Arts escèniques

Ramon Madaula: “Sóc un gran reivindicador del costumisme”

Ramon Madaula està de gira per Catalunya amb “Els Bruguerol”, l’última obra que ha escrit i que també interpreta. A més, aquest novembre estrena en pantalla un duet per a actor i cabra que porta per títol “Jo vaig tenir un Cayenne” i que ha filmat en coproducció amb Temporada Alta, dins de la programació “A distància.”

Si com a actor, no cal dir que Madaula està considerat un intèrpret consagradíssim, amb una trajectòria inqüestionable de més de trenta anys en tots els gèneres i suports. Com a dramaturg, es podria dir que estem davant d’un autor novell amb molt de futur. Hem volgut recórrer amb ell els títols que ha escrit i estrenat fins ara, que ja tenen vida pròpia. I hem volgut que ens expliqués aquesta vessant artística que se li ha despertat a la maduresa i que el porta a fer una mirada satírica de la nostra realitat.

-En quin moment et vas plantejar escriure teatre?

-Em vaig posar a escriure quan vaig fer cinquanta anys, ara en fa set. Abans no havia escrit res. La primera obra es deia “Coses nostres” i va guanyar el Premi Recull de Teatre, el 2014. Això em va animar. La vaig estrenar a la sala Atrium de Barcelona. Era un producció petita. Després, vaig escriure “L’electe”, que la vaig presentar al Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta, el 2016, i va quedar finalista. Era una obra de dos personatges que durava vint-i-cinc minuts, com marcaven les bases d’aquest concurs. Vaig quedar molt content. Com que va anar molt bé al Torneig, la vaig allargar a una hora i quart i la vam girar per Catalunya amb més de setanta bolos; també va estar a la Sala Muntaner i al Capitol, on també va funcionar bé. Ara s’està fent a París, al Teatre Antoine, amb dos actors de primera. També s’ha fet per l’estat espanyol, a Galícia, a València, a Saragossa…  El 2017 vaig fer “Adossats”, que era la primera obra gran i que es va estrenar al Romea. A continuació, va venir “Perduts”, que és una altra obra de petit format, que encara gira. I l’última ha estat la que estic fent ara: “Els Bruguerol.” S’havia d’estrenar a principis d’any, però amb la pandèmia ho vam fer fa poques setmanes a Premià i ara estem de gira per Catalunya. És una obra de tres personatges, en aquest cas, de mig format, ni gran ni petit.

-I quan se’t va ocórrer escriure “Jo vaig tenir un Cayenne”?

-Entremig dels “Adossats”, dels “Perduts” i dels Bruguerol, vaig escriure “Jo vaig tenir un Cayenne.” Es tracta d’un monòleg que vaig fer per al Jordi Coromina, pensat per al teatre, però com que tampoc es va poder fer a causa de la pandèmia, l’hem passat a un migmetratge, a una filmació d’uns vint minuts dirigida per Daniel Lacasa. Aquesta seria l’opus 5, perquè la número 6, l’última, com deia, és “Els Bruguerol”, però és la primera obra que he fet per a la pantalla. Estic molt il·lusionat i agraeixo de nou Temporada Alta que hagi volgut apostar per aquesta idea que no es pot definir ni com a teatre ni com a pel·lícula. La dificultad d’aquesta situació ens ha obligat a haver de pensar en un gènere nou… 

-Com et va sorgir aquesta faceta de dramaturg?

-La faceta de dramaturg ha aparegut una mica per casualitat i una altra per necessitat. Abans de posar-me a escriure, havia tingut productora, havia comprat drets per produir algunes obres, perquè no m’ha agradat mai ser un actor llogat, sempre m’ha agradat crear projectes i promoure’ls. Com que buscava drets d’obres, les traduïa, les produïa, però em costava trobar les que m’agradessin o que estiguessin lliures de drets, o trobava que eren massa cares de produir. I llavors em vaig plantejar intentar escriure teatre. Per ganes de generar projectes i per les dificultats per trobar el material. I com qui fa sudokus, jugant, jugant, vaig començar a fer diàlegs, i em va començar a divertir. Però jo no m’havia plantejat en la meva vida que em podria dedicar a això. No tenia vocació d’escriure, ni considero que la tingui. No podria escriure un relat; no sé escriure narrativa. Crec que amb els diàlegs em manego més o menys bé, però en literatura, no sabria com fer-ho. Quan em vaig posar a fer diàlegs, com he dit, fa set anys, em vaig anar animant. I la veritat és que disfruto molt escrivint. Té el resultat que té, agradarà més o menys, però m’ha fet trobar racons meus que no havia il·luminat encara, per dir-ho d’alguna manera, i que em fan feliç. És una vessant més meva, perquè també pinto, dibuixo, faig escultura… El que no soporto és ser un actor esperant que el truquin. M’agafa una depressió. He de generar coses.

