Patrimoni

Reproduccions en un museu

El 2020 és l’any de les cancel·lacions, anul·lacions o ajornaments. També per “l’espectacle més gran del món”, lema en què s’ha promocionat l’Exposició Universal de Dubai que passa del 2020 al 2021, com els Jocs Olímpics o tantes d’altres activitats culturals.

Els països participants ja han anat preparant i presentant els seus pavellons. Un des que va aixecar més interès mediàtic va ser el projecte el pavelló de la República d’Itàlia. On va anunciar-se la presència del David de Miquel Àngel a l’esdeveniment. Les veus que van alarmar-se pel trasllat de la peça no van acabar de llegir tota la notícia, Itàlia presentarà a l’Expo una reproducció realitzada amb impressora 3D de l’escultura emblema de Florència.

Amb aquesta tecnologia, que ja va ajudar, i molt, en la primera onada de la pandèmia, Itàlia vol enviar un missatge de modernitat, amb un invent del 1984, però també de superació, desafiament i lligam històric amb l’obra cimera del Renaixement.

Bust de la col·lecció de la RABASF amb una intervenció realitzada amb impressora 3D. RABASF.

La presència de reproduccions, en diferents tècniques i sobre diferents suports, no és nova. S’ha documentat el comerç, i també la realització de còpies, des d’antic. També s’han produït rèpliques de peces destinades a la formació dels nous artistes. En aquest pla juga un paper important els tallers, com és el cas del Taller de Vaciados y Reproducciones Artísticas de la RABASF de Madrid -que va subministrar rèpliques d’escultures clàssiques a diferents museus i Acadèmies de Catalunya o València-.

Amb aquesta mateixa finalitat, la formació i coneixement de la història de l’art, van aparèixer els museus de reproduccions artístiques. Espais on s’exposaven, com serà el cas del pavelló d’Itàlia a l’Expo 2021, reproduccions d’obres reconegudes i conegudes. Barcelona i Madrid van tenir els seus, actualment els fons d’aquests museus els trobem difuminats.

El Museo Nacional d’Escultura, instal·lat a Valladolid, va absorbir, l’any 2001 les col·leccions del Museo Nacional de Reproducciones Artísticas. Un museu que no comptava amb cap seu ni tampoc estatus des de feia anys. L’exposició del seu fons, presentat de forma moderna i didàctica, va suposar una ampliació del museu, desenvolupant una nova seu a la Casa del Sol.

També Londres, amb el Victoria & Albert Museum, mostra una gran col·lecció de reproduccions destinades a la formació i educació d’artistes i visitants.

Museo de Reproducciones Artísticas de Bilbao. MRAB.

Un dels pocs museus dedicats completament a les reproduccions artístiques és el Museo de Reproducciones Artísticas de Bilbao. On des dels anys trenta del segle XX, exposa i reuneix reproduccions d’obres procedents de museus com el Louvre o el British.

El cas més proper d’un museu o centre patrimonial creat a base de reproduccions és el Centre d’Escultura Romànica de Cabestany. Que, òbviament, mostra l’obra del Mestre de Cabestany. Escultor desconegut, datat al segle XII,  que produí una sèrie de conjunts, que podem agrupar estilísticament, repartit entre Catalunya, el sud del Llenguadoc-Rosselló i la Toscana, principalment.

Creada la personalitat artística del Mestre l’any 1944 per Josep Gudiol, el va batejar amb el nom de la localitat on es trobava una de les seves obres principals o més destacades -el timpà de l’església de Cabestany-, vinculada a la producció de l’escultor fins aquell moment. 

Centre d’Escultura Romànica de Cabestany.

A causa de la impossibilitat de recollir les obres escampades per diferents estats, museus i col·leccions, públiques i privades, el municipi creà un espai on poder reunir diferents reproduccions, que d’altra forma no seria possible. El Centre també disposa d’unes reproduccions tàctils, sense pintura, per poder apropar-nos encara més a l’obra.

Casos, com podem comprovar, n’hi ha per tot el món i en tota mena de museus. Algunes vegades el museu, de la temàtica que sigui, utilitza les rèpliques no com a elements d’educació sinó per completar conjunts, que en algun moment han estat fragmentats, o per salvaguardar peces que per la seva composició, tècnica o suport són especialment delicats.

Centre d’Escultura Romànica de Cabestany.

Resulta, en aquests casos, important no confondre el visitant i indicar clarament on, com i quan s’utilitza la rèplica. Accions que de vegades poden conduir al visitant a entendre que allò no és un element museogràfic més sinó una falsificació -tema que ja és prou complicat per si mateix-. Santos M. Mateos, Guillem Marca i Orsete Attardi reflexionen sobre aquesta problemàtica -i moltes més- en el seu manual sobre “La difusión preventiva del patirmonio cultural” editat per Trea el 2016.

El debat sobre l’ús o abús de les reproduccions o rèpliques, mai falsificacions o copies malintencionades, pot ser etern. Hi ha exemples de tota mena i cada museu, fundació, centre o espai patrimonial i cultural ha de saber adaptar-se a les possibilitats de la seva col·lecció i fons. Notícies com la del pavelló italià a l’Expo 2021 serveixen per obrir encara a més gent i a més veus els debats que de vegades queden dins de les parets dels museus.

Damià Amorós Albareda

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close