Arts visuals

Rafael Tur Costa, la mort d’un pintor abstracte extraordinari

L’exposició de Rafel Tur Costa que pot veure’s fins al 18 de març del 2021 al museu Es Baluard, de Palma, és una excel·lent ocasió per conèixer o redescobrir d’una manera intensa i panoràmica l’obra d’un dels pintors abstractes més singulars i poderosos del segle XX a l’estat espanyol. La mort de l’artista, que ha tingut lloc avui mateix a causa del coronavirus, no fa sinó conferir una dimensió encara més especial a la mostra.

Comissariada per Imma Prieto, Soad Houman i Pilar Rubí, l’exposició recorre tota la trajectòria de l’artista eivissenc: les obres més antigues que s’hi poden veure són de finals dels anys 50 del segle XX i les més recents, de la primera dècada del segle XXI. Tur Costa és aquesta cosa tan difícil de trobar: un pintor abstracte personalíssim i inconfusible. L’exposició, titulada La llum del fragment, permet constatar que l’obra de Tur Costa és magnífica –d’una intel·ligència formal, d’una força subtil i d’una capacitat d’evocació extraordinàries.

Fa un parell d’anys, vaig visitar Tur Costa a la seva casa-estudi del petit poble de Jesús, a tocar d’Eivissa ciutat. Recordo que es passejava per l’estudi amb passes decidides, tot i la seva edat avançada: ja tenia més de noranta anys aleshores. Ample, imaginativament organitzat i estilitzadíssim, l’espai que conformaven la casa on ell vivia amb la seva dona, l’estudi on guarda moltes de les seves obres i l’estudi on la seva dona (ja difunta) treballava la ceràmica, constituïen un magnífic complex artístic. Hi he pensat sovint, des que hi vaig anar, en aquell espai acollidor i increïble. Els plànols d’una tal meravella, funcional, complexa i elegant, van ser dissenyats el 1970 per Erwin Broner, seguidor dels postulats de la Bauhaus i amic personal de Tur Costa.

Detall de l’estudi de l’artista Rafael Tur Costa / Jean Marie del Moral

Més que no pas l’estudi d’un pintor en actiu –Tur Costa em va dir que feia un parell d’anys que ja no pintava–, l’espai semblava una galeria. En realitat, és una galeria, una mica sui generis, si es vol, en què Rafel Tur Costa hi té guardada obra seva –dins calaixos, penjada en parets corredisses– i on de tant en tant hi exposa l’obra d’altres artistes. És aquí on la gent –amics, compradors, col·legues– el ve a veure. La veritat és que, per a un artista, disposar d’un espai com aquest és tot un luxe, sobretot perquè permet oferir d’una manera concisa i relativament ràpida una panoràmica de tota la seva obra a qualsevol espectador que estigui interessat a conèixer-la.

Quan li vaig fer la visita, passàrem dues hores dins l’estudi-galeria contemplant obres fetes entre principis dels anys 60 i la segona dècada d’aquest segle XXI, el mateix arc temporal que abasta l’exposició d’Es Baluard, la feina –en realitat– de tota una vida. Són, en total, més de cinquanta anys de creació artística, que dibuixen una trajectòria marcada de cap a cap per l’impacte fundacional que l’art abstracte va causar en el Tur Costa que, a finals dels anys 50, va descobrir la vocació artística. Tot i la varietat de formats i de tècniques, tot i les variacions inevitables que hi ha hagut en la seva poètica i en el seu abordatge de la creació plàstica, Tur Costa s’ha mantengut sempre fidel a l’abstracció, un món que considera inesgotable.

Fins als nou anys, la infantesa de l’artista Rafel Tur Costa, Gabrielet, va transcórrer amb tranquil·litat, va ser austera però idíl·lica. L’Eivissa en què va néixer, marinera i rural, a penes s’havia transformat al llarg dels segles: semblava ancorada en la història d’una manera permanent i immutable.

