Música

Quilòmetre zero, qualitat deu. Concerts d’estiu al Palau de la Música Catalana

Ha calgut sofrir una pandèmia global, amb el seu conseqüent tancament domiciliari i una sèrie de desventures que fan de mal recordar, perquè els programadors del país s’adonin que a la tribu hi tenim intèrprets de primer nivell que mereixen molta més atenció. Un dels aspectes positius de la Covid, que també n’hi ha (molts ciutadans del país, per exemple, han descobert que és possible viure sense fer tant de soroll) és això que als cursis els plau anomenar “quilòmetre zero”, o que sovint s’ha subsumit amb aquell rètol espantós de “joves intèrprets”, encara que els músics en qüestió sovint ja superin amb escreix l’edat d’infantar. Parlem clar; els concerts que ara comentem formen part del patrimoni viu de la música catalana i els seus intèrprets són artistes de primera fila. El pas següent, si no és molt demanar, és que les sales els situïn als cicles de més glamur, prestigi i caché.

Joel Bardolet, violí. Marc Heredia, piano. Obres de Schubert, Cage, Falla i Franck. 20-08-2020
Enrique Bagaria, piano. Obres de Scarlatti, Brahms, Ravel i Rakhmàninov. 24-08-2020
Juan de la Rubia, orgue. Obres de Bach, Saint-Saëns, Gigout i Vierne. 27-08-2020
Mercedes Gancedo, soprano. Beatriz Miralles, piano. Obres de Guastavino, Ginastera, Weill, Satie, Bolcom, Britten i Poulenc. 1-09-2020

Tot això ve a tomb per comentar els quatre darrers recitals d’aquest cicle d’estiu al Palau protagonitzats per intèrprets de casa, d’un resultat artístic extraordinari, que no només va palesar-se a l’escenari, sinó també en l’audició atenta d’un públic emmascarat molt escàs, però amatent i agraït, lluny de la grolleria d’estossegades i interrupcions de mòbils, rellotges i d’altres andròmines electròniques que acostumen a destrossar-nos l’audició de consuetud. Parlo d’intèrprets com el violinista Joel Bardolet i el pianista Marc Heredia, que ens van regalar un concert d’una perfecció inaudita només castrada per un fatal error de la passadora de pàgines al Schubert inicial. La Sonatina per a violí en Re major, D. 384, op. 137/1, encara jovenívola, serví per consolidar la marmòria compenetració entre els dos intèrprets, especialment en un Andante de finíssima línia de cant i gentil tocar. 

Bardolet Heredia (C) Seed Music
Bardolet Heredia. Imatge: Seed Music.

La gràcia del so va començar a alçar-se amb el Nocturne (1947) de Cage, meravellosa peça de quatre minuts en què el compositor californià s’imposa l’exercici d’eliminar les diferències tímbriques entre el violí i el piano. Bardolet i Heredia van traduir al mil·límetre la seva voluntat atmosfèrica, aproximant-se a la partitura amb un caràcter ressonant i “sempre rubato”. Els harmònics del violí, incrustats als “tone clusters” del múscul harmònic, ens reconciliaren amb la gràcia del so i els silencis cageians van aconseguir fer vibrar el Palau amb més força que qualsevulla patxanga simfònica. Les obres de Falla adaptades per Kotchan em van permetre descobrir un intèrpret molt més expansiu que d’habitud, amb algun vibrat de xulesca musculatura que s’ajustava perfectament al repertori; la Jota es disparà amb la necessària pirotècnia i els quejíos de la Nana brollaren dolçor.

M’intrigava com Bardolet i Heredia afrontarien la Sonata de Franck, potser la peça més canònica de tot el repertori. Seguint la preferència d’Ysaÿe, els intèrprets van adreçar l’Allegretto ben moderato inicial amb un temps més ràpid, allunyant-lo de la quasi barcarola que preferia el compositor, aconseguint nogensmenys mantenir-ne l’esperit reflexiu, quasi jazzístic. Heredia va posar la cinquena al segon moviment (la frase és de boomer total, ho sé) i els arpegis del piano sorgiren amb la força necessària, mentre els portamenti del violí ens guiaven màgics al Quasi lento. Bardolet filà amb molta traça l’esperit quasi improvisador de la Fantasia, salvant encara energia a l’arquet per l’esclat final i les propines de Mompou i Fauré. Poc més a dir d’un concert simplement perfecte (només una pega; Joel, fes-nos el favor de no sortir mai més a tocar amb aquest jerseiet gris d’escolanet).

Enrique Bagaría. Palau de la Música Catalana.
Enrique Bagaría. Palau de la Música Catalana.

Es fa difícil imaginar un programot més exigent que el presentat per Enrique Bagaria al segon dels concerts que ressenyem, una autèntica marató pianística amb la qual el nostre intèrpret va demostrar de nou que hauria de ser un solista molt més habitual a les grans ocasions d’Auditori i Palau. Sovint la grandesa d’una peça permeabilitza la resta d’un programa i així s’esdevingué amb el Gaspard de la Nuit ravelià, que Bagaria sembla tenir tatuat a les falanges distals; impecable l’esperit oníric inicial d’Ondine i la seva titànica escala ascendent prèvia als arpegis, al bell mig del segment; immillorable l’esperit contemplatiu de l’obstinat a Le Gibet, amb el piano convertit en un autèntic monestir curull de misteriosos campanars que Bagaria alçà amb la mirada fins a arribar als vitralls d’Antoni Rigalt; feia temps que no escoltava els greus del Scarbo amb una sonoritat tan cavernosa. Brutal.

