Arts escèniques

Quim Lecina traspassa l’última frontera

El darrer diumenge de maig ens va deixar l’actor, autor i director de teatre Quim Lecina amb 77 anys. Se’n va un dels grans actors del teatre català. Ja feia temps que lluitava contra un càncer sense deixar mai de treballar amb entusiasme i de pensar en nous espectacles a Rupià, on vivia des de feia trenta anys.

Recordaré sempre Quim Lecina a La nit de les tríbades l’obra de Per Olov Enquist un altre autor que ens ha deixat aquests dies de pandèmia, dirigida per Fabià Puigserver, que es va estrenar al Teatre Lliure el 1979. Va ser una de les primeres obres que vaig veure al Lliure i que em va marcar per sempre més amb el verí del teatre. Quim Lecina, que interpretava el personatge d’August Strindberg, es donava a fons al costat de les grans Anna Lizaran i Muntsa Alcañiz, i de Domènec Reixach. Impactat per l’obra i pel seu contingut, amb uns diàlegs colpidors sobre el teatre i els abismes de l’amor i la passió lèsbica, vaig començar a entendre els misteris de l’art de l’actor i la seva necessitat d’encarnar en tota la profunditat el personatge interpretat sense deixar de mostrar la seva singular personalitat. Des d’aleshores vaig admirar Quim Lecina com un dels grans actors del nostre teatre.

Quim Lecina va ser membre fundador del Teatre Lliure i actor habitual al teatre de Gràcia des dels seus inicis el 1976. El 1975, ja va participar a La Setmana Tràgica de Lluís Pasqual. I, posteriorment, va actuar en alguns dels espectacles més coneguts del primer Lliure: La bella Helena (1979/1981), Titus Andronicus (1977), Primera història d’Esther (1982) o Fulgor i mort de Joaquin Murieta (1982/1986).

Quim Lecina a El banquer anarquista de Fernando Pessoa (1989)
Quim Lecina a El banquer anarquista de Fernando Pessoa (1989).

Quan el 1988, amb l’enyorat Moisès Maicas, vam crear el Teatre Invisible de seguida vam pensar en Quim Lecina quan vam decidir de posar en escena El banquer anarquista de Fernando Pessoa, el 1989. Quim Lecina va ser un banquer anarquista inigualable, potser perquè abans de decidir dedicar-se al teatre havia treballat com a directiu en una multinacional. Durant més de dos anys, al Teatre Lliure, on vam estar unes setmanes, i per tot el país, Quim Lecina va triomfar amb el seu personatge convincent, cínic, sarcàstic i a voltes humorístic. Encara recordo els assaigs amb el malaguanyat Moisès Maicas, que va dirigir l’espectacle, i amb Pere Noguera, responsable de l’espai escènic, que traginava grans rocs de riu a banda i banda de l’escenari. En Quim es va convertir en un dels actors emblemàtics de la companyia, després van venir diversos espectacles d’alta intensitat poètica protagonitzats per ell: Cròniques de l’ultrason, a partir dels darrers poemes en prosa de J. V. Foix, amb espai escènic de Perejaume, el 1991; L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres de Josep Palau i Fabre, on feia el monòleg de la peça Aparició de Faust, el 1992; la Carta als actors de Valère Novarina, amb espai escènic de Jordi Colomer, el 1993, i El funàmbul de Jean Genet, amb el ballarí Joan Palau, i música interpretada per Pascal Comelade, en un espai escènic i vestuari de Pep Duran i Nina Pawloysky, el 1995.

Joan Palau, Quim Lecina i Pascal Comelade a El funàmbul de Jean Genet (1995) Foto Ros Ribas
Joan Palau, Quim Lecina i Pascal Comelade a El funàmbul de Jean Genet (1995) Foto Ros Ribas

Probablement, la Carta als actors, el text esplèndid de Valère Novarina, que van traduir Vicenç Altaió i Patrick Gifreu, i que es va presentar al Festival de Sitges i al Teatre Lliure, sigui un dels espectacles on Quim Lecina va portar l’art de l’actor fins a les últimes conseqüències. En Quim, que vivia amb passió el teatre, interpretava amb una rara i forta emoció la dissecció de l’art de l’actor que Novarina reviu i sacseja en el seu text extraordinari. Després de cinc espectacles, la intensitat de les relacions teatrals i les diferències de caràcter van fer refredar la relació entre en Moisès Maicas i en Quim Lecina, inquiet i aventurer, que sempre va buscar nous camins i bullia d’idees per poder crear i dirigir els seus propis espectacles.

Amb la Companyia L’All, Quim Lecina ja havia dirigit, el 1986, un espectacle, Sense corbata, realitzat amb pocs recursos, tot emprant diversos textos parateatrals de Joan Brossa. El teatre musical l’interessava d’una manera especial. Amb música de jazz i textos del poeta i traductor David H. Rosenthal va crear un espectacle musical El viatge, el 1996. Incansable, li agradava de col·laborar amb formacions musicals i de portar la música i la paraula a l’escena. Un dels seus darrers espectacles va ser El gran circ d’Erik Satie, el 2018, a partir de la música i els textos del gran compositor francès.

També va participar en diversos films. Una de les seves interpretacions més celebrades va ser a la pel·lícula L’última frontera, el 1992, dirigida per Manuel Cussó-Ferrer, on encarna el filòsof Walter Benjamin en els seus darrers dies abans de suïcidar-se a Portbou el 1940. Bon viatge estimat amic Quim Lecina.

Manel Guerrero
Manel Guerrero: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close