Arts visuals
TALLERS I ARTISTES

Ramon Canet, l’abstracció com a energia i ofici

Ramon Canet (Palma, 1950) és un dels pintors que han tingut una trajectòria –creació, projecció pública, atenció mediàtica– més regular de la seva generació, la dels artistes que eren joves als anys 70 i que, sota el paraigua nominal del que es va conèixer com la Nova Plàstica Mallorquina, es proposaren de modernitzar el panorama artístic illenc tot homologant-lo amb l’internacional.

Que la seva trajectòria hagi estat constant, i que hagi pogut viure de pintar des que de jove va decidir abandonar la docència i dedicar-se professionalment a la pintura, no vol dir que tot hagin estat flors i violes: Canet fa més de deu anys que no exposa a Mallorca i té una visió pessimista tant del circuit artístic illenc com de certes tendències que defineixen i guien el seu funcionament. “És incomprensible que no hi hagi enlloc a Mallorca on s’expliqui l’art modern i contemporani que s’ha fet a les Illes Balears des dels anys 30 del segle passat i fins ara”, lamenta. També es mostra entre sorprès i decebut perquè “molta gent jove que es dedica actualment a l’art només estan interessats en coses fetes a partir de l’any 2000, com si tot el que s’hagués fet abans no existís”. Per acabar de completar la seva visió desencisada i distanciada de les coses, Canet em mira amb cara de perplexitat i em diu: “Quan em van dir que avui es pot estudiar Belles Arts online, per la UOC, jo vaig pensar que aquest món ja no és el meu”.

L’artista Ramon Canet. Fotografia: Jean Marie del Moral.

No és cert que aquest món no sigui el seu. Canet, que tota la vida ha fet una abstracció d’un extraordinari rigor formal –treballant sobretot la taca, el gest i les possibilitats de la geometria– i d’un calculadíssim desplegament cromàtic –negre, blau, vermell, blanc…– continua tenint col·leccionistes que li compren obra, galeristes que el volen exposar, gent que li fa encàrrecs (un dels últims va ser el propietari d’un restaurant al Port de Sóller que li va demanar de pintar en un dels espais del local) i crítics que l’elogien. Em fa l’efecte, però, que la pandèmia i el confinament i la devastació humana, econòmica i cultural que ha provocat i continuarà provocant l’han deixat una mica abatut, ell que és un vitalista tranquil però notori.

Em confirma l’abatiment. “A mi m’agrada viatjar –sempre que puc m’escapo a París, a Barcelona, a Madrid– i també m’agrada quedar amb gent, i ara, amb el confinament, això d’haver d’estar reclòs a la força, no em va bé. M’ha desanimat una mica, em menjo més el coco”, diu. “També m’agrada anar al bar, tranquil, llegir el diari, fer un cafè, i ara encara ho faig, alerta, però ho faig amb manies. Durant el confinament –em diu–, vaig continuar venint aquí, a fer feina, però el polígon estava desolat. Feia pena”. Canet té el taller al polígon de Son Fuster, a Palma. És un espai ample, de dimensions i formes industrials –el pintor sol treballar en formats grans–, i està envoltat de locals, magatzems i negocis que hagueren de paralitzar la seva activitat i que ara han reprès però a mitja marxa. L’ambient general, és clar, no convida a l’alegria i l’esperança. Per si això fos poc, Canet enguany ha fet setanta anys, una edat que és una fita. Des d’un punt de vista estrictament cronològic, es pot dir que marca l’inici oficial de la vellesa. “Saps que han arribat de ràpid, els setanta. Quina putada”, s’exclama en Canet.

