Arts escèniques

Quinzena de la Dansa: desplaçar el cos

Dues de les primeres propostes que s’han vist en aquest consolidat projecte metropolità de difusió de les arts del moviment tenen la voluntat d’experimentar una reinventada manera d’expressar-se amb el cos. Una perquè es transforma en una caixa de ressonància de les contradiccions internes que vivim en el sistema neoliberal i capitalista; l’altra perquè qüestiona la posició física des de la qual és possible generar art. Un invisible fil argumental uneix totes dues obres, malgrat la llunyania en format, plantejament i argument de cadascuna. Així és un gust començar les intenses setmanes de dansa que venen per endavant: arriscant en el format. Una agenda amb més de 90 espectacles a Barcelona i la seva àrea de proximitat, posant-la a l’abast de tot el públic i fent-ho de forma comprensible i propera.

Søren Evinson té una dilatada carrera performativa, travessada per posicionaments personals ben definits, i a la recerca d’un estil propi d’entendre el joc escènic i la seva relació amb l’espectador. Hi posa el cos i el transforma en quelcom aliè perquè esdevingui reflex: en el sentit més rupturista, amb una tendència exquisida per generar situacions forçades i fora de context amb les quals dibuixar condicions de possibilitat i debatre. Normalment en l’àmbit dels valors socials i les condicions del nostre temps. Però la seva opció no és la de redactar un pamflet de lectura ràpida, sinó més aviat una tesi complexa i, sovint, contradictòria d’algunes de les temàtiques i misèries actuals més esteses.

Ha presentat a l’Antic Teatre, després de la seva estrena al Festival Sâlmon, “Just Desire” o el desencís dels excessos, perquè és precisament el pretès accés a l’abundància allò que caracteritza el malestar d’una societat desbordada per unes ànsies mai finites i que recorden aquell plany de Carles Riba: “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!” I a través de personatges, sovint grotescos, que s’endevinen, però mai es defineixen del tot, desplega una gestualitat -una dansa (a)coreogràfica- plena de matisos, genialitat convulsiva i fisicalitat desbordada, que incomoda i apel·la a parts iguals, com a resposta a l’absurditat de tot plegat. Sempre fidel al retrat que produeix, des d’un artefacte seu que és pròpiament un nou i inventat llenguatge corporal, tan característic d’aquest artista barceloní.

“I Am (T)here” és la nova producció de Pere Jou i Aurora Bauzà. Foto: © Miquel Coll.

A la Capella del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es presentava una doble funció dels músics i compositors Aurora Bauzà i Pere Jou. Pot sobtar, d’entrada, que en un espai dedicat a la crítica de dansa en parlem. Però precisament és d’això que tracta la seva nova producció: “I Am (T)here” o la ruptura dels esquemes. Expliquem primer que tots dos artistes acostumen a treballar amb companyies de dansa. Molt recentment amb Pere Faura, per exemple. Però sobretot amb Alessandro Sciarroni: un coreògraf italià ben conegut a la ciutat. Doncs bé: en aquesta peça exploren alguns dels universos que comparteixen: la idea de repetició, com a eina de fixació del moviment, a través de la in(corpo)ració, l’en(carn)ació en el subjecte que el protagonitza; com també la qüestió dels desplaçaments que produeix aquell gest dansat, quan es tracta d’un fet compartit en escena. I a la manera com es genera una altra cosa quan es barregen substàncies a priori insolubles, en aquesta proposta es plantegen què passa quan deixem de pensar (i veure) algú que balla, o algú que canta, per passar a pensar en un cos que fa les dues coses alhora i simultàniament.

El resultat és visualment fascinant: pel que representa de contacte innovador entre dues disciplines acostumades a donar-se de la mà (música i moviment) però sense conformar un únic ens. Testimoni: les contraccions del diafragma i costelles del ballarí-cantant, gràcies a l’astúcia d’emprar una samarreta blanca cenyida i quasi transparent que permet aquesta visió. També pel que demostra en l’àmbit de la mútua influència en aquell esforç: aire, control de la veu, amplitud i projecció que forçadament limiten la gestualitat i teatralitat des de la qual mou braços i cames. I per la ruptura conceptual que implica respecte a la tradició de la música clàssica, que entén el cos com a mer suport físic de la veu, per passar a un model des del qual es defensa el moviment en si mateix.

La Capella del MACBA és una de les seus de la Quinzena Metropolitana de la Dansa Foto: © Miquel Coll.

Són dues propostes ben diverses en plantejament, temàtica i formalisme d’entre les primeres coses que s’han vist a la Quinzena. Confirmen el bon estat de la dansa contemporània. O potser hauríem de dir postcontemporània, per poc que es faci l’esforç de pensar des d’altres posicionaments. I quan s’explica i es presenta sense més interès (ni pretensió) que posar a l’abast del públic maneres diverses d’entendre-la.

Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close