Opinió

Dol, malediccions i clàssics: el recorregut per un 2020 imprevisible

Pandèmia, confinament, estat d’alarma, crisi, distòpia. Són algunes de les paraules clau d’aquest any atípic i convuls, amb una gran llista de previsions interrompudes des que el 13 de març es va decretar l’aturada forçosa. Un dels sectors més perjudicats n’ha estat el cultural, amb efectes devastadors pel cinema i el teatre (tancament de sales, estrenes posposades, restriccions de públic), el llibre (anul·lació del Sant Jordi i sacseigs posteriors) o la música (ajornament de concerts, cancel·lació de grans esdeveniments), entre d’altres. Però el 2020 també ha tingut grans moments, com vol deixar constància aquesta tria absolutament personal.

Gener

Dracula (sèrie, BBC)
Quan semblava que el mite ja no donava mes de si i quan encara no érem dins d’una distòpia inimaginable, començàvem l’any amb una de les millors versions del mite de Dràcula i amb una de les sèries més ben escrites, ben resoltes i més auto-conscients de l’any. Signada per Mark Gatiss i Steven Moffat (amb un bagatge que passa per Doctor Who i el gran èxit del darrer Sherlock), és formada per tres capítols. I quins tres capítols! El primer, amb el castell, Harker i un final de traca al convent. El segon, que converteix el viatge del Demeter en un whodunit sobrenatural a l’estil Agatha Crhistie i amb un cliffhanger que ens va deixar fets farinetes. Espaterrant. I el tercer, una conclusió feta a mida del mite original. La teniu a Netflix i només per veure en acció Claes Bang, un dels millors Dràcula de la història, ja val la pena.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Febrer

Corpus, de Xavier Bobés / Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, d’Àlex Rigola i Alba Pujol
Una tria escènica doble per un febrer on ningú podia preveure tot el que s’esdevindria. D’una banda, Xavier Bobés. Si encara no coneixeu el talent que atresora, hi heu de posar remei al més aviat possible. És un creador únic, amb un món singular que viu de la creació d’emocions a través de la poètica —i la memòria— dels objectes. Si a Cosas que se olvidan fácilmente ens portava a les entranyes del TNC en grups de només 5 persones, a Corpus redobla l’aposta i ens fa espectadors d’un diàleg escènic entre escultura, música i actor on només hi tenen cabuda 25 persones, a L’Auditori. El mateix febrer, a la Beckett s’exhaurien les entrades per gaudir d’una autèntica commoció teatral en format documental, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. Partint de l’experiència personal d’Alba Pujol, assistim a la conversa amb el seu pare durant el seu últim cicle de quimioteràpia. Un viatge que no deixa indiferent, coronat amb els versos de Peter Handke.

Pep Cruz i Alba Pujol, a la Beckett
Pep Cruz i Alba Pujol, a la Beckett

Març

L’espai profund, Lluís Calvo
Poeta, assagista, novel·lista, narrador, crític. Escriptor, dels grans i en majúscules. Lluís Calvo arriba a un dels cims de la seva trajectòria com a poeta amb L’espai profund, premi Carles Riba 2019, llibre que agafa el relleu d’una obra tan robusta i il·luminadora com Ancestral. Hi trobem versos que van directes a l’essència, que colpegen, que causen sotracs, però, sobretot, que abriguen. Plens d’imatges poderoses, formalment brillants i precisos, hi llegireu el pas del temps i connectareu amb un misticisme que tant beu d’orient com d’occident, en contacte amb la natura, amb el cicle infinit, amb el fet d’infiltrar-se, caminar, somiar, enamorar-se. De viure. De Màrius Sampere a David Lynch, passant per Ausiàs March: “Fill dels xiprers i pare de l’absència, / he perseguit la fi per dir el viure / i el viure per comprendre el guany dels mots. / A mig camí del son i la virtut, / parlo quan callo i callo per desdir-me.”. Lluís Calvo, un poeta com “Una casa per viure-hi: / arran, endintre.”