Segons ha explicat ell mateix en un llibre de records d’infantesa que va publicar l’any 2007, titulat Un al·lot eivissenc a la Guerra Civil, la Santa Eulària des Riu on va néixer el 1927 i on va viure d’infant era un poble petit i pacífic, sense sobresalts humans ni calamitats naturals. Beneït per un riu que, tot i ser poc cabalós, s’alimentava de diversos rierols i duia aigua suficient “per regar tots els horts de la seua riba”, el poble tenia també una notable abundància d’arbres als carrers, en especial de lledoners i de plàtans, que protegien les petites i baixes cases blanques davant dels poderosos i insistents cops de maça del sol. Una senzillesa elemental marcava el dia a dia de la gent, però no hi havia escassetat ni preocupacions greus de cap mena.

Tot va canviar el 18 de juliol del 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, que a Eivissa va tenir unes conseqüències particularment cruentes perquè durant mesos va ser l’escenari de constants atacs i contraatacs, que feien passar el control de la situació de les mans d’un bàndol a les de l’altre, amb el conseqüent intercanvi de represàlies i venjances que això suposava. L’infant Tur Costa, que aleshores tenia nou anys, va patir la tragèdia de la guerra en la pròpia pell i de la manera més salvatge: els feixistes mataren el seu pare i el seu padrí patern.

Retrat de l’artista Rafael Tur Costa / Jean Marie del Moral

Pel que conta al llibre de memòries abans esmentat –un llibre que és elemental i entranyable quan evoca amb nostàlgia el passat més dolç, però que és esgarrifosament dramàtic i valent quan reconstrueix els fets de la guerra–, el padrí i el pare, tot i acabar patint la mateixa sort a mans dels mateixos assassins, no s’assemblaven gaire ni pel que fa a la ideologia política ni tampoc al caràcter i l’actitud personals.

Militant sindicalista durant anys, el padrí era un home d’esquerres que el 1903 havia estat un dels cofundadors de la primera associació obrera de l’illa –la Marítimo-Terrestre– i que de jove havia estat detingut i empresonat en diverses ocasions pel seu compromís amb la millora de les condicions laborals dels obrers i els mariners. Tot i que es va guanyar la vida regentant una botiga de compra-venda de cereals a Vila, el padrí de Tur Costa va mantenir tota la vida unes fermes conviccions progressistes i republicanes. El seu fill, en canvi, el pare de Tur Costa, era més aviat un home d’ordre, que no havia heretat l’abrandament revolucionari del seu progenitor, però que tampoc era conservador ni encara menys tenia simpaties per cap classe d’autoritarisme. Moderat i, en paraules de Tur Costa, enemic de “qualsevol extremisme”, sembla ser que era un home just i digne, com va demostrar durant els anys que va exercir el càrrec de Secretari de l’Ajuntament de Santa Eulària. Pressionat pels cacics del poble perquè fes els ulls grossos davant les seves corrupteles i maniobres tèrboles, ell va plantar-los cara, i això que més d’una vegada i més de dues l’amenaçaren. Segons explica Tur Costa a partir de testimonis que ell mateix va recollir de gran, no haver-se plegat mai a les pressions dels cacics va ser el que, finalment, va costar-li la vida.

Literalment, la vida de l’infant Tur Costa va quedar girada damunt davall en tan sols un estiu. El 18 de juliol, l’alçament feixista va imposar-se a tot Eivissa. Les detencions de republicans varen ser nombroses, però sense vessaments de sang. La nit del 8 d’agost, una expedició republicana va desembarcar a l’illa, poc i mal defensada pels franquistes, i la va recuperar per a la República sense gaire dificultat. De nou, les detencions varen ser nombroses, ara de falangistes i de gent de dretes. La majoria varen ser reclosos al Castell de Vila. En tots els municipis d’Eivissa i Formentera, es varen constituir comitès revolucionaris: el padrí de Tur Costa es va integrar al de Sant Miquel. El migdia del 13 de setembre, uns quants avions feixistes italians varen bombardejar el port i Dalt Vila, causant una quarantena de morts. Assedegats de venjança, un grup de milicians –cap d’ells eivissenc, es diu– va pujar aquell mateix vespre al Castell de Vila i, amb un parell de ràfegues de metralleta, va executar quasi un centenar de presos partidaris de Franco. La sang ja ho embrutava tot.

