Art World

Res no fa callar l’art. Una tarda de diumenge amb Alfredo Jaar

Una part del món està consumint la Setmana Santa sense ni sortir de casa; com quan el domini del ritual catòlic privava qualsevol manifestació lliure de cultura. Els tocadiscs emmudien i l’estatuària era coberta amb vels del color del rovell de la sang d’aquell que, en el dogma de fe, havia mort i ressuscitat el tercer dia. En els nostres dies, però, l’aïllament és una prescripció mèdica, racional i empírica, per evitar la implosió dels serveis sanitaris en plena pandèmia mundial; i la connexió es fa -no pas amb l’Enllà- des d’una Xarxa oberta, global, plena de tot i de recomanacions, reflexions i creativitat. M’arriben per separat obres dels Jaar, pare i fill: un vídeo d’Alfredo Jaar, artista, i el nou àlbum de Nico Jaar, el músic. Poso una qüestió a l’Alfredo, “Quin paper tindrà l’art després del Reset Global?” I respon: “Espero que la cultura ens salvarà. Sense cultura la vida seria un error”.

Els carrers estan buits. Qui ho havia de dir, quan Hou Hanru, director artístic del MAXXI de Roma, encara no fa un parell d’anys, havia convidat a participar a cent quaranta artistes de la comunitat internacional a l’exposició “La strada. Dove si crea il mondo”, a fi de treure l’art fora dels museus i replantejar el carrer com a lloc de convivència, d’innovació cultural i com a laboratori d’idees. Els carrers com a museus del segle XXI. En aquella convocatòria,  l’artista Alfredo Jaar proposà d’editar un cartell sobre el fons verd o vermell de la bandera italiana en el qual féu imprimir, amb organització tipogràfica de veu amplificada, la frase que segueix: “Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri” (El vell mon està morint. El nou triga a comparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres). Aquella màxima intemporal i concreta de Gramsci, extreta del seu diari de presó, esdevé una reflexió profètica en tants capgiraments de la història recent. Jaar, en ressituar-la en una obra pública, reprenia al mateix temps les reflexions dels artistes dels anys setanta i vuitanta del segle passat quan art, llenguatge i compromís eren els punts cardinals de l’art per repensar la política. Estem tancats a casa, protegits alhora que empresonats, amb la finestra oberta de les pantalles digitals.

“Chiaroscuro”, 2018, una obra pública d’Alfredo Jaar en un carrer de Roma. Exposició “La strada. Dove si crea il mondo”, MAXXI.

Justament quan Alfredo Jaar era un jove estudiant d’arquitectura a Santiago de Xile, plantà els estudis acadèmics i es llançà al carrer a demanar si la gent era feliç. Era en plena dictadura militar de Pinochet. Allí inicià la seva trajectòria com a artista que posa preguntes al món i que posa en qüestió la “política de les imatges”. Quan l’artista posa preguntes, no només demana per la condició de l’art, sinó que convida a la gent a intervenir des de l’art. És un exercici de democràcia participativa, d’interpel·lació. Ens ressonen encara les preguntes que Jaar posà, també a Barcelona, quan vam reinaugurar amb un nou projecte l’Arts Santa Mònica: “L’art és necessari?”, “L’art és política?”, “Quines responsabilitats té la cultura”, “L’intel·lectual és inútil?”, etc. Són preguntes que demà, quan sortim al món nou després del Reset Global, hauríem de poder respondre.

