Exposicions

Raons humanes, entre la sensualitat i la perplexitat

La nova exposició del pintor i escultor Joan Bennàssar (Pollença, 1950) ocupa dos dels espais més emblemàtics del poble natal de l’artista: l’església de la Mare de Déu del Roser i el Calvari. Titulada Raons humanes, és una nova aproximació al tema central de l’obra bennassariana, el cos humà: les rodoneses dels seus contorns, la magnificència –ocasionalment desvalguda i erosionada– dels seus volums, la potència i la dignitat –de vegades pletòriques però de vegades també vulnerables– de la seva condició estranya, única, incerta i perible.

Raons humanes
A l’Església de la Mare de Déu del Roser i al Calvari, de Pollença
Organitzada per el Museu de Pollença
A l’església, fins a l’1 de novembre; al Calvari, fins a Pasqua

Feiner i extremadament productiu –i exitós: va treballar per a la important i prestigiosa galeria Maeght fins a mitjans dels anys 90 i, des d’aleshores, va per lliure i compta amb una nodrida cartera de clients, col·leccionistes d’arreu del món–, Bennàssar torna un cop i un altre al motiu de la figura humana amb independència de si treballa en pintura o en obra gràfica o en escultura. Aquesta insistència, que té el perill de resultar repetitiva, desprèn també aquella mena d’energia obstinada que només sorgeix del frec insistent de les obsessions quan xoquen contra les limitacions que ens empresonen i ens defineixen.

Imatge de l’exposició de Joan Bennàssar. © Museu de Pollença.

A l’entrada de l’Església de la Mare de Déu del Roser, dues escultures de dimensions considerables donen la benvinguda als visitants. Són carotes enormes i deformes, fetes de ciment i que semblen mig devastades per alguna malura o pel pas del temps. És el que pensa l’espectador que s’hi posa al davant per contemplar-les: són dues cares que han viscut, d’una lletjor biogràficament significativa i interessant, marcades per una mena de lepra mineral, contusionades pel rastre dels dies que passen i no deixen més empremta que una pell ferida i una carn gastada.

Imatge de l’exposició de Joan Bennàssar. © Museu de Pollença.

Per a Joan Bennàssar, l’arrelament alhora antropològic i cultural en la realitat i la identitat mediterrànies és una font constant d’inspiració. (Aclarim-ho: per a Bennàssar, la realitat i la identitat mediterrànies es basen en l’art, en la història, en la filosofia, en una certa actitud vitalista i sensual, diguem que en un existencialisme de la passió i el fervor.) Aquest culturalisme és explicitat en els títols, de caire poetitzant, de les nou pintures de gran format que hi ha a l’interior del temple: Finalment aprens que viure és això, Primaveres de neu, Tardor d’aigües i vent, La porta interior… Són títols que denoten la voluntat de l’artista de no quedar-se en la pura estampa visual, de donar un contingut obertament existencial a unes figures d’una expressivitat que no és fàcil de desxifrar, que oscil·la entre la jovialitat melancòlica, la perplexitat i la placidesa contemplativa.

Imatge de l’exposició de Joan Bennàssar. © Museu de Pollença.

L’opulència sensual de les figures pintades, les seves rodoneses incitants o amables, la sinuositat elàstica de la seva presència, convoquen al cervell algunes de les relectures mediterraneïstes que s’han fet en l’art del segle XX, en especial les de Matisse i Picasso. (Un altre artista crucial per a Bennàssar a l’hora de concebre i plasmar plàsticament els cossos d’una manera pròpia i identificable ha estat Léger, un altre entusiasta del traç fluid, de les corbes, dels cossos ondulants i de les musculatures en dansa, encara que, en el cas de l’artista francès, hi havia una influència maquinista del tot aliena a Bennàssar.)

El predomini del vermell, el blanc, el gris i el negre dona a les pintures una atmosfera de seriositat i recolliment intensos. Una excepció són aquelles pintures en què quasi només s’hi veuen siluetes, no un cos humà sinó el traç d’un cos humà –i el traç despullat de la roba que porten–. Aquests cossos estan coronats per rostres molt elementals, en un cas, o directament per rostres buits, en l’altre: rostres en els quals no hi ha ni llavis ni ulls ni nas ni res i que són d’una inexpressivitat blanca, o grisenca, i indesxifrable.

Imatge de l’exposició de Joan Bennàssar. © Museu de Pollença.

Un poderós conjunt escultòric –segurament més artísticament vigorós i contundent que les pintures– ocupa el centre de l’església. El formen una parella i dos trios, també de ferro i de ciment. Algunes figures estan assegudes, altres estan dretes, i totes s’abracen o com a mínim tenen els braços enllaçats entre elles. Se les veu contemplatives, plàcides, a l’espera. Són figures altes i tenen els colls llargs. No estan fetes amb un afany realista, i es pot dir que desprenen una espectacularitat tranquil·la. És la mateixa espectacularitat tranquil·la, en aquest cas reforçada pel preciós i escenogràfic espai que les acull, que irradien les escultures que ocupen els escalons de la llarga, empinada i meravellosa pujada del Calvari.

Les prop de trenta escultures que es poden veure aquí, pujant per les escales igual que els espectadors que les contemplen, tenen un títol conjunt: Els esglaons de les fatigues i grandeses del cor. Presenten una proposta metafòrica tan evident que ni cal verbalitzar-la. L’exposició Raons humanes, de Joan Bennàssar, ha estat organitzada pel Museu de Pollença.

Pere Antoni Pons

Articles relacionats amb Museu de Pollença

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close