L'espai profund, Lluís Calvo
L’espai profund, Lluís Calvo

Abril

El D’A i l’explosió de Filmin
Sense possibilitat d’escapatòria, amb cinemes, teatres i llibreries tancades, amb el sector estabornit i sense gaire previsions clares de futur, el mes d’abril s’acabaria convertint en el moment més dur del confinament. Però, també, en el mes en què els festivals de cinema es reinventarien i que comportaria el “boom” —la confirmació, per ser precisos— de Filmin com a gran plataforma de cinèfils d’entre 0 i 99 anys. El primer festival en passar del format físic al virtual va ser el D’A Film Fest, en una edició per on van passar obres tan destacables com la contundent Abou Leila, la sensacional Un blanco, blanco día, l’amor en crisi de Habitació 212, A stormy night, l’excel·lent debut de David Moragas, i l’escruixidora Algunas bestias, un drama familiar on els esdeveniments avancen gràcies a una tensió interna que es fa irrespirable i a una posada en escena impecable.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Maig

Under the Skin, Jonathan Glazer
La història d’una maledicció cinèfila. Set anys després de presentar-se a la Mostra de Venècia, Under the Skin de Jonathan Glazer ja tenia data d’estrena a les nostres pantalles. Tenint en compte que és una de les obres més importants del cinema britànic contemporani i un dels millors films de la ciència-ficció recent, la pregunta és evident: per què ha trigat tant a arribar als nostres cinemes? És un misteri, explicat en part per problemes de drets i de distribució. Quan semblava arreglat, amb data d’estrena pel 24 d’abril, la pandèmia la va tornar a posposar, fins que n’ha estat possible la triple estrena simultània a sales, format físic i Filmin. Continua sent un revulsiu, de visionat magnètic, amb una gran Scarlett Johansson convertida en cavaller solitari i quixotesc. A la manera d’una road movie sense cap més escapatòria que l’ofec, on l’abstracte és la meravella del cinema.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Juny

No diguis res, Patrick Radden Keefe
Batalla de Ridgeway, 2 de juny de l’any 1866. Data històrica on apareix per primera vegada la denominació IRA (acrònim d’Irish Republican Army, en anglès). Encara faltaven uns quants anys perquè nasqués Patrick Radden Keefe, l’escriptor que seria capaç de fer, paraula a paraula, fet a fet, ferida a ferida, cop a cop, No diguis res, publicada el setembre en català a Periscopi. Un dels grans llibres de l’any. Exhaustiu, precís, ric en fonts i detalls, frenètic a la manera d’un bon thriller, perfecte en l’engranatge i la narrativitat, punyent en l’exposició dels fets. Per subratllar i pair, per degustar i estremir-se. El conflicte nord-irlandès a través d’una societat tan devastada com per tenir dubtes. A banda de l’efemèride, Periscopi publicava, el mes de juny, un altre dels grans èxits del boca-orella del 2020, La drecera, de Miquel Martín i Serra.

no-diguis-res, de Patrick Radden Keefe
no-diguis-res, de Patrick Radden Keefe

Juliol

The Lakes, Taylor Swift
Era un insuls 23 de juliol quan Taylor Swift anunciava que en menys de 24 hores estrenaria el vuitè àlbum d’estudi, Folklore. Escrit i enregistrat en ple confinament, inclou col·laboracions amb artistes com Bon Iver, Aaron Dessner o Antonoff. Tota una declaració d’intencions que ha rematat aquest 10 de desembre amb un altre àlbum, Evermore. El díptic és un cop d’autoritat, gust i talent quan ja ningú preveia que això passés —servidor inclòs, que taral·leja el Shake it off de Swift per raons estrictament familiars i per culpa de la pel·lícula Sing—. Un disc madur, sobri, elegant, de fondària i arrels, rematat amb una cirereta, The Lakes, on es refereix a un districte del Regne Unit idealitzat per poetes: “Take me to the Lakes / Where all poets went to die”. Hi aniríem, de cap.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Agost

La meva vida amb l’Amanda, Mikhäel Hers
Quan l’horitzó es veia més negre que mai, dos films van aparèixer a la cartellera de l’estiu per insuflar-nos esperança. D’una banda, l’esperadíssim Tenet, de Christopher Nolan, un talent en forma i més enllà dels trucs. Sense fer tant de soroll, un altre film de gènere i de regust orwellià, The Hunt, una altra joia de la factoria Blumhouse en forma d’entreteniment desacomplexat, de to compacte i agraït, de recompensa immediata que, de propina, ens farà pensar en com exercim el poder i en la superioritat moral de qui creu tenir la raó. Però, lluny de cops d’efecte, l’estiu ens va oferir una joia menuda, Amanda (La meva vida amb l’Amanda), una acurada composició sobre com gestionem el dol. Amb una nuesa narrativa que va al compàs de la nuesa de l’ànima, que ens mostra els engranatges de la resistència humana. D’aquella mena de pel·lícules de qui sembla que no en podries esperar gaire cosa, i que acaben omplint la sala, i la vida, de raons.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Setembre

