Arts visuals

Rembrandt i l’antropologia cartesiana

Mentre volia pensar que tot era fals, calia, necessàriament, que jo que ho pensava fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: “jo penso, doncs jo sóc” era tan ferma i segura…, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpols com el principi de la filosofia que cercava“. Aquest famós passatge del “Discurs del mètode” de René Descartes fou imprès per primera vegada a Leiden el 1637, ciutat on Rembrandt van Rijn havia nascut trenta anys abans. Pròspera i oberta, Leiden esdevingué el bressol d’una nova concepció de l’home que tant la ploma de Descartes com el pinzell de Rembrandt van saber definir, convertint-se en pioners de la Modernitat.

Rembrandt: Autoretrat (1660) (Metropolitan)

L’acte cartesià d’auto consciència, la creença en la rellevància del “jo”, així com una exploració constant de la natura humana és el punt de partida de la pintura de Rembrandt. Aquest interès per l’anàlisi d’un mateix no es pot deslligar de la mentalitat reformista, que convidava a viure la religió de manera individual i constituïa el reflex d’una societat burgesa, de rics comerciants amb nous valors . Només així es pot entendre que Rembrandt abandonés les convencions que exigia el decorum en l’autoretrat i s’ interessés cada vegada més per l’aprofundiment psicològic.

L’any 1678 el seu deixeble Samuel van Hoogstraten escrivia: “estudia les teves emocions davant un mirall, així podràs convertir-te en intèrpret i espectador a la vegada“. Si observem els primers tronies de Rembrandt, aquesta intenció és clara. En holandès, la paraula “tronie” significa “rostre”, i s’emprava per definir unes petites pintures de gènere que estudiaven com les emocions alteren la fisonomia. És així com als gravats dels anys trenta Rembrandt es retrata a través d’una infinitat d’expressions -sorpresa, riure, ira…- iniciant un intens escrutini del “jo”, un “jo” que Descartes definiria com “una cosa que dubta, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent“.

Aquestes paraules del filòsof francès descriuen encara millor els autoretrats més tardans, que deixen de ser unes “targetes de visita” per demostrar les seves habilitats com a pintor i esdevenen veritables epitafis vitals. Rembrandt, cada cop més abatut pels avatars de la vida, ja no es retrata des de fora sinó des de dins, mentre nosaltres deixem de ser espectadors i ens convertim en intrusos. La “moral provisional” cartesiana, que ens recorda que hi ha coses fora del nostre abast i que per tant hem d’acceptar el destí amb resignació, sembla guiar la mà de Rembrandt. A partir d’aquell moment l’artista dedica la seva vida a la recerca de la veritat, com recomanava Descartes, i les seves pintures es concentren cada vegada més en el cos, en la cara, en la pell, en la carn, amb una visceralitat que ja havia anunciat a la Lliçó d’anatomia del Doctor Nicolaes Tulp (1632) i que desenvolupà en quadres tan rabiosament expressius com el Bou escorxat (1655), una vertadera al.legoria de l’existència que molt temps després autors com Chaim Soutine o Francis Bacon van saber disseccionar amb enginy i empatia. L’interès per l’interior del cos que desprenen aquestes obres caracteritza també a Descartes, gran pioner de la fisiologia amb obres com el «Tractat de l’home».

Capítol a part mereixeria el fantàstic tractament de la carn en els autoretrats de Rembrandt, a través de capes translúcides que deixen a la vista venes, taques i tot tipus d’imperfeccions amb tons tan variats com el rosa, el porpra o el groc. Arnold Houbraken -biògraf del pintor neerlandès que visqué a cavall del segle XVII i XVIII – , deia que “els visitants al seu estudi que volien veure els quadres més d’a prop eren allunyats per Rembrandt amb l’excusa que la olor de la pintura els molestaria”. Potser era ell mateix el que no volia ser molestat amb preguntes curioses? Potser era conscient del desafiament que significava la seva tècnica, que trencava de soca rel amb el preuat dissegno?

.

Rembrandt: El bou escorxat (1655) (Louvre)

El teixit epitelial sembla concentrar l’ànima de l’artista i se’ns fa impossible no pensar en el “Tractat de les passions”, on Descartes afirma que l’ànima es troba en totes les parts del cos, viatjant per aquest últim en forma d'”esperits animals”. El problema fonamental de la seva antropologia, que cercava de solucionar el dualisme entre cos i ànima, sembla resoldre’s en els autoretrats de Rembrandt, que -en paraules de Vincent van Gogh- “s’endinsa tant en el misteri que diu coses per les quals no hi ha paraules en cap idioma. És just, doncs, que l’anomenin “el mag””.

Anna Pou van den Bossche

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close