-Segurament la teva experiència de tants anys com a actor haurà influït conscient o inconscientment…

-Sí, és cert que porto trenta i pico anys fent d’actor i que conec tots els gèneres, conec tots els autors, tinc el que es diu un “background” i no puc dir que comenci de zero. Puc afirmar que m’he llegit tots els autors del repertori mundial. Els conec molt bé i me’ls he treballat i estudiat, per tant, conec una mica la fusteria de la dramatúrgia pel treball que he hagut de fer com a actor. Per això, hi ha moltes etapes que ja les he fetes: agafar una obra i desgranar-la, saber quines són les vèrtebres d’aquella obra… Aquest coneixement ja el tinc. És a dir, quan em vaig posar a escriure, ja tenia una motxilla bastant carregada.   

-T’agrada forma-ne part, interpretar-les?

-No, això no, encara que ara ja sigui la tercera obra meva que faig, als Bruguerol. Pateixo molt. El productor em demana que hi sigui per fer-la, i ho accepto perquè vull que es faci. Llavors no sóc només l’actor. Sóc l’actor i el dramaturg, i això em fa estar pendent de tot. Poc pendent de mi i massa de tota la resta: si el públic reacciona, si escolta, si s’avorreixen, si els altres actors ho fan bé… És una experiència que tinc, però que no voldria repetir massa.

-En el cas de “Jo vaig tenir un Cayenne”, a més d’escriure el guió, hi has intervingut com a director juntament amb el realitzador Daniel Lacasa. Les veus millor les teves obres des del darrera?

-“Jo vaig tenir un Cayenne” la interpreta en Jordi Coromina, que ja l’havia dirigit a “Perduts” i que fa la feina perfectament bé. Jo estic fora, escolto el text, sé si s’ha de tallar, si s’ha d’afegir, si sona bé, si no sona bé, sé que el puc ajudar i puc aportar coses. Però si jo estigués d’actor, seria tot el contrari, estaria patint molt. Quan les meves obres les han fet altres actors, com aquesta, és quan més disfruto. 

-Està apareixent un cert estil “Ramon Madaula” al teu teatre?

-Sí, però no és voluntari. En absolut. Jo sóc un gran reivindicador del costumisme. El costumisme entès com a gènere literari que parla de la gent d’un territori i dels seus costums, tant sigui narratiu com teatral, com televisiu. El costumisme m’apassiona. Jo no sóc gens patriota, però sóc català, i sóc molt català pel bo i pel dolent. M’agrada molt parlar de nosaltres, perquè necessito entendre’m, necessito entendre’ns. I encara m’agrada reduir més el focus i, no només parlar de Catalunya, sino parlar de Sabadell i del Vallès, del que és la meva realitat. Les meves obres estan gairebé totes situades al Vallès, és diu que estan en aquesta comarca. Els Bruguerol, la que estic fent ara, passa a Sabadell, es menciona en el text, és una família de la burgesia de Sabadell, del món tèxtil que vaig conèixer molt de petit. Hi ha gent que això ho troben anecdòtic, però, en canvi, quan els anglosaxons parlen de Brooklyn, ens sembla fantàstic, però és com si aquí una persona parlés de Sants. En canvi, Sants ens sona malament… Doncs no!, ells parlen de Brooklyn que és com el seu Sants a Barcelona o com Sant Andreu. Si parles d’un lloc d’aquí, sembla anecdòtic. En canvi, que una obra passi a Queens o a Harlem ens sembla una cosa amb glamour. Doncs no, nois, aquí hem de poder parlar de Sants, de Sabadell, de Mollet, i de Santa Perpètua de la Mogoda…! Hem de poder parlar d’aquests llocs i explicar històries d’aquests llocs. A mi m’apassiona ensenyar la nostra realitat. Perquè m’entenc millor a mi, entenc millor on visc. M’ha tocat viure al Vallès, sóc del Vallès, i no estic ni orgullós ni en renego. És el que m’ha tocat. Per això vull entendre aquesta comarca, com s’ha transformat, què li ha passat. I a moltes de les meves obres es menciona el Vallès. A “L’electe”, el personatge és de Sant Fost de Camsentelles; els Bruguerol, de Sabadell; a “Jo vaig tenir un Cayenne” no diem que sigui Mollet, però s’entén que ho podria ser. Tolstoi ja deia que “com més local, més universal.” No voldria semblar pretenciós citant Tolstoi. No sé si es pot trobar l’universal en les meves obres.

Escena de “Els Brugarol”, amb Ramon Madaula i el seu nebot, Jaume Madaula. Foto: Ivan Moreno.

-Aquesta necessitat de parlar del que passa al nostre entorn, a casa nostra, recorda el teatre de Santiago Rusiñol?

-A mi m’apassiona Rusiñol. Sí, seria un referent per a mi. Però Rusiñol se n’anava de vegades massa al sainet, cosa que jo potser també faig. Encara que pugui sonar pedant, a mi m’agradaria més ser una barreja entre Rusiñol i Chéjov, que també descrivia magistralment sobre la seva terra russa, sobre les cases on vivia, sobre aquella burgesia estancada d’allà… Bé, de fet, Chéjov també havia escrit sainet, ara que hi penso. Són dos extrems, Rusiñol i Chéjov. En definitiva, m’identifico molt amb aquesta barreja de costumisme i a la vegada d’ensenyar-nos per dins.

Mònica Pagès

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close