Les obres d’art emergeixen en les circumstàncies de la història i, amb el pas del temps, les vicissituds que no hi són explícites s’esborren. A fora dels cicles de l’oscilació estètica, així com en els cicles de la història, la vivència roman en uns temps altres, alguns indiferents i impertèrrits com els girs circulars del pas de les estacions. Rellegeixo Moments estel·lars de la humanitat. Cinc miniatures històriques, de Stefan Zweig, qui, havent cregut que la història es comportava com un artista, acabà amb la seva vida davant la ruïna moral de la humanitat. I he reprès, de nou, Vel de Maia, el dietari escrit durant la Guerra Civil per Marià Manent. Hi respira el pas tenebrós de la guerra, la pau canviant del paisatge i els llibres foscos (Keats, Blake, Hölderlin, Mallarmé, Rilke, Eliot fins els joves Vinyoli i Palau i Fabre). Tenim tendència a cercar en la història el paral·lelisme entre els fets d’antany amb les angoixes d’ara. La història no és un retrovisor. La imatge més tràgica d’aquests dies és quan esguardem, amb respiració assistida, un munt de taüts, a penes fúnebres, sense ningú endolat al darrere acomplint un ritual de companyia. La pandèmia ha escanyat les residències de persones de la tercera edat, i ha tret de les pantalles les pasteres migratòries a canvi de la quarantena en els creuers. La lluita diària, de gran intensitat, la fan el cos sanitari a gran risc i la resta dels humans n’estem apartats. La tragèdia va entrar en silenci i els que donaren els primers avisos (el metge, el funcionari…) van ser desterrats de les seves funcions. Fins que el Gran poder va agafar l’espai de la comunicació. A Espanya, el Gran Poder s’exhibí com un cos militar, d’ordre; i als estats neoliberals els governants van arribar a creure, en un primer moment, que la llibertat de consum era superior a la planificació del sistema de salut. Tenim imatges. Només la recerca científica obre l’esperança? Temem pel setge a les llibertats que pot venir. I tanmateix, el món de l’art i la cultura han sabut donar una resposta de primer ordre com abans sabia posar preguntes. Com hem convingut sovint amb l’amic Alfredo Jaar: “L’art és inútil, per això és tan necessari. Si no existís, l’art caldria inventar-lo”.

Alfredo Jaar, projecció del vídeo “Opus (1981)/ Andante desesperato)”, 1981, a l’exposició “Nous l’avons tant aimée, la revolution”, 2015, MACMarsella. Fotografia: Erika Prüfert Borrell

El compositor d’art sonor i director de l’Orquestra del Caos José Manuel Berenguer, ell també metge, acaba de recordar des d’una xarxa social la darrera proposició del Tractatus Logico-Philosophicus, de Wittgenstein: “D’allò que no es pot parlar cal guardar-ne silenci” (en traducció dels filòsof Terricabras). Porteu els polítics al costat dels metges i els filòsofs al costat dels músics. La poesia i el cant neixen a talls, amb xiscles, i que tothom es renti les mans. ¿Podem fer res per salvar el món els que no estem per fer culpable l’altre? Hi ha un desglaç en l’activisme perquè la gent, confinada, no ha hagut de desertar. Amb tant de silenci, mentrestant el món es transfigura. Mai no havia percebut una gamma cromàtica aèria amb tanta presència sonora com el cant de les aus que han florit quan ha arribat la primavera. La música ens dóna l’esperança que no pot oferir-nos el brogit de les agències de comunicació. “Atureu els discursos”. Tristan Tzara, a l’igual que els desertors, objectors de consciència i artistes antidogmàtics de la Primera Guerra Mundial, des d’un cabaret popular, confià més en l’atzar com a exigència moral que en la raó que portava els joves a la mort a causa de la geopolítica.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Alfredo Jaar explica a El Temps de les Arts quina és la situació de la pandèmia als EEUU i respon a la qüestió “Quin paper ha de tenir l’art i la cultura”