Deia abans que una peça pot tintar tot allò que la circumda i així fou amb aquest immens Gaspard que va revolucionar els seus companys de viatge, un Scarlatti tocat amb una vivor melòdica inusual (més a la mediterrània que a la russa o centreeuropea, per entendre’ns) i de l’Op. 119 de Brahms, quatre peces que podrien concebre’s com unes meres cançons de bressol però on el compositor hi aboca tot el seu profund sentit d’intimista modernitat, com així demostrà el pianista allargant la coda final de l’Adagio en un deliciós desplegament de pulsació només a l’abast d’un músic maduríssim. Bagaria tenia múscul per estona i s’esplaià com un pepito amb una Segona de Rakh canònica, bellament filada d’arabescos, especialment feliç en un segon moviment filtrat pel blues i una pirotècnia digital al Presto de facilitat insultant. Que algú situï aquest músic al lloc que li pertoca!

Qui pensés que la intensitat emocional dels dos concerts que esmentàvem no podia mantenir-se és que no coneix ni ha escoltat l’organista Juan de la Rubia, que va convertir el Walker-Grenzing del Palau en una autèntica orgia de sonoritats dibuixant un concert igualment memorable (només una pega, professor; les explicacions de les peces són benvingudes, però millor fer-les al principi que no interrompre l’audició constantment i perdre el tremp de la continuïtat). El titular de la Sagrada Família va començar la festa amb Bach, primer amb el diàfan i jovenívol Preludi i fuga en Sol major BWV 550 i amb un esclatant Contrapunctus XI de l’Art de la Fuga que ens va fer oblidar durant uns minuts del planeta terra, i no només per la gràcia de l’esperit sant d’Eisenach, sinó pel gaudi estètic que implica veure tocar l’intèrpret, dansant flegmàtic en una paleta gestual d’autèntic goig.

Juan de la Rubia (c) Palau de la Música Catalana
Juan de la Rubia. Palau de la Música Catalana.

Després de tocar L’Art de la Fuga ens passa quelcom semblant a l’acabar de llegir la Recherche, que tot ens sembla mediocre. Després de capbussar-se en Bach, la Fantasia en Mi bemoll major de Saint-Saëns fou un sorbet musical de poca alçada (el compositor ens regalaria molta més teca en altres àmbits) i m’interessà molt més el Scherzo de les Dix Pièces de Gigout, d’esperit frívol però d’una estructura molt més moderna, així com la ironia més elaborada de Louis Vierne, de qui coneixíem el famós Carillon de Westminster (amb imitació sonora inclosa del Big Beng) però de qui no recordava el per mi molt més interessant i sorprenent Hymne au soleil, una composició estentòria i dissonant que contrasta amb la naïvetat del títol, així com la juganera Naïades, de diabòlica digitació. De la Rubia va mostrar una seguretat en la interpretació, semblant a la d’una metralladora, ratificada al bis, una impro d’El Gegant del Pi que ens va propulsar dels seients. Un musicàs.

La santa continuïtat dels concerts d’estiu al Palau va mantenir-se, finalment, amb un deliciós recital de la soprano Mercedes Gancedo, centrat en composicions argentines que du incrustades al cromosoma i d’un passeig pel món ianqui. La veu va escalfar-se sòlidament als lieds d’un romanticisme un pèl ressuat però efectiu del prolífic Carlos Guastavino i va excel·lir en les més interessants peces d’Alberto Ginastera, amb un legato immaculat a l’arxiconeguda Canción del árbol del Olvido i amb moments d’intimitat corglaçants a Triste, de les Cinco canciones Populares argentinas, on Gancedo va omplir de delicadesa el Palau amb la sola síl·laba ¡Ah! que inicia aquest preciós lied de mínim acompanyament (Ginastera, com tots els majúsculs artistes, és capaç de commoure’ns amb els recursos més minsos, i aquest recull de cançons ens recorda de nou la seva grandíssima magnitud compositiva).

Mercedes Gancedo. Palau de la Música Catalana.
Mercedes Gancedo. Palau de la Música Catalana.

Dels aromes argentins, el recital va transitar a la cançó nord-americana cabaretera. Gancedo hi va demostrar una fusta d’actriu còmica a prova de bales, salpebrada amb un art de la seducció que la pot convertir en un nom a tenir en compte al món del teatre (la veu no és molt expansiva però l’afinació és mil·limètrica, la projecció del pit molt sòlida i només cal millorar alguns aguts agafats amb pressa, en especial els coincidents amb la vocal e). La soprano va estar divertidíssima al Speak Low de Weill, a l’Amor del magnífic compositor de Seattle William Bolcom i a l’esperitada i complicadíssima Calypso de Britten, un estil de cant que pinta perfecta per rols de Mozart i Rossini (pel que fa a la dicció anglesa, l’estil és notable, però Gancedo faria bé de no recolzar tant les consonants i neutralitzar un pèl més les vocals). L’acompanyament de Beatriz Miralles va ser molt més que una presència secundària a l’excel·lència de la cantant; una autèntica lliçó de bon gust.

Ja ho veieu, esmenes de mestretites en quatre concerts de primer món, que podrien formar part de la temporada de qualsevol auditori del planeta sense cap mena de dubte. Ara només falta que els ostentadors del poder de la programació de la tribu creguin en els excel·lents músics que ha produït el país. El Palau, sigui pel que sigui, ho ha fet i cal aplaudir-ho. Ara cal que això no sigui una flor d’estiu. Servidor, com podeu imaginar, té poques esperances, però estarà encantat d’errar-se si el futur l’esmena.

Bernat Dedeu

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close