Seriós i articulat –és un home amb molt de món, amb molta experiència, que coneix bé el món de l’art i que ha pensat sempre molt tant la seva pintura com l’ambient en què ha de circular–, Canet reflexiona sobre l’impacte de la pandèmia sobre el panorama illenc. “Amb la pandèmia, i suposo que igual com quasi pertot, el món de les arts plàstiques és mort a Mallorca. Ni les galeries funcionen ni els col·leccionistes compradors estan per a gaire res. La gent que solia venir a Mallorca ara no ve. Tot això em preocupa, és clar que sí. I no per jo, alerta, que ja ho he fet quasi tot (encara que això no treu que vulgui continuar fent feina i que tingui moltes coses per fer), però imagina’t els joves artistes que ara comencen, els que ara tenen entre trenta i quaranta anys. Què podran fer? Quin món els espera? Quines il·lusions poden tenir? La cultura sempre viu d’un excedent. Si la gent no pot comprar pa, naturalment no comprarà un llibre o un quadre”.

La vocació artística i la passió cultural li venen de família a Ramon Canet. És besnét de l’escultor Lluís Font i Martorell i, de petit, a casa, sempre va sentir parlar molt tant del besavi com de l’escriptor Pere d’Alcàntara Penya, que era el seu cunyat. “Els meus pares sempre m’estimularen i donaren suport a la meva vocació artística. Això sí, quan vaig anar a Barcelona a estudiar pintura, va ser en part per donar-los tranquil·litat, perquè poguessin pensar: mira, és artista, però també té una carrera”. Entre els anys 1965 i 68, mentre estudiava el Batxillerat, Canet va sovintejar l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, i hi va obrir “els ulls a la realitat perquè vaig conèixer-hi una gent que parlava sobre uns temes –política, assumptes més socials– que no es tractaven en altres llocs. Era molt estimulant”. A més, hi va aprendre a dominar les tècniques de l’ofici, sobretot el dibuix, que li va facilitar l’accés a Belles Arts.

Taller de l’artista Ramon Canet. Fotografia: Jean Marie del Moral.

Canet, que es pot dir que fa una pintura d’una modernitat clàssica (és una pintura que, en les teles més grans i poderoses, és hereva de les taques d’un Motherwell i dels gestos de l’action painting i de l’informalisme), ha valorat sempre la tradició i l’ofici. “El fet de conèixer l’ofici em sembla imprescindible –va dir-me fa anys–. Tant si és en pintura com en fotografia, en vídeo com en dibuix. Tot fet creatiu exigeix una formació sòlida, un coneixement rigorós de l’ofici, un esforç, una disciplina. La creació artística no es pot basar només en tenir grans idees. Cal tenir també la traça per expressar-les. L’important no és el què, sinó el com”. A l’època que Canet va estudiar Belles Arts, entre finals dels 60 i inicis dels 70, no eren pocs els artistes que renegaven de la tradició i que es rebel·laven contra els valors i les lliçons de l’ofici. Canet sempre ha pensat que “aquest tipus de rebel·lió és molt fals i inútil. I molt còmode, també, perquè fer les coses amb poc rigor i sense gaire treball és deixar-se endur per la temptació fàcil”.

D’alguna manera, es podria resumir la trajectòria i les maneres de concebre la pintura i de pintar de Ramon Canet com una exploració i una elaboració de llenguatges nous amb actituds antigues. Hi està d’acord, ell, en aquesta definició. “Encara avui –em va dir en una entrevista de fa anys, i encara ho creu– perdura la idea, absolutament falsa, segons la qual l’art progressa. I no: hi ha obres del segle XIX que són millors que moltes del segle XXI. I viceversa. De la mateixa manera, jo sempre he estat convençut que, en essència, l’originalitat és una síntesi brillant del passat. Sense tots els pintors que m’han precedit, jo no seria possible. Tenir un gran respecte envers la tradició és fonamental. Jo he après coses de pintors de totes les èpoques”.

Ens desplacem per l’interior del taller i em va mostrant obra més o menys recent, feta al llarg dels últims mesos. M’ensenya un quadre abstracte, de gran format, geomètric amb gracilitat, meticulós, cromàticament (blaus i negres) molt profund i intens. Decidir el format és fonamental, no és cert? “Sí que ho és, però és una tria instintiva. Tu ho saps, o ho has de saber: el gest no pot quedar ni massa reduït ni massa forçadament ample. Per mi, el suport i el format són fonamentals. Decidir-los ja és part del procés creatiu”.

