les obres seleccionades, només comentaré les que m’han semblat més interessants. La majoria d’elles giren entorn de l’abstracció, circumstància aquesta remarcable, ja que darrerament hi havia una certa tendència en què la participació d’artistes figuratius fos més evident. Seguint un ordre alfabètic, l’acrílic amb fils i peces metàl·liques de l’artista Carmen Anzano (Vilanova de Sau, Barcelona, 1960), amb la peça Hilos de la geometria, mostra com l’espai és vital per demostrar la importància de la línia, de color blanc, la qual recorre tota la superfície de la tela, de color negre. Visualment semblen unes coordenades o un entramat de línies que s’expandeixen per l’univers. En canvi l’obra 06Jun del canari Aythamy Armas (Las Palmas, 1977) és tot el contrari. Un embolic de línies negres que ocupen quasi bé tota la tela produeixen en l’espectador que la contempla una certa sensació d’inquietud. Armas va rebre el Premi d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya l’any 2005. També tenim referències seves per haver exposat a la galeria barcelonina Miquel Alzueta.

Hi ha una obra feta només en tinta xinesa sobre paper d’arròs Wenzhou, del barceloní Jordi Clusa, que porta com a títol Sol, horitzó, línia de la platja, on aparentment es veuen unes taques gruixudes que emmarquen el paper, com si fos un requadre obert només per la part inferior, on al centre hi ha un cercle que sembla un ull observant la situació, i una línia que travessa el paper. Podríem afirmar que es tracta d’un dibuix gestual.  Pel que fa Jesús Pelegrí (Barcelona, 1975) amb Panspermia 7, s’aprecia a primer cop d’ull el protagonisme que adquireix el clarobscur a nivell cromàtic, on visualment sembla que mostri una mena d’animal llanut, potser fent referència a la pròpia paraula de panspèrmia, que significa l’inici de la vida a a Terra, o el que és el mateix, els organismes vius  que procedeixen dels meteorits o cometes que van arribar al nostre planeta.

Isabel Servera. Sense títol. 2019.

Respecte de les obres figuratives que m’han causat una major impressió remarcaria Les deux bottes de calçots catalanes del francès de família jueva i resident a Barcelona des de fa 12 anys, Daniel Enkaoua (Meaux, 1962) i Galeristas y pintor de Marcos Palazzi  (Barcelona, 1965). En el primer cas, a Enkaoua li interessen tant el retrat com les natures mortes, sobretot les que fan referència al món vegetal, com succeeix amb l’oli que s’exhibeix, on dos manats de calçots semblen surar per la tela. L’artista s’aproxima a un realisme en el que predominen la llum i el color, on l’intimisme de les seves propostes produeix un cert ambient de misteri. El 2012 ja havia exhibit les seves pintures  als  Espais Volart.  En canvi Palazzi s’endinsa en un món irònic que el sol acompanyar les seves composicions quasi bé hiperrealistes pròximes al pop art, en el que apareixen una sèrie de personatges anònims o no, dins d’un context que li es proper o que fa referència a escenes extretes de la vida quotidiana, però sempre dins d’una poètica de l’ absurd, gairebé surrealista. En aquesta obra es veuen quatre homes que treuen aigua davant d’un edifici, mentre un gos negre sembla xapotejar, aliè a l’escena. Els rostres dels homes són molt més grans que els seus cossos, com si els caps estiguessin adossats al cos, com si d’un collage es tractés.

Crec sincerament que la tasca del jurat no ha estat gens fàcil, ja que sense dubtar de la qualitat de l’obra guanyadora, n’hi ha altres que mereixerien igualment obtenir el primer premi. Això confirma una vegada més, que els autors que es presenten mostren les seves millors creacions, fet que  no sempre succeeix. Per això els premis que s’han anat donant aquests anys, tant de pintura, escultura o fotografia, serveixen “per conèixer artistes amb qui hem pogut col·laborar a través de diferents projectes”, i també permet veure quina és la realitat actual de l’art contemporani català.

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca