Altres gèneres

Quimi Portet: “Quan ets jove intentes parlar amb la humanitat, ara parlo amb mi”

Un disc recopilatori és, pel músic que el treu, un auto-homenatge a anys i panys de cançons que mereixen una retrospectiva. L’entrevista a Quimi Portet (Vic, 1957) que llegireu a continuació vol ser un passeig per la trajectòria en solitari de l’artista vigatà, arran del disc ‘Si plou ho farem al pavelló (Live in Cincinnati)’ (Quisso Records, 2020). Des del 1997 que ens explica com veu les coses des de cançons de mirada personal i intransferible. És cert que hi ha un primer disc l’any 87, però fins que no acaba l’exitosa carrera d’El Último de la Fila, no podem dir que el seu imaginari més personal comenci a florir de veritat discogràficament.

Parlo d’ell com si portés seguint-lo des dels vuitanta, però la veritat és que la seva filla anava amb mi al cole als primers dos mil. Potser per això, em deixa pujar al seu pis al centre de Vic per fer-li l’entrevista, potser perquè no hi ha més remei amb els bars tancats. L’amfitrió marca els tempos, cafè per començar i vi de missa per acabar. És la primera entrevista que fa relacionada amb aquest disc, mica en mica anirà sortint de la hibernació mediàtica perquè l’ocasió s’ho mereix. Deu discos després, fa inventari de les seves cançons més emblemàtiques amb un disc en directe de 21 cançons. Si en temps de pandèmia feien falta les reflexions pertorbadament discretes de Portet, aquí teniu les primeres.

Deu discos com a Quimi Portet editats i ara un recopilatori, aquesta idea d’aglutinar repertori ja et rondava pel cap o ha sortit aquests mesos de poca activitat?

Era totalment premeditat, ja a partir del 2017, quan vaig fer l’últim disc, vaig pensar que el proper seria un recopilatori. És com una recapitulació, després de 10 discos, de tot el material que quan el vas tocant en directe agafa una altra vida. Sobretot les cançons del 1997, que les hem estat tocant 20 anys, tampoc és que siguin cançons diferents, però sí que han agafat una altra vida i a vegades et sap greu no tenir-ho documentat. El sistema mètric decimal em va donar peu a després del 10 fer una mena d’escandall, com el que fan les botigues quan ho posen tot bé, en capses, a final de temporada.

Les cançons que al final han acabat al disc són les que tocàveu als últims concerts, et sap greu haver deixat cançons fora?

Això no m’importa gens, en directe sempre ens sentim obligats a tocar l’últim disc una mica més que els altres, però en general toquem les cançons que ens agrada tocar. Fins i tot hi ha cançons que, entre cometes i humilment, èxits que no les hem tocat mai.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Creus que les cançons que conformen el disc les has triat més tu o el públic amb els anys?

A veure, no som un fracàs total, però diguem-ne que som prou d’art i assaig com per triar les cançons nosaltres, no? No tenim la servitud d’un públic que demani uns hits concrets. Òbviament, ‘La Rambla’ l’hem de tocar, encara que és una cançó molt agradable perquè es toca sola i no has de fer un gran esforç, però hi ha altres cançons que han sigut importants en la carrera i que són més complexes de tocar, o no ho passem bé tocant-les, o que el ritme és una mica ortopèdic i el Celada – Àngel Celada, bateria- no hi està còmode, i no les toquem i ja està. Ens plantegem així el directe i en el disc també hi ha aquest plantejament.

I has afegit dues cançons noves també!

Sí, em feia il·lusió, malaguanyat un disc amb 21 cançons en què no n’hi ha cap de nova. Jo sempre estic component, sempre, tota la vida. Llavors, sincrònicament, quan vaig voler treure el disc, les dues coses que tenia més novetes les vaig posar per aprofitar l’empenta.

T’ha costat compondre aquests mesos?

No, de fet, jo ja feia confinament abans. Vull dir que, em sap molt greu tot el que passa i no faré broma amb això, però jo feia una vida bastant semblant. Sempre estic aquí treballant, al matí faig una mica d’exercici, que em toqui l’aire i la resta del dia treballo. 

‘Matèria orgànica’ i ‘Amb qui parlo’ tenen un imaginari bastant auster comparades a la resta del disc, hi ha tingut a veure la falta d’estímuls?

Són una bona palla mental absoluta. A veure, la música popular és teòricament per compartir amb la gent i això no ho negaré mai i és al que em dedico. Però, tampoc es pot negar que hi ha algo personal i intransferible en la música que per més pachanguera que sigui, fins i tot el compositor dels ABBA m’imagino que devia tenir els seus moments d’introspecció. Per mi, sense voler pecar de transcendent, quan faig música és quan sóc jo, mai més sóc jo. La resta de la meva vida és un ‘na fent’, una improvisació erràtica. Quan faig música sóc jo de veritat i la música em serveix per saber qui sóc i què vull. Després ja ve tota la part del meu ofici i del fet que em dediqui a la música popular, que fa que hi ha una part de compartir amb el proïsme. Però realment aquesta part més festiva es va evaporant amb els anys i m’interessa menys que abans.

Quimi Portet durant el seu World Tour. © Xavier Baliella.

Quan vas començar la teva carrera en solitari tenies 40 anys. Dels 40 als 60 t’ha canviat molt la vida? Vas voler fer camí sol per calmar una mica el tren de vida que duies amb El Último de la Fila.

Era un pla que tenia jo, volia fer una altra carrera i ben diferent de la d’abans i em sembla que poc o molt ho he aconseguit. Ser artista i tenir dues carreres costa molt, fins i tot el meu soci, el Manolo –Manolo Garcia, cantant de El Último de la Fila-, la seva carrera posterior a és una continuació d’El Último i és volgudament i molt exitosa. En el meu cas, però, buscava una carrera totalment diferent, no és que volgués fracassar, però sí que volia una mica més d’art i assaig, un punt de fugir una mica del que és absolutament popular i compartible amb tota la població civil. Dedicar-me a coses que, no és que em volgués fer l’especial ni que sigui millor ni pitjor, però explorar coses purament personals i que no forçosament podria compartir amb tothom. Començant per l’idioma, que és una obvietat com una casa, però també amb l’estètica més casolana i propera a les meves pertorbacions. O sigui, no només ensenyar lo maco que tens. La feina en equip d’abans, llimava aquestes pertorbacions. El Manolo i jo junts fèiem un producte molt menys pertorbat que el que ara pot fer ell o puc fer jo i això ho acceptés amb esportivitat quan comences una carrera en solitari.

L’èxit d’aquests 20 anys no és tant el comercial com el que continuïs tenint idees per fer cançons i discos, que tinguis coses a dir. Això és un èxit del teu univers, senyal que és vast.

Amb el temps també veus que hi ha moments en què feies una mica de figa, però la vida consisteix en això. Jo sóc un optimista i no me n’he adonat quan n’estava fent, però sóc capaç d’observar amb el temps. Potser ara estic fent figa, però no ho sabré fins d’aquí uns anys. Sí que tinc l’entusiasme i l’optimisme que la música m’aporta, encara que sigui només a nivell personal, m’aporta suficient com per dedicar-li el 70% del meu temps, durant tota la meva vida. Vaig plegar d’El Último de la Fila, però la meva vida no ha canviat gaire, faig exactament el mateix que feia dins l’estudi i component. Òbviament les gires són totalment diferents i la promoció també, però la meva relació amb l’ofici a nivell íntim i personal és absolutament igual.

Ara que dius això de fer figa, el disc Acadèmia dels Somnis (Quisso Records, 2001) és l’únic que no apareix representat en el recopilatori. Com el veus amb perspectiva?

Aquell és un disc estrany. El disc anterior a aquell, Cançoner electromagnètic, és dels meus preferits, és el primer que vaig fer totalment sol, no vaig deixar entrar a ningú a l’estudi, només l’Eugènia que tenia 3 o 4 anys. No vaig deixar entrar ni músics, ni familiars fins que el vaig acabar. Aquell disc és una mica una perversió, però en vaig quedar molt content i en continuo estant molt content i el següent, Acadèmia dels somnis, va ser al revés, vaig deixar entrar tots els meus amics, músics i familiars, a l’estudi que hi diguessin la seva i els hi vaig fer cas en tot. I no em va agradar gaire, és el disc meu que m’agrada menys. Els meus amics i familiars m’agraden molt tots, però. És un disc que sona molt bé i que té alguna cançó molt bonica, però de seguida vaig anar pel següent. Després d’aquell ja ve aquella etapa tan majareta de la Terra és plana i Matem els dimarts i els divendres -2004 i 2007 respectivament- que allà sí que realment vaig ser molt feliç fent aquells discos.

Quimi Portet durant el seu World Tour. © Xavier Baliella.

Hoquei sobre pedres (EMI/Perro Records, 1997) no és el primer que fas sol oficialment, ja havies fet Persones estranyes (GASA, 1987) 10 anys abans, però és el que enceta la teva trajectòria. D’aquell disc sí que n’han quedat moltes cançons.

Sí, potser sí, hi ha moltes cançons i és molt rockero. Vist des d’ara té un punt de rock patillero que a mi em fa molta gràcia perquè en el fons jo sóc allò. Quan em deixen suelto em dedico al rock patillero, puc dissimular fent coses més elaborades, però el meu instint em porta allà, vinc d’allà, vinc dels Rolling Stones, de peluts del plistocè del rock’n’roll.

En aquests primers discos eren molt vitalistes, volies deixar enrere la voràgine d’El Último però tampoc per anar a un lloc reposat musicalment. Cantaves agut!

Sí molt amunt i ara molt avall, et vas relaxant. Hi ha quelcom molt curiós que dic sempre perquè ho he experimentat, jo tinc 63 anys i toco en conjunts des dels 15, professionalment des dels 15 anys, que no vol dir que m’hi guanyés la vida fins als trenta, o sigui que són molts anys. Sempre comences amb molt entusiasme, amb 15 anys tens un ímpetu reproductiu purament biològic que és inabastable i no dones l’abast. Els ritmes, la distorsió, els pedals, més ritmes, les lletres, “huesos, huesos”… i dura molt, molt, molt. Però òbviament et converteixes en un senyor madur i després directament en un senyor vell, i tots aquests temes de la reproducció, del mainting com se’n diu en anglès, tots aquests temes clàssics del rock’n’roll de lluitar contra el sistema es van evaporant i has de fer mans i mànigues per replantejar-te literàriament. Musicalment no tinc cap problema perquè el pum-xa pum-pum-xa em continua motivant com quan tenia 15 anys, però ara no puc estar dient xorrades o fent cançonetes d’amor, ni ‘Huesos’ ni ‘Montserrat’. La reflexió de tot plegat és que les lletres s’acaben convertint en una reflexió sobre el mateix fet d’escriure-les, com si fos una mena de metalletrista. Gairebé en tots els últims discos parlo d’un tio que fa lletres i en aquest procés trobant-hi una poètica o una cosa estètica que et fa tilín. Però no ens equivoquem, aquesta música nostra va néixer pel jovent, es deia rock’n’roll i no es va pensar per tios de 63 anys.

Que tu no vols per res del món despertar.

Jo no vull despertar cap simpatia.

Amb els anys suposo que has de perfilar l’impuls inicial per no estar sempre rondant el mateix.

L’has de modular una mica, jo ja no parlo amb la humanitat, parlo amb mi. Quan ets jove parles amb la humanitat o ho intentes, òbviament la humanitat passa de tu totalment, però tu urgentment t’hi intentes comunicar, però ara no hi parlo en absolut. Faig una misantropia activa, proactiva (riu) i no és que m’hi hagi portat el temps. No, no, és que m’hi dedico professionalment.

Té gràcia que la reacció del públic a la teva misantropia sigui entusiasta. Per què creus que hi ha un públic que connecta amb el teu “odi a la humanitat”?

Hi ha gent per tot, que diuen els avis, i tenen raó. També hi ha gent per això. És que ho collem molt cantant en català i fent una mica d’art i assaig. Jo canto el que vull, que finalment és el que puc. Fen-te el xulo dius el que vols i sent realista el que pots, però sí que sempre connecto amb la gent. No podem oblidar que a sota d’aquesta palla mental hi ha el rock’n’roll, que és quelcom tribal i brutal i que té algo intangible que ens uneix a tots. Amb la música no he de fer cap esforç per comunicar-me amb el proïsme, puc dir totes les xorrades incomprensibles que vulgui, però finalment tu-xu-pa –simula un ritme de rock’n’roll amb onomatopeies-. Em puc fer el xulo i fer veure que faig art i assaig, però en el moment en què entro en el món del rock, s’estableix un nexe d’unió entre generacions que és cíclic.

Quimi Portet durant el seu World Tour. © Xavier Baliella.

El rock potser fa que confabulacions complicades com les de les teves cançons arribin més fàcil al públic.

I que les puguis cantar a la Festa Major. Si només recités ja m’haurien apedregat bastants cops. Però, en canvi, el rock em permet anar a cantar a la Festa Major de Fornells de la Selva i tenir un èxit relatiu i ser felicitat per les autoritats locals.

No creus que aquí a Catalunya has contribuït a fer més poètic o interessant el rock’n’roll?

