Secció: Crítica

Realitats i realismes

Els realismes del segle XX recullen en concepte, tot i que no en substància, el llegat del moviment que els va precedir al segle XIX. El seu efecte a la Catalunya dels anys vint i trenta va estar marcat d’inici per la petjada d’una transcendent conjuntura política, social i artística.

La irrupció a Europa de la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa varen influir de forma destacable en l’evolució de l’art amb reaccions sobre l’expressió artística d’ampli espectre. Sensibles als embats dels temps, molts artistes d’aquesta època varen propiciar la reactivació del realisme com a conseqüència d’una generalitzada voluntat de retorn a l’ordre després de les ruptures avantguardistes. En el període cronològic d’entreguerres sorgirien la Nova objectivitat alemanya o el Valori Plastici italià encarant una nova modernitat basada en l’aproximació plàstica a un entorn que percebien transformat.

A Catalunya, la mort de Prat de la Riba el 1917, el trencament del catalanisme polític i la crisi social suposarien també un punt d’inflexió en la història i l’art del país. Pel que fa a la vida artística, aquest any esdevindria crucial per la celebració de l’Exposition d’Art Français, la presentació dels Ballets Russos i la publicació d’Art-evolució de Torres Garcia. En les dècades següents, la dictadura de Primo de Rivera i l’adveniment de la República fins l’esclat de la Guerra Civil serien els bastiments polítics, amb les respectives repercussions socials i culturals, que emmarcarien els pols creatius.

La representació del més proper amb plena objectivitat és una definició prou sintètica del que caracteritza al realisme artístic. Més arriscat de temàtica que de factura en els seus inicis doctrinals, en varen ser temes recurrents el paisatge fidelment transcrit, el preciosisme costumista o el retrat social. A l’entrada del segle XX, al nostre país, l’idealisme noucentista girava full al sobrepassat modernisme per a obrir-se a un escenari idíl·lic i classicitzant. Al seu torn aquest s’extingiria a mans d’una nova generació d’artistes que, tot i portar-ne el llegat en l’ADN, cercaven la pròpia identitat. La seva acció es canalitzaria a través de col·lectius heterogenis que aglutinarien més l’ambició per visibilitzar l’obra personal que no pas la voluntat de compartir escola. Així sorgiren Els evolucionistes, l’Agrupació Courbet o Nou Ambient, nuclis que s’inspirarien en l’hàlit realista.

Imatge de sala de l’exposició "Realisme(s) a Catalunya 1917-1936", al Museu de Maricel de Sitges. Foto: Lluïsa Sala
Imatge de sala de l’exposició “Realisme(s) a Catalunya 1917-1936”, al Museu de Maricel de Sitges. Foto: Lluïsa Sala

Distant de les tesis avantguardistes però sense obviar-les, la producció pictòrica d’aquest nou realisme actiu als anys vint i trenta fixava l’objectiu en una captació de l’entorn singularitzat per renovades fórmules compositives i figuratives. Si bé es buscava la inspiració en la proximitat, la literatura que havia envoltat el realisme del segle anterior donava pas a una objectivitat molt més directa i concreta. Sobre el llenç, apareixen paisatges i bodegons, però seria la figura humana la que adquiriria preeminència. En grup o en primer pla, allunyada del retrat d’homenatge i proveïda d’una eloqüent naturalitat ocupava espais sovint restringits a l’ús personal. Una realitat, de fet, que exaltava l’individu i la seva existència des de la impressió subjectiva, no ho perdem de vista, de qui la copsava. Aquesta autenticitat arribaria a transgredir plàsticament la superfície del quadre en un joc visual provocat per la disposició compositiva i l’inquietant detallisme o sorprendria furgant en una dimensió alternativa metafòrica que pretenia rescatar els misteris del jo interior.

L’exposició Realisme(s) a Catalunya 1917-1936 que proposa el Museu de Maricel de Sitges ens apropa a les realitats reproduïdes per alguns dels representants més significatius d’aquesta concepció artística, connectades amb les aparegudes a Europa. En tots els casos com a resposta d’una consciència alterada pels canvis del temps i formes d’interpretar-lo. Elias, Capmany, Humbert, Pruna, Domingo, Mompou, Togores, Miró, Dalí, Planells, Santos, entre d’altres, son invitats a conduir un guió de continguts que reivindica amb raó el reconeixement d’una obra genuïna, impactant i d’innegable qualitat.

L’estès i malentès frontisme entre realisme i avantguardisme especulat per una part de la crítica contemporània resulta obsolet a la vista del que es pot veure a l’exposició. El primer titllat de retrògrada, mentre que el segon d’innovador, ambdós llenguatges prenen d’allò tangible el referent per aplicar-hi la particular llicència interpretativa. Erigits en models de modernitat absoluta, Picasso o Dalí varen experimentar amb el reflex realista i el desafiament avantguardista en la cerca constant de recursos expressius. D’altres artistes varen fer la seva revolució en el camp de la pròpia tradició.

"Realisme(s) a Catalunya 1917-1936", al Museu de Maricel de Sitges. Foto: Lluïsa Sala
“Realisme(s) a Catalunya 1917-1936”, al Museu de Maricel de Sitges. Foto: Lluïsa Sala

Lluïsa Sala Tubert

Llicenciada en història de l’art i màster en museologia i gestió del patrimoni per la Universitat de Barcelona. El 1993 es va incorporar a la Biblioteca de Catalunya, institució en la qual inicià la seva trajectòria com a historiadora de l’art. Posteriorment ha desenvolupat la seva tasca laboral com a gestora cultural al Departament de Cultura i al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Avatar

Lluïsa Sala Tubert: darrers articles (Veure-ho tot )