Amb la recuperació de l’illa per part del bàndol franquista, que es va iniciar el 20 de setembre amb l’arribada per mar d’una tropa de legionaris, falangistes i Dragons de la Mort, les sorts del pare i del padrí de Tur Costa ja quedaren segellades. El primer a ser assassinat va ser el padrí. Una parella de falangistes se’l varen endur de casa seva, de Sant Miquel el portaren a Vila, allà va ser torturat per un cap de Falange que era també un dels cacics de Santa Eulària, i la nit del 9 d’octubre de 1936 va ser afusellat. Abans que les bales li perforessin el cos, el padrí de Tur Costa, Miquel Tur Torres, va tenir temps de cridar “Visca la República!”. No havia passat ni un mes quan una altra parella de falangistes es presentaren a la casa del pare de Tur Costa per detenir-lo. Fermat de mans, se l’emportaren cap a Vila. La nit del 3 de novembre d’aquell mateix 1936, el pare de Tur Costa, Miquel Tur Roig, va ser executat amb altres presos republicans.

Per mirar de fugir de tanta tragèdia, Rafel Tur Costa se’n va anar amb la mare i alguns dels seus germans al municipi de Sant Miquel. Hi va passar dos anys, després dels quals va anar al poble de Jesús, fins que finalment s’instal·laren a Vila. Tot el que li quedava d’infantesa, i tota la joventut, i bona part de la vida adulta, Tur Costa ja els hauria de viure en un món dominat amb mà de ferro pel règim dels assassins dels seus familiars. Al dolor i l’espant, per tant, s’hi afegia la humiliació d’una inacabable derrota.

Amb tot el que li va passar de criatura, qualsevol diria que Tur Costa estava condemnat a tenir una vida petita, amarga, turmentada, ressentida. Quasi increïblement, aquell nin que havia vist i patit a una edat tendríssima tot el pitjor que pot infligir-te la vida, amb el temps es convertiria en un dels noms crucials de la modernitat i la llibertat artístiques de l’illa d’Eivissa.

“Quan tenia 15 anys –em va explicar l’artista quan el vaig anar a veure– vaig començar a anar a dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis. En vaig aprendre, però tot allò em semblava avorrit. Així i tot, m’hi vaig aficionar. Però tenia clar que ni el dibuix amb model, ni la pintura de paisatges, no feien per a mi”. A l’Eivissa de principis dels 50, el corrent artístic predominant era el postimpressionisme llepat i més o menys ben fet del venerable Narcís Puget i dels seus seguidors, els quals es relacionaven amb l’art i amb la creativitat com si els últims cinquanta anys d’història de l’art no haguessin existit. El món que representaven aquells artistes anacrònics aviat quedaria arraconat per la irrupció en el panorama artístic eivissenc del Grup Eivissa 59, format per artistes estrangers, alguns de la talla d’Erwin Bröner –que a més d’arquitecte era pintor i dibuixant–, d’Erwin Bechtold i de Hans Laabs.

Tur Costa de seguida va conèixer personalment els artistes estrangers que formaven el Grup Eivissa 59, i de seguida també es va interessar pel que feien. “El que més em va influir en la meva vocació, però, i també en la descoberta de l’art abstracte, va ser quan va venir a Eivissa un professor i un grup d’alumnes de l’Escola Superior de Belles Arts de Berlín”. El professor, per cert, era Curt Lahs, un pintor que ostentava el perillós però altíssim honor d’haver estat titllat d’artista degenerat primer pels nazis i, més tard, pels comunistes. Ell i els seus alumnes, una quinzena, entre els quals hi havia tant nois com noies –cosa insòlita en l’Espanya nacionalcatòlica–, anaren a Eivissa a seguir un curs de pintura i dibuix. Entre els alumnes, hi havia Annaliese Wit, que acabaria sent l’esposa de Tur Costa. “La coneixença de qui seria la meva dona i dels seus companys de curs va fer que em llancés a pintar, i que ho fes d’una manera menys acadèmica de com ho havia estat fent fins aleshores”.

