Opinió

Proclames per a l’11 de Setembre de 2020: Sílvia Bel, David Caño, David Torrents, Ester Xargay, Mayte Vieta, Tónia Coll i Joan Pons, Aitor Quiney, Marc Arnal i Claret Serrahima

Després de les postals d’estiu i per no perdre la participació oberta en una escriptura col·lectiva, he gosat demanar a un petit grup de persones, per complicitat i amistat i en representació arbitrària d’actors, poetes, dissenyadors, escriptors, fotògrafs, artistes, crítics d’art i arquitectes, que donessin continuïtat al mosaic històric i estètic i que entressin de ple, des de la cultura artística, al marc polític de l’11 de setembre d’enguany.

La rentrée, a Catalunya, ve marcada per la derrota de l’11 de setembre, i a Barcelona pel bescanvi d’ostatges i presoners. Passem de la dissort a la festa, de la mateixa manera que de les manifestacions reivindicatives col·lectives joioses a la dissolució. L’oscil·lació és una constant històrica equiparable, en costums, a les èpoques més llibèrrimes que segueixen les d’ordre sever i purità. Enguany, al retrocés de llibertats, s’ha sumat la caiguda lliure del model cultural liberal per la devastació provocada per la crisi sanitària. Decadència i depressió que cal combatre tot assumint el paper que la nova cultura ha de tenir. Hem cregut que cultura i política podien anar de bracet, per bé que els fets ho desmenteixen manta vegades, i que la revolució del coneixement, amb una clara sociabilització gràcies a les tecnologies de la informació, era i és irreversible. Crisi política, crisi sanitària i crisi econòmica en plena mutació del sistema.

Heus aquí les proclames fetes fora del llenguatge canònic de la política, píndoles creatives. Hi tornarem per la Mercè per demanar la llibertat d’expressió que és la base de la llibertat política, i, consegüentment, la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

PROCLAMA DE SÍLVIA BEL: LA PROCLAMA DEL CARGOL

La proclama del cargol

Em parles de l’11S i em demanes una idea amb quatre línies i una imatge. Cap idea. Només desig de trobar-la. La cerco entre disputes estèrils, camins en solitari, en el ressentiment, la por, la injustícia i fins a la culpa. En les contradictòries proclames que cada dia són llançades amb ràbia contra els propis murs per aquells que ens varen prometre vida. A cops de cop tot és incertesa. I la idea s’amaga entre rialles com un dimoni fet uniforme d’escarni, mentre els idiotes discutim i ens debilitem sense ella. Em demanes una idea i només tinc desert.

En homenatge constant al gran pintor desaparegut, fa massa temps que  busquem desconcertats el que només trobarem deixant enrere els cercles de paranys.

Joan Genovés, traspassat recentment.
Joan Genovés, traspassat recentment.

Despleguem-nos d’un cop amb la llum i valor de Joan Genovès, sempre fora de la proclama del cargol.

Sílvia Bel

PROCLAMA DE DAVID CAÑO: TORNEM-HI

Diada 11 de setembre

Tornem-hi.

No només depèn de l’esperança, del desig, o de voler-ho molt. No només cal tenir raó, ni que ningú te la reconegui. Per més que et colpegin no s’obriran uns ulls, ni s’activarà cap gest. Hi va haver un moment que no calia ser com l’altre. Ni l’altre com tu. Per caminar junts, vull dir. No caminar, actuar, com en aquell u d’octubre. Que no defensis la violència no vol dir haver d’entomar tots els cops, ser mesell, això ja ens ho va ensenyar en Xirinacs, i tants d’altres abans. Ho dic per la batalla d’Urquinaona, però no només. També sabíem que l’autodeterminació comença en un mateix i que ni permís ni perdó per ser com som, o el que volem ser, però a vegades se’ns oblida. Quan l’art de la política va deixar de ser l’art de la distracció aparegué l’horitzó. Quan vam confiar amb nosaltres mateixos la por va canviar de bàndol. Quan vam deixar de pensar en els màrtirs pensant en la independència van cridar “A por ellos”.  Si una cosa hem après en aquest llarg camí, la història, és que guanyar vol dir insistir, fracàs rere fracàs, que som cicatriu i poble. També que la gent entoma qualsevol cop per viure millor no per una bandera, aquesta és la divisa.

David Caño

PROCLAMA DE DAVID TORRENTS: BUSCO

David Torrents, “Busco”
David Torrents, “Busco”

Busco

Estic de tornada, perquè hi va haver una anada. Tinc la incògnita d’un present que tomba i no em resulta sincer. Em sento anormal, irreal, desairat, desencaminat, despoblat, ximple i tot. Però tant se val! M’uneixo a la ruta i la segueixo, segurament em porta a l’inici. Tal vegada un cartell inútil m’ajudi. Una crida, un crit. Un desig de tornada als aires de canvi. En tot cas anem-hi junts, cap enllà i de ben segur que trobarem camí. Jo continuo amb la insistència de la constància. Hem de ser més.