L’ amic Alfredo Jaar, quan m’he interessat per la seva situació, en confinament a NY, i què en pensava del paper de la cultura i l’art, ens ha enviat el missatge de veu amb Pasolini al davant que acabeu d’escoltar. És un clam a favor de la inutilitat útil de l’art. A més a més, m’ha respost enviant un llibre per email i un vídeo: el llibre Sopa de Wuhan és un recull de textos correlatius de pensadors contemporanis en els primers brots de la pandèmia, amb peu editorial de Aislamiento Social Preventivo y Obligatorio. De les paranoies a les oportunitats, cal estar amatents a unes reflexions que, apartades de la lluita del cos a cos, alerten des de l’humanisme sobre els significats de les accions quotidianes de l’acció política. Alain Badiou, per exemple, sosté que “la prova epidèmica dissol arreu del món les activitats intrínseques a la raó, i obliga els subjectes al retorn als tristos efectes (misticisme, fabulacions, profecies, maldicions, pregàries) que a l’edat mitjana era habituals quan la pesta escombrava els territoris”. I replico: “A l’any mil res del quotidià interessava als cronistes, i menys als analistes, car a tot estirar estaven amatent a l’Insòlit. I jo demano, en aquest paral·lelisme amb la història, si no hem d’aturat la inflor de la retòrica de la raó a favor d’un pla neutral, per tot seguit demanar-nos “què cal cridar?” Tot ha canviat: a les esglésies ningú lloga cadires; a la xarxa, hi ha tant hedonisme com afecte solidari compartit. Dit altrament:  qui pot creure que els cataclismes de la natura i les pandèmies han estat provocades per atemorir els humans i retornar a les lleis divines? L’Alfredo Jaar, partint de l’esperança continguda en una fotografia d’una barricada sandinista, de Susan Meiselas, del 1977, on un soldat que lluitava en un front per a l’alliberament portava un clarinet en lloc d’apuntar amb una arma, prengué l’artista l’instrument i es posà a bufar i esbufegar fins a l’extenuació. L’art porta molt segles convocant la bellesa lliure i la deseperació al mateix temps. La vocació poètica de Jaar ve determinada per l’esgotament de la lògica filosòfica i de l’excès d’informació. Cal reactivar els dispositius de l’entusiasme. Anys més tard, vaig veure que Jaar reprenia el vídeo-acció de la seva joventut i ens recordava: “Abbiamo amato tanto la rivoluzione”. Res no fa callar l’art.

Alfredo i Nicolas Jaar. Fotografia cortesia de SPEX.

No hem pogut quedar per veure’ns amb l’Alfredo Jaar, ni sabem quan ni on ens retrobarem -ell que és un artista del món. Tot està suspès. Tothom i cadascú estem en confinament a l’interior i la nostra finestra és la “tekné”. Darrere els vidres de les pantalles -la cultura presencial derruïda- s’acumulen els malalts i es compten els morts, i tanmateix la cultura resisteix. Jaar porta tota la vida com a artista global voltant pel món per investigar i donar visibilitat a conflictes del món que no estan al primer pla. Ha omplert el buit formal de l’obra d’art amb el buit del món. Viu aquests dies, com tots nosaltres, isolat com els savis i atent a aquella característica seva de la il·luminació, pròpia dels místics revolucionaris. Sempre ha estat un home estudiós i ordenat, arriscat i pràctic, i alhora mag pensador. Són les característiques d’un artista agitador del sensible que busca el compromís amb la raó. Revestit d’un racionalisme sever, procedeix com els poetes. Ara com sempre, vivificant la cultura fora de la fatalitat. En una de les obres més radicals i corprenedores, a “Real Pictures” (1995), revelà centenars de fotografies que havia disparat en ple genocidi a Rwanda, i un cop impreses, les enterrà una a una dins capses d’arxiu amb la descripció narrada de la imatge a l’exterior. Amb les capses, a manera de totxanes, construí uns volums de silenci, on reposen les imatges fins que aprenguem a llegir de nou les imatges. Un milió de morts davant la indiferència de la comunitat internacional. El món que l’artista sotjava i analitzava, de cop, s’ha embussat en la roda de la història i aquelles imatges que eren invisibles, plenes de mort, reviuen avui, en una altra condició, al mig del desmentallament de l’estat social i públic, en l’atzucac i la catàstrofe. El silenci ens convidava a la reflexió i s’acompanya de la música.

Amb vosaltres vull compartir el vídeo que m’acaba de passar l’amic nostre Alfredo Jaar. Com ell ens recordava fa un moment “Nietzsche deia que sense la música la vida seria un error” i fent una paràfrasi “Espero que la cultura ens salvarà. Sense cultura la vida seria un error”. No n’avanço res. Només cal clicar la imatge, fer silenci i llegir. La imatge no va dissociada de la música, com la música tampoc no ho va del text. Ahir dissabte, el MAXXI, el Museu que havia pretès convertir el carrer en museu, també ho compartí. Hem convertit l’espai domèstic en espai de cultura. Avui ho fem des d’El Temps de les Arts. I el diumenge que ve hi tornem i escoltem el nou lliurament que ens ha deixat Nico Jaar, Cenizas, confinat en un altre punt del món, on som, sense moure’ns de casa. El “silenci actiu” de la música contrasta amb la pandèmia que actua com un règim polític autoritari. Estem en dol i volem ballar. Ho volem tot.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Alfredo Jaar, Manu, 2020.
Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close