Retrat de Rafel Tur Costa amb la seva esposa, Annaliese Witt / Jean Marie del Moral

També hi havia, és clar, la qüestió de com guanyar-se la vida, i més tractant-se d’un fill de mare vídua amb sis fills. Com que al jove Tur Costa no li agradava estudiar, es va posar a fer feina de dependent en una botiga de roba. A finals dels 50, amb els inicis del turisme, va pensar que potser podria treballar en l’hoteleria. Va estudiar anglès, francès i alemany, cosa que li va permetre, al cap de poc, de guanyar alguns diners donant classes d’anglès. “Ajudava a la meva mare”, em digué Tur Costa, que ja pintava regularment però no venia cap quadre. El primer que va vendre va ser a una jove alemanya molt guapa que era de vacances a l’illa i que va descobrir l’obra de Tur Costa en la seva primera exposició individual, a la Caixa de Pensions d’Eivissa, el 1962. “Eren obres en paper, a ella li varen agradar molt i, a més de comprar-me’n una, em va voler fer un contracte segons el qual jo li havia d’enviar un quadre cada mes a Alemanya, on ella havia de tornar per continuar a la universitat. Naturalment, ella em pagaria el que li enviés”. Tot i que varen intercanviar algunes cartes, aquell acord no va anar a més, en part perquè la jove alemanya, de nom Gudrun Ensslin, aviat va convertir-se en una de les fundadores de la Fracció de l’Exèrcit Roig, també conegut com la banda Baader-Meinhoff. Després de ser detinguda el 1972, la primera clienta de Tur Costa es va suïcidar –o bé va ser suïcidada per la policia– en una presó alemanya el 1977. Sempre la història i les seves violències…

Tot i que ell no ho diu, no és descartable que la coneixença de la que acabaria sent la seva esposa donés també a Tur Costa un agombolament anímic per a la seva condició de víctima de la història. Perquè, si ja es pot qualificar de calamitós el que havia passat a Espanya entre el 1936 i el 1939, i també durant la llarga i miserable postguerra, el que havia passat a Alemanya a partir del 1933, i en especial entre el 1939 i el 1945, no es mereix un qualificatiu més plàcid. Al contrari: la calamitat alemanya va ser encara més demencial i catastròfica que l’espanyola. I la futura esposa de Tur Costa també ho havia patit, de petita, en la pròpia pell i de la manera més cruel. Pel que me’n va explicar el mateix artista, vaig entendre que el pare d’Annaliese Witt era militar, un oficial de la Wehrmach, però que no estava d’acord amb les idees de Hitler i, com a càstig, va ser destacat a Rússia, el front de guerra on més soldats alemanys morien. D’allà, el pare de Witt no en va tornar mai. “Quan ens vàrem conèixer amb la meva dona, tots dos veníem d’un temps tan espantós que sobretot miràvem el futur”.

I el futur, en el cas de Tur Costa, era la pintura, l’art abstracte. A finals dels 50, Espanya va veure emergir un grup d’artistes que, deu anys després dels catalans de Dau al Set, contribuïren a posar la pintura que es feia a l’estat espanyol al mateix pla de qualitat, d’ambició, de gosadia i de potència que la que es feia als principals centres artístics mundials, París i Nova York. El Grup El Paso, avantguardistes amb fervor, estava format per una tropa de joves artistes, coetanis de Tur Costa, que, amb els anys, esdevindrien centrals en l’art espanyol i europeu de la segona meitat del segle XX: Antonio Saura, Manolo Millares, Rafael Canogar, Luis Feito… Hereus de la gloriosa, severa i passional tradició pictòrica espanyola, aquells artistes eren la reactualització abstracte dels grans noms de la pintura barroca: Zurbarán passat pel túrmix de Pollock, Ribera centrifugat dins la rentadora de Rotkho.