Canet té una concepció encara arquetípicament humanista de l’art. Creu que per saber-ne, d’art, i per dirigir institucions museístiques, els coneixements són importants, però que encara ho és més la sensibilitat. “El món de l’art actual m’embulla una mica –diu–. De vegades trobo que no s’hi distingeix entre art i sociologia. Les arts plàstiques sembla que en el fons no interessen a molts que s’hi dediquen. No s’hi apassionen, o això és el que sembla. T’han d’haver caigut les llàgrimes davant d’un quadre per parlar bé d’art. Les emocions són importants. Quan vaig a una exposició, no vull avorrir-m’hi”.

Tot i que normalment s’associa l’art abstracte –si més no, el que no és geomètric– a la visceralitat, a l’instint, a l’energia assilvestrada, al doll de creativitat pel qual s’obren les comportes i es deixa que ho inundin tot, Canet té un mètode de treball rigorós i meditat i unes rutines de feina en general meticuloses i ordenades. “Quan pinto un quadre, no faig res més, i només em poso amb un altre quadre quan he donat per enllestit l’anterior”. Això no vol dir que pinti tranquil, amb paciència, sense tensió. Com més artistes conec i més obra en veig –el mateix valdria per a la literatura–, més penso que el talent, sovint, és l’expressió d’una energia biològica. Li ho comento i em diu: “Quan pintes una obra en què el gest és tan important, el cor et va aviat, t’ha d’anar aviat. És com córrer una cursa de cent metres, dura poc, però t’has estat entrenant tota la vida per córrer-la”. Em reconeix que de vegades ha cremat quadres i se n’ha penedit. “Però et sents tan bé, quan en cremes. Et sents alleujat. Destruir un quadre fa net. Alguna vegada he somiat que desapareixia tot el que havia fet i que podia tornar a començar de zero”.

En Ramon Canet sempre ha tingut col·leccionistes fidels i entusiastes, gent que li ha comprat obra amb regularitat, i n’està content, és clar, però també em diu que li sap greu quan pinta una obra, ve un comprador i se l’emporta i l’obra en qüestió no l’ha vista ningú més que ell i qui se l’endú. “Quan va del taller a una casa sense que ningú més l’hagi vista, és com si et faltés alguna cosa”, diu.

Potser és per contrarestar la sensació agredolça que li deixa el pensament que acaba de formular que Canet m’anuncia que m’ensenyarà una cosa que gairebé ningú ha vist. Desapareix darrera d’una paret i en surt amb tres dibuixos que va preparar per als vitralls de la capella del Sagrat Cor de la Seu, la catedral de Mallorca, un projecte que a la fi no es va concretar, i que a la fi no l’hauria fet Canet sinó un altre artista, però que ell es va prendre molt seriosament. Va anar uns dies a Barcelona per treballar colze amb colze amb l’especialista en vitralls J.M. Bonet, i va reflexionar llargament i intensament sobre el projecte. Mentre desplega els tres dibuixos i els penja perquè es vegin bé, em torna a dir que és un projecte que no ha mostrat a ningú. La il·lusió, el calfred especial, que et provoca que un artista et digui això és difícil de descriure. Me’ls miro –una estesa geomètrica de diferents tons de blau– i intento imaginar quin efecte haurien fet dins el meravellós i monumental temple gòtic de Palma. Haurien pogut fer un efecte imponent, d’elevació radiant.

“A la fi no va anar bé”, diu. “No passa res”. Canet, foguejat i expert, sap perfectament com funciona el món de l’art. “Jo com a artista sempre dubto molt, sempre he dubtat molt. De tot el que he fet. Els que senten satisfacció per tot el que fan em produeixen una certa enveja, la veritat”. Ho diu somrient. “Sí”, li dic jo. “Els que no dubten mai fan certa enveja, fins que després veus el que fan i en general ho trobes tan horrible que l’enveja et fuig de cop”. “Això és cert”, riu el pintor. “Et mostren allò que els fa estar tan contents i tu penses: bé, t’hauria convingut més dubtar una mica”.

Pere Antoni Pons
Jean Marie del Moral
Jean Marie del Moral: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close