David Torrents

PROCLAMA AMB ESPINES D’ESTER XARGAY

Ester Xargay, “Proclama amb espines”
Ester Xargay, “Proclama amb espines”

Amb espines

Deia Eugenio Trias que l’única diferència entre el somni i la «vida desperta» és que en aquesta la fabulació és manifestament col·lectiva. Això em remet al fet que vaig fer aquesta fotografia per al projecte de participació col·lectiva 23 espines concebut per l’artista Jaume Geli, aquest convidava artistes a evidenciar qüestions doloroses o punxegudes amb les espines com a lema. Entesa com a proclama per a la diada d’enguany, aquesta imatge empeny a desbrossar el camí, desemmalesar la memòria, empunyar tisores de podar i alçar-les amb la veu per places i carrers, finestres i balcons, a la porta de casa o al llindar de l’esperit i a emprar la mascareta, amb ulls esperançats, per no encomanar ràbia i no arreplegar l’odi.

Ester Xargay

PROCLAMA DE MAYTE VIETA: EL PARADÍS PERDUT

Mayte Vieta, “El paradís perdut”, fotografia Illes Medes, 2020
Mayte Vieta, “El paradís perdut”, fotografia Illes Medes, 2020.

EL paradís perdut

No ens podran prendre el desig.

Somiant som lliures, amic meu. Llargs temps de prohibicions han despertat una fragilitat engendrada en la por, la pèrdua. Profundament dins dels abismes de la nostra existència. T´escric emmirallada pel misteri de posseir l’invisible. Buscant entre somnis un Paradís perdut…

Mayte Vieta

PROCLAMA DE TÓNIA COLL I JOAN PONS: CARRER DE DOBLE SENTIT

Dibuix de Tónia Coll per a la proclama Carrer de doble sentit, 2020
Dibuix de Tónia Coll per a la proclama Carrer de doble sentit, 2020.

Carrer de doble sentit

El carrer de la Llibertat es troba entre el carrer del Perill i la plaça de la Revolució.

La llibertat és un carrer de dos sentits.

Ha de poder ser recorregut per tothom sempre que es respectin les normes de circulació que ens hem donat entre tots.

Si només el poden recórrer uns quants, la llibertat es desprèn del seu significat i només en queda la carcassa del mot.

Joan Pons

PROCLAMA d’AITOR QUINEY: DIA-DA DA-DÀ

Aiguafort de Mark Harrington. Imatge enviada per Aitor Quiney

DIA-DA DA-DÀ

No hi ha més solució que anar-se’n. Des dels carrers que sembla que ja no són nostres, però que sí que ho són, els carrers de la lluita permanent, la confrontació i la barricada. Ocupar els carrers ara com ara i prou de festes i de sentir nostàlgia per un estat independent que no n’hi arriba. Prou d’eslògans plens d’esperança i buits de saba que permeten que tot continuï igual. No hi ha diàleg possible amb qui ens nega i ens mareja i ens violenta i ens pega. Oposició i confusió vers l’estat espanyol, oposició i confusió vers el Parlament nostre de cada dia que també ens nega. Alliberament dels presos polítics… Dia-da-Da-dà…

Aitor Quiney

PROCLAMA DE MARC ARNAL: INCERTESA

Marc Arnal: Horitzó, 2020.

Incertesa

L’amic darrere d’un vel, la seva imatge es veu borrosa, ens mira, és temps d’incertesa.
La certesa però és la presó, ens diu com serà el demà.   
L’art (i la vida) es fonamenta sobre la incertesa i els artistes es nodreixen d’aquesta. 
La incertesa és necessària i donarà pas a quelcom nou, és el temps de l’art. 

Marc Arnal

PROCLAMA DE CLARET SERRAHIMA: PAMPALLUGUES

Dibuix de Claret Serrahima: Ulls, 2020.

Pampallugues

Ve i va; anem i tornem; ara si i ara no //// 11 de setembre //// tancar els ulls i somiar i somriure; obrir els ulls i veure i plorar //// bombes i bombetes pampalluguen anunciant la fatalitat //// 

Va i ve; tornem i anem; ara no i ara si //// donem-nos eines i afrontarem el conflicte //// en temps de foscor: som indicis intermitents de la insistència //// 

en realitat només fem que defensar el nostre espai.

Mai més revolucions porugues. 

Claret Serrahima

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close