Delictes juvenils i L’Altra tribu
Tina Vallès en va donar les claus i els arguments en l’esplèndid discurs que va fer a la darrera Nit de Santa Llúcia, on va guanyar el premi Folch i Torres: “Sense lectors no hi ha literatura. I els lectors són nens abans de ser adults”. Per això, celebrem totes les iniciatives que apareguin en aquest sentit: el de potenciar les dèries dels lectors del futur. En aquest àmbit, i més adreçat al lector juvenil, cal destacar la compacta proposta de l’Altra Tribu, que suma al seu catàleg l’exitosa La casa de Mango Street, de Sandra Cisneros, i Caminant junts per la lluna, de Pep Puig. També cal celebrar la creació de “Delictes juvenils”, la nova col·lecció de Llibres del delicte, que publicarà dues o tres novel·les juvenils de misteri i de suspens a l’any. El camí s’iniciava aquest setembre amb Entre nosaltres, d’Aina Huix, una autora que debuta amb només 16 anys i que teixeix un addictiu misteri a partir de l’assassinat d’un alumne el primer dia d’institut. Caldrà seguir-li la pista, a l’autora i a la col·lecció.

Entre nosaltres, d'Aina Huix
Entre nosaltres, d’Aina Huix

Octubre

Wendy, de Benh Zeitlin
Octubre i cinema volen dir Festival de Sitges. L’edició del 2020, evidentment marcada per les restriccions, ha estat un exemple d’imaginació i organització, de voluntat i amor, de ganes de celebrar-se i d’oferir la millor edició possible. Hi hem vist grans títols, començant per Possessor (la gran triomfadora) i passant per Host, No mataràs o La vampira de Barcelona. Però, si només se’n pogués triar una, la meva tria seria Wendy, la segona pel·lícula de Benh Zeitlin després de la meravellosa Bèsties del sud salvatge. Una revisió lírica, aspra i, malgrat tot, encoratjadora del mite de Peter Pan, feta des del punt de vista de la Wendy i que va provocar que un servidor no parés de sanglotar.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Novembre

Descontrol MParental, Xiula
Qui diu que els grups destinats a un públic infantil no són de primera divisió? Qui gosa, a dia d’avui, qüestionar-ho? Per si hi ha algú que encara dubta, els Xiula es carreguen d’arguments. El grup se supera amb un cinquè disc rodó, mil·limètric, ben ordit i ben pensat. Una joia de dalt a baix, per a nens i pares, totalment familiar. Compta amb col·laboracions de luxe com Albert Pla, Beth o Elena Gadel. Però, si teniu un moment, escolteu Mirada estràbica, estrenada el 24 novembre. I que passa a formar part de l’Olimp de cançons màgiques que traspassen grups, cantants, autors i èpoques. Per emocionar-se i lluitar. Per dir que sí a la vida.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Desembre

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell (versió de Màrius Serra)
Refets de la buidada de llagrimals de Sitges i de Xiula, i tenint en compte que el català sempre va “a l’atac”, l’any ha d’acabar bé, amb tot l’optimisme i vigor possibles per entomar el nou curs. El 21 de desembre, Màrius Serra presentava al teatre Romea l’adaptació que ha fet de Tirant Lo Blanc. Un clàssic recuperat i actualitzat, l’obra més universal de la literatura catalana i un dels fars de la literatura europea del seu temps. Dos anys de feina per fer possible que el llibre soni meravellosament bé, fresc, àgil i amb el tremp original. L’obra se suma a la magnífica florida de traduccions i reedicions d’aquest 2020: de la incessant feina que fa Adesiara, al Wordsworth de Pons Alorda, el Bradbury de Males Herbes, passant per la Casa dels clàssics i per les alegries que dona Cafè Central (el Memorial d’Alice Oswald en traducció de Coll Mariné i l’Audet d’Antoni Clapés) i tants d’altres que fan que l’oferta literària en català sigui diversa i impressionant.

Tirant lo Blanc, versió de Màrius Serra
Tirant lo Blanc, versió de Màrius Serra
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close