L’impacte del Grup El Paso sobre el panorama artístic espanyol va ser enorme. Tur Costa va ser un dels impactats. També el varen impactar molt, quan els va descobrir, els representants de les dues escoles en les quals s’havien abeurat els membres d’El Paso: l’expressionisme abstracte de l’Escola de Nova York –Pollock, De Kooning, Rotkho, Still, Motherwell…– i l’informalisme de l’Escola de París –Fautrier, Soulages, Wols, Dubuffet…–.

Les primeres provatures en art abstracte de Tur Costa daten dels anys 1957 i 1958. Eren sobretot aquarel·les sobre paper, coloristes i de formes ja alliberades i deliberadament imprevisibles. S’hi noten les influències d’alguns artistes –sobretot, Paul Klee– que li havien descobert els estudiants berlinesos amb qui havia fet amistat, els quals s’havien format seguint els patrons de la Bauhaus. D’obres fetes seguint aquell estil, Tur Costa en faria fins ben entrats els anys 60, i eren d’una vivor, una exuberància i una calidesa que en la seva obra posterior, més depurada o fins i tot freda, brilla per la seva absència. Una característica d’aquelles obres és que el color i les formes hi són omnipresents, com si la mà de l’artista fos neguitosament guiada per un horror al buit que l’empeny a no deixar cap espai en blanc, ni un sol centímetre orfe de pintura, desocupat d’art. Segons explica ell mateix, també va tenir una època en què la influència d’El Paso –en especial de Saura i Millares, tenebristes i ardorosos– se li va fer molt notòria. Conscient que corria el perill de ser devorat pel mimetisme, va fer aleshores un cop de volant i va canviar de direcció en les seves exploracions estètiques. “Ho vaig fer per mirar de crear un estil propi, per intentar de ser singular, diferent”.

Retrat de l’artista Rafael Tur Costa / Jean Marie del Moral

Aquell canvi de direcció el va dur a abraçar el blanc, un color que a partir d’aleshores ja seria predominant al llarg de tota la seva trajectòria. El resultat varen ser les primeres obres que, tant pel que fa al mètode de confecció com a la representació estètica final, es poden considerar indubtablement personals. Tur Costa em va explicar com pintava aquestes pintures, hipnòtiques en la seva depurada claredat: “Omplia de color tota la tela i, després, ho cobria gairebé tot de blanc, deixant només algunes clapes, marges, línies. M’agradava la idea del blanc que ho tapa tot i el color que vol sortir des de darrera”.

Com passa sovint amb els artistes abstractes, de l’obra de Rafel Tur Costa se n’ha dit que té en compte la realitat però que la depura fins a només suggerir-la o insinuar-la en l’obra final i també, contràriament, que no té gens en compte la realitat i que les seves obres només remeten a la pintura mateixa. Com passa sovint amb els artistes abstractes –com a mínim amb els d’obra més rica i significativa–, una cosa i l’altra són veritat en el seu cas. Vull dir que, en els quadres de finals dels 60, abans que la seva obra fes un altre tomb, ara cap a una geometrització d’herència constructivista executada sovint mitjançant la tècnica del collage, s’hi poden detectar des de l’empremta d’elements de la realitat –l’estilitzada i enlluernadora blancor de l’arquitectura eivissenca tradicional, la suavitat evanescent de l’atmosfera mediterrània, certs perfils d’horitzons i marines– fins a la pura i simple influència de la pròpia pintura, entesa en un sentit absolutament autònom, com una realitat creada a banda de la realitat real. Alguns dels artistes amb qui la crítica més sovint ha emparentat el Tur Costa d’aquella època són Nicolas de Stäel i els seus coetanis Mompó i Ràfols Casamada.

