Teatre
'Encara hi ha algú al bosc', 'Boira a les orelles', 'Plomes i reclams'

Quan surts de l’ombra

Al TNC, Anna Maria Ricart es capbussa en les violacions de dones produïdes a la guerra de Bòsnia mentre al Maldà Els Pirates Teatres ens descobreixen la vida insòlita d’Enric Romaní. A la Gleva, Marc Rosich treu de l’ombra la no gens mítica Papagena

Encara hi ha algú al bosc
D’Anna Maria Ricart
Amb: Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Magda Puig
TNC
Fins al 7 de febrer

Òscar Muñoz i Judit Farrés a 'Encara hi ha algú al bosc'. Foto: Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte
Òscar Muñoz i Judit Farrés a ‘Encara hi ha algú al bosc’. Foto: Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte

Hi ha moltes maneres d’apropar-te a una tragèdia: mirar-la de lluny o fer-te-la teva. Aquesta última és l’opció que han assumit la dramaturga Anna Maria Ricart i el director Joan Arqué per parlar a ‘Encara hi ha algú al bosc’ d’un dels grans drames europeus de finals del segle XX: la massiva violació de dones durant la guerra de Bòsnia (1992-95). I ho porten a terme amb un muntatge despullat, impactant, que fa impossible que marxis del TNC sense sentir-te tocat per l’experiència que acabes de viure.

Perquè te’n vas amb la història de tres dones al cap. Una sèrbia, una croata i una altra de musulmana que van ser salvatgement agredides i que van parir fills fruit de la violència. Uns nens que, en néixer, volien escanyar perquè sabien què significaven. Uns nens que, malgrat tot, van aconseguir sobreviure. Alguns, adoptats a l’estranger. D’altres, amb els criminals a pocs quilòmetres de casa.

Ricart i Arqué podrien haver aixecat un muntatge encara més tremend. Però van decidir incloure-hi moments que ens permetessin respirar. Per fer-ho, introdueixen la vida real dels actors, perquè ens parlin sobre què feien en el moment en què, als Balcans, s’estaven cometent atrocitats i, a Barcelona, celebràvem els Jocs Olímpics o la primera Champions del Barça. És molt colpidor veure la proximitat de la tragèdia i com de lluny n’estàvem. Com ara, ens recorden, que el Mediterrani està sembrat d’immigrants morts.

La posada en escena ens permet observar les costures del muntatge, amb un molt bon ús del vídeo (provinent del documental homònim) i de les maquetes, així com de la música en directe, a càrrec del gran Pep Pascual. Arqué juga sempre molt bé les seves cartes, amb el temps i amb la narrativitat de la proposta. I amb la història final del fotoperiodista Jordi Pujol Puente, mort durant el setge de Sarajevo, ens demostra que teníem la guerra molt més a prop del que crèiem.

Tots els intèrprets, sobretot Judit Farrés, Òscar Muñoz i Montse Esteve (quina mirada!), estan al servei d’una peça coral on tots treuen el millor d’ells mateixos. Es miren, ens miren, i el públic queda atrapat amb el que ens venen a contar. Grans actors i actrius que saben donar pas i cedir protagonismes per convertir-se en un cor molt ben afinat. Una gran funció que demostra que la ‘realitat’ i la història recent són bons materials per al teatre contemporani si es tenen i es fan servir les eines adequades, sense renunciar a res i aprofitant la immediatesa del teatre. No cal esperar a Milo Rau perquè ens regali un document impactant. ‘Encara hi ha algú al bosc’ està a l’altura del millor teatre europeu contemporani. Sens dubte.

Boira a les orelles
D’Els Pirates Teatre
Amb: Bernat Cot, Laura Pau i Lluna Pindado
El Maldà
Fins al 7 de febrer

Enric Romaní amb els intèrprets de 'Boira a les orelles'. Foto: El Maldà
Enric Romaní amb els intèrprets de ‘Boira a les orelles’. Foto: El Maldà

Estem molt acostumats a què només ens arribin les biografies d’herois o malvats quan ja fa temps que no hi són, quan no podem veure’ls la cara, que ens passin per alt grans històries d’èxit, íntimes, senzilles. És el cas de la d’Enric Romaní, un home que va néixer sord i que, avui, és arquitecte i l’escenògraf d’Els Pirates Teatre. I de qui la seva companyia ha decidit posar-lo damunt un pedestal per explicar-nos que hi ha gent que se’n surt.

‘Boira a les orelles’ ens apropa la vida d’una persona normal que no es va rendir a les limitacions imposades de naixement. Nascut en una família de músics que es van adonar que l’Enric era sord als cinc anys, no van abandonar-se a la fatalitat, sinó que van transmetre-li tot el que havien après perquè pogués ser, primer, un nen ‘normal’ i, de gran, un individu amb tots els defectes i totes les virtuts d’un qualsevol.

La biografia dels intèrprets de l’espectacle també treu el cap, ja que tots tres ens narraran quina és la relació que tenen amb l’Enric. No hem d’oblidar que Els Pirates Teatre és una companyia amb vint anys de trajectòria, nascuda a l’institut i que ha sabut adaptar molt bé Molière o Shakespeare, sempre des del teatre musical. ‘Boira a les orelles’ no n’és una excepció. Bernat Cot, Laura Pau i Lluna Pindado actuen, canten i ballen. I potser mai no havien tingut un motiu tan gran per fer-ho: celebrar tenir un company com l’Enric.

Plomes i reclams
De Marc Rosich
Amb: Elena Martinell i Glòria Garcés
La Gleva Teatre
Fins al 17 de gener

Glòria Garcés i Elena Martinell a 'Plomes i reclams'
Glòria Garcés i Elena Martinell a ‘Plomes i reclams’

La història del teatre és plena de personatges que, com ens va avisar Pirandello, cerquen autor. I de personatges que se senten menystinguts, empetitits. La Papagena de ‘La flauta màgica’ de Mozart podria ser-ne una, sens dubte. I no en parlem de la cantant que, durant anys, s’ha hagut de ficar en la seva pell per disposar d’uns cèlebres, però breus, minuts de glòria. Aquest és punt de partida de ‘Plomes i reclams’, la miniatura creada per Marc Rosich i que Roberto G. Alonso ens serveix a La Gleva. Una de les moltes exquisideses que el dramaturg ens ha regalat en els últims anys, com ‘Ocaña, reina de las Ramblas’, ‘A mí no me escribió Teneesee Willams’ o ‘¿Qué fue de Andrés Villarrosa?’.

Aquí, Rosich torna a associar-se amb la soprano Elena Martinell i la pianista Glòria Garcés com ja va fer a ‘Àries de reservat’ (2017). Si allà ens plantejava una vetllada ‘kitsch’ que semblava un conte de terror, aquí ens planta dues senyores que cataloguen els sons dels ocells i que ens recorden altres vides pròpies. Un ‘divertimento’ dolç, sobretot si ens atrau la cançó popular i ens agrada sentir, encara que sigui a trossos, com una gran veu s’enfronta a Papagena o a la Reina de la Nit.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close