Potser sí, però és que tothom hi ha contribuït a la poesia del rock’n’roll. Jo crec que els Beatles, per més vilipendiats que estiguin des del “Love Me Do” ja eren poètics. El rock té un component poètic innegable. Des del Wamba baluba, balambambú que és totalment trencador, que als anys 50 surti un negrata a dir això i que la gent es torni boja, ho trobo d’una tendresa brutal i que ningú em digui que això és una xorrada. És molt més xorrada el volveran las oscuras golondrinas de tu balcón los nidos a colgar… Ningú és artífex del fet que el rock sigui poètic, ni Dylan amb els premis literaris, ni en Lou Reed, ni en Sabina, ni en Serrat, ni ningú. Qualsevol merda de grup que pugui arribar al micro immediatament es converteix en poètic, en el sentit més brillant de la paraula. Els ABBA, els Be Gees, els Dead Kennedys, tot és poesia, la música popular té això de maco, molt més que la música que en diem culta, la popular és infinitament més trencadora.

Perquè arriba a tothom.

Correcte i perquè les orelles del públic estan totalment enfocades cap allà, aquí sí que hi entra la part social de l’ofici nostre. Les orelles estan escoltant-te, volen sentir encara que sigui una síl·laba sense sentit.

Sobre l’època ‘majareta’ que deies abans, què et va passar perquè fossis tan feliç i productiu?

No ho sé, era molt delirant, semblava que anés de LSD. Les cançons d’aquesta època ara les escolto i quasi no em reconec, em vaig veure el cul que diuen, anava esvalotadíssim. Tenia 43 o 44 anys, ja era un ganàpia important, però diguem que estava vivint una adolescència post-El Último molt simpàtica i que m’encanta perquè molt del material que toco actualment és d’aquella època, gairebé la majoria.

I després d’aquella quina vindria?

Després, a partir d’Oh my love –2012-  ja són discos més tristos, hi ha una mica de tristor, de melancolia, d’enyor. Jo no havia enyorat mai res, però igualment m’agrada moltíssim aquest canvi. Ós Bipolar -2016- m’agrada moltíssim, és un disc molt trist, com plujós, està fet al País Basc i allà sempre plou. La cançó que es diu com al disc, la trobo molt maca, la lletra és preciosa, realment bonica. Me la miro des de fora i penso que manifesta molta tristor però per res en concret, una tristor oceànica, còsmica, gegantina. És bo que tingui un títol tan ridícul i una lletra que destil·la tristor, potser sí que és poesia. En tot cas, no és volguda, jo l’únic que intento és parlar amb mi. En canvi, a l’últim disc, Festa Major d’Hivern -2018- és un altre disc de rock’n’roll patillero, per entendre’ns.

T’agrada llançar missatges a la gent que estimes a través de les cançons encara que sigui entre línies?

A veure, jo sóc una persona d’una emotivitat molt discreta i molt estroncada, sóc molt introspectiu. Sóc molt simpàtic i obert, puc ser el rei de les festes, però l’emotivitat de veritat no la mostro mai, a les cançons parlo amb mi. A la meva música, aquesta emotivitat hi és sempre, però amagada, a una persona l’estimo molt, però a mitja cançó l’insulto. La vida no té cap sentit i jo no ho dissimulo i no n’hi busco cap tampoc, ho accepto amb esportivitat i aquesta acceptació de la brutalitat i de la violència absurda de la vida, en el fons, em relaxa moltíssim. En el moment que t’intentes explicar-t’ho o solucionar-t’ho, estàs angoixat sempre. Potser és molt de senyor gran això que dic, però és que sóc un senyor bastant gran.

Aquesta posició vital l’has tingut sempre o amb els anys s’ha accentuat?

Abans em pensava que el món tenia un sentit i ara veig que potser no en té.

Excepte quan fas música.

És que només sóc jo quan faig música, sincerament. És molt trist dir-ho, no és que estigui malament quan no en faig, vaig en bicicleta, a comprar, tinc relacions familiars i em sembla que sóc un bon familiar, però en tots aquests casos sóc un experiment sociològic no gaire reeixit, una mica defectuós i sempre ho seré. ¡Y siempre lo será! –canta i riu-. No dic que sigui bo o que sigui un semidéu quan faig música, però no tinc cap dubte sobre qui sóc, ni sobre què vull, sé què vull perfectament. A la que paro de fer-ne ja no sé si anar a Viladrau a collir castanyes o a Tavertet a collir bolets, o a explicar chistes amb en Massana, no sé què vull. En canvi, quan faig música ho sé perfectament, sóc completament feliç.

Marcel Pujols

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close