Si, a grans trets, l’obra de Tur Costa ha seguit alguna tendència ha estat la de fer-se cada vegada més neta, més pura, més estilitzada, més equilibrada i continguda. El més curiós és que aquest procés, paradoxalment, ha tingut lloc a pesar que contínuament l’obra s’ha anat enriquint amb nous elements i significats, com ara els grafismes, la tècnica del collage o fins i tot certes violències o disrupcions pel que fa al suport. A partir dels 70, l’artista va començar a fer talls damunt la tela, o a obrir-hi esquerdes, o inflar-la amb trossos de roba per fer-ne protuberants algunes parts, tot amb el propòsit de donar-li un aspecte de tridimensionalitat subtil, oberta, meditativa, sorprenent, audaç.

Des que el 1965 va haver-hi l’exposició col·lectiva Ibiza 65 en les importants galeries René Métras de Barcelona i Juana Mordó de Madrid, hi ha hagut un consens per part de la crítica i el públic a l’hora de considerar Tur Costa el principal artista eivissenc de la segona meitat del segle XX. En aquella exposició, que abans de veure’s a les ciutats de la península s’havia pogut visitar a l’eivissenca galeria Ivan Spence, hi exposaren obres diversos artistes que vivien a l’illa, dels quals només Tur Costa era oriünd. A banda de donar una idea prou exacta del cosmopolitisme enriquidor però desarrelat que ha marcat l’Eivissa contemporània, el fet de ser l’únic eivissenc de naixement entre una vintena d’artistes ens diu una cosa important de la trajectòria de Tur Costa. Aquesta: compartir aventura creativa amb artistes forans, coetanis i amics tan potents com els anteriorment esmentats Erwin Bröner, Erwin Bechtold i Hans Laabs ha estat un repte exigent per a ell i el seu art, un repte que no tan sols no l’ha cohibit o empetitit sinó que sempre li ha estat un estímul i una escola. Així li ho han reconegut crítics de la talla d’Alexandre Cirici Pellicer, Daniel Giralt Miracle i José Corredor-Matheos, entre altres.

Tot i que Rafel Tur Costa ha pogut exposar amb regularitat, tant a Eivissa i Barcelona com en ciutats estrangeres (Basilea, San Francisco, Mèxic, en part gràcies al galerista instal·lat a Eivissa Carl van der Voort), no ha pretès mai fer-se la vida pintant. “Tota la vida he pintat per gust. Com que a Eivissa no hi ha col·leccionistes, durant una vintena d’anys vaig tenir una botiga d’articles de viatge i roba. Tenia dues dependentes i sempre que podia m’escapava a pintar”.

Quan el vaig visitar, i al cap d’un parell d’hores de conversa i de mostrar-me pintura, Tur Costa em va dir que m’assegués en una cadira al costat d’uns calaixos. Em volia ensenyar els petits collages que, des de fa dècades, va confeccionant sobre cartolines o papers de diverses qualitats. Són d’una delicadesa poètica exquisida, rígida, imaginativa i alada. Geometritzants, els collages de vegades presenten relleus, o forats, o calculades esquerdes, amb semblances amb les pintures més constructivistes de la seva trajectòria. Mentre contemplàvem aquestes petites obres plenes d’encant, asseguts un al costat de l’altre, em vaig fixar en les mans de l’artista: arrugades, cansades, una mica tremoloses, agafaven els collages amb una cura plena d’afecte, totalment exempta de vanitat. “Heu fet molta feina”, li vaig dir. “Sí, molta”, respongué Tur Costa. “Ara que t’he mostrat tot això, hi he pensat”. “Es pot dir que li heu donat molt a l’art, no és vera?”, vaig insistir-li. “Sí, sí”, respongué ell, concentrat en una de les petites peces. “I estau content amb el que l’art vos ha retornat?”. Va alçar el cap i em va mirar: “No sé què dir-te…”. Va fer una pausa i s’ho va repensar: “En realitat, jo a la pintura, a l’art, li ho dec tot”.

Tur Costa li ho deu tot a l’art, però l’art també li deu molt a Tur Costa. L’exposició que aquests mesos pot veure’s a Es Baluard n’és la prova definitiva.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close