Exposicions

Robert Gerhard a la Biblioteca de Catalunya

El compositor de Valls i exiliat a Anglaterra Robert Gerhard (1896-1970) fuig del tòpic d’allò de “català universal”. Certament que ho va ser, tot i que ni en vida ni després de la seva mort (que s’esqueia ara ha fet justament 50 anys) no va tenir la fama de personatges com Pau Casals, que li era contemporani. Més aviat diria que Gerhard va ser un català “d’esperit universal”, tal i com se’l titlla a la portada del número 56 de la revista 440 Clàssica & Jazz.

Perquè, efectivament, abraçar la causa del dodecafonisme serial després del mestratge rebut de mans d’Arnold Schönberg o bé flirtejar amb l’electroacústica implica no arrecerar-se en acomodaticis postulats estètics, sinó conviure i experimentar amb alguns dels camins més suggerents empresos per la música del segle XX. Tot això després d’uns inicis vinculats a un cert nacionalisme musical –de la mà de Felip Pedrell- i en contacte amb l’eclosió de la vida artística del noucentisme català. Gerhard, en definitiva, fou un espectador privilegiat, que va viure de primera mà un dels moments més decididament “moderns”, en el ple sentit del terme, de la vida musical catalana (amb projecció i recepció europeista) i que després va ser-ho de l’Europa de la postguerra i fins i tot més enllà.

Part d’això és el que podem aprendre recorrent l’exposició Tot escoltant Gerhard que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya fins al 21 de novembre. La mostra du un suggerent subtítol, Un Quixot amb noblesa d’esperit, molt pertinent i fruit de la intel·ligència del seu comissari, el musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño. Aquest manresà de 48 anys és una de les ments més preclares, intel·ligents i vehements de casa nostra en matèria musical. El seu accidentat pas com a director de L’Auditori no li ha impedit seguir dempeus en la reivindicació del nostre panorama cultural, sense escarafalls però eludint tothora la política de capelletes. Perquè Pérez Treviño també està imbuït d’aquell “esperit universal”, de noblesa espiritual i de vocació humanista, cosa que es desprèn de la seva ja llarga trajectòria com a crític, assagista i articulista en diferents mitjans.

Gerhard, un compositor que va flirtejar amb l’electroacústica

La mostra a l’entorn de Gerhard permet resseguir el perfil biogràfic (personal i artístic) d’un músic que va ser deixeble de Felip Pedrell abans de ser-ho, com dèiem, de Schönberg. I que va llegar una obra abundant i amb formes i gèneres diversos: simfonia, concert, música de cambra, instrumental, vocal, banda sonora musical per a cinema i música escènica, entre la que es compten ballets i una òpera (The Duenna) que es va poder veure al Liceu el 1992 i de la que qui signa aquestes ratlles guarda un excel·lent record.

Imatge de les funcions al Liceu de l’òpera The Duenna (1992)

L’obra de Gerhard és la d’un home de gran cultura, que es cartejava amb Albert Camus a l’