Teatre

Quan el dramaturg dona la cara

Amb el tombant del segle XX al segle XXI, vam aprendre, gràcies als argentins, que els dramaturgs podien dirigir les seves obres, que així es veuria més teatre autòcton a la cartellera, que calia que l’autor deixés la solitud del seu escriptori i s’enfangués en la posada en escena. I quan crèiem que ja no es podia ‘inventar’ res més en un art que té més de 2.000 anys d’història, descobrim una nova tendència: l’autor que, a més de director, fa de protagonista de les seves obres.

No estic parlant de ‘performances’, com les que feia l’Ernesto Collado o les que tira endavant Agnès Mateus i Angelica Liddell, per posar tres exemples dels bons, sinó de teatre-de-tota-la-vida. O del que veurem la setmana que ve al Grec gràcies a l’arribada de l’africana Nora Chipaumire, energia revolucionària en escena. Em refereixo a textos escrits que després passen a sala i que potser es publiquen en col·leccions on hi ha Ibsen, Molière i Benet i Jornet. Obres d’autors que, per una raó de versemblança, decideixen protagonitzar-les. En literatura, d’això se’n diu autoficció, és a dir, obres on l’escriptor parla d’ell mateix, de les seves vivències, encara que sovint les distorsiona. Hi ha una llarga tradició al darrere, de Marcel Proust a Karl Ove Knausgard, autors d’algunes de les millors ‘novel·les’ de l’últim segle.

Quatre dels més importants autors occidentals del moment són grans mestres del teatre autoficcional: el libano-quebequès Wajdi Mouawad, el portuguès Tiago Rodrigues, l’uruguaià Sergio Blanco i la belga Sachli Gholamalizad. A Catalunya, són estranys els casos d’autoficció teatral on l’autor pugi a escena. De fet, només n’hi ha un de clar: Jordi Oriol, un autor, director i actor que no té por a despullar-se davant del públic, encara que no de manera tan explícita com Mouawad. O no era això ‘La caiguda d’Amlet’? O no serà així ‘Europa bull’, la peça que presentarà al TNC la propera temporada?

“Pujar jo mateix a escena és un gest de transparència, d’exposició. Perquè explico les meves urgències, els meus desitjos”, diu Tiago Rodrigues

En uns dies, arribarà al Grec ‘By heart’, una obra de Rodrigues, en la qual ell mateix explica la importància d’aprendre’s coses de memòria a través d’una anècdota amb la seva àvia. “L’important és que explico una història molt personal. I pujar jo mateix a escena és un gest de transparència, d’exposició. Perquè explico les meves urgències, els meus desitjos”, em deia fa uns dies. En una època on es premia l’autenticitat, el gest del portuguès és majúscul. Per què buscar un intermediari, un personatge que faci d’ell, un portaveu, si pot ser el mateix dramaturg qui se situï sota els focus, li digui al públic que s’apropi, i explicar-nos com veu el món?

Un cas extrem és el de Gholamalizad. L’any passat, també al Grec, vam poder veure ‘A reason to talk’, una peça on, asseguda davant de l’ordinador, parlava amb la seva mare, immigrant iraniana a Anvers. Fa unes setmanes, al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, vaig poder veure ‘Let us believe in the beginning of the cold season’, una peça molt més punyent, en la qual, amb la seva mare de nou, analitza el passat i el present del lloc on viu. D’espectadora a protagonista total. L’obra és un atac frontal a com Bèlgica ha volgut integrar la immigració. Alterna l’anglès, el farsi i el neerlandès i les coses més gruixudes les diu en aquest idioma. Vist al KVS, el teatre flamenc de Brussel·les, amb públic autòcton, els punyals volaven directes al cor dels assistents.

“L’època que vivim exigeix que depassem les superficialitats i fem caure les màscares a fi d’aprendre a conèixer-nos realment com a éssers complexos”, diu Sachli Gholamalizad

“Aspiro a viure en l’autenticitat i espero aquesta mateixa autenticitat del meu públic. L’època que vivim exigeix que depassem les superficialitats i fem caure les màscares a fi d’aprendre a conèixer-nos realment com a éssers complexos”, diu en una entrevista inclosa en el programa de mà de l’espectacle. Seria una gran notícia que ‘Let us believe in the beginning of the cold season’ vingués a Barcelona. Potser inspiraria molts catalans d’origen divers que estan començant a interessar-se en el teatre.

Mouawad és, segurament, el dramaturg més famós d’Europa. Dirigeix el Théâtre de la Colline de París i, a casa nostra, és molt conegut gràcies a la tetralogia ‘La sang de les promeses’, que Oriol Broggi ha portat a escena (només no ha estrenat ‘Litoral’). Posteriorment, s’ha dedicat a seguir investigant els grecs i a ordenar el seu univers. Fa uns anys, tot coincidint amb la publicació de la grandíssima novel·la ‘Ànima’, va passar pel Lliure per oferir-nos ‘Seuls’, on ell mateix va protagonitzar un monòleg de factura pròpia on desplegava tot el seu univers. Ja parlava d’autoficció. Em deia: “La meva feina se situa precisament en el punt entre la memòria i la deriva de la memòria. ¿Recordo o penso que recordo? ¿Fantasiejo?”. I per què no havia de ser ell, home de teatre, qui traslladés la seva història al públic? Ho feia d’una manera brutal, directa, amb tota la poètica del seu teatre simbolista.

Mouawad parla sovint de “la indiferència de la bellesa davant dels patiments i les injustícies”. Una distància, matisa, que és “el que ens salva”. “La bellesa del cel -continua- només pertany a l’home que la mira, l’únic que pot anomenar-la ‘bellesa’, tot i que aquest mateix esperit, aquest mateix home, capaç de percebre els cels sublims, pot també degollar els seus fills, com si, mentre cau, no percebés cap altra cosa que la bogeria de les tenebres. Aleshores sí, la natura es deslliura, s’esvaeix. L’escriptor és potser qui la reté”.

Sergio Blanco parla de “profund plaer lúdic” d’un individu, ell, que amb ‘Tebas Land’, vista al TNC i a Temporada Alta, mira d’imaginar-se altres possibilitats vitals

Per a Blanco, l’autoficció és alhora un joc i una via cap a la catarsi. Li agrada especular amb el que podria haver passat en la seva vida si hagués pres un camí diferent, així com Enrique Vila-Matas o Albert Forns fan a les seves novel·les. Parla de “profund plaer lúdic” d’un individu, ell, que amb ‘Tebas Land’, vista al TNC i a Temporada Alta, mira d’imaginar-se altres possibilitats vitals. L’uruguaià no surt a escena, però és qui ha portat l’autoficció teatral més lluny. Tota la seva obra, de fet, es basa en ella.

Aquesta és una nova manera de contar històries, que en teatre té un precedent potentíssim: la Needcompany de Jan Lauwers. El director belga no apareix en escena com a actor, sinó com a músic (al vídeo el veiem tocant la guitarra). I ha sabut parlar dels afers de la seva companyia en la que és, potser, una de les millors peces del segle XXI, ‘Isabella’s room’. Els seus deixebles catalans, Nao Albet i Marcel Borràs, també escriuen, dirigeixen i interpreten les seves obres, però l’autoficció és fins ara un tempteig, com vam poder comprovar a ‘Falsestuff’ (Grec 2018).

Cal seguir pels camins de la ficció o hem de decantar-nos massivament pel territori autèntic i personal de l’autoficció? Potser no hem de ser tan taxatius, però els temps ens porten cap a aquí. Dels tres dies que vaig ser al Kunstenfestivaldesarts, el certamen més avantguardista d’Europa, la majoria d’espectacles que vaig veure eren exercicis de psicoanàlisi. Gholamalizad, els CAMPO, Chipaumire, Trajal Harrell, fins i tot l’argentí Federico León. Ja tenim els britànics per crear ficcions tan poderoses com ‘Jerusalem’ o ‘The ferrymen’. Ficcions, per cert, que sempre tenen un punt de contacte amb la realitat dels diaris o la història recent. Ho podem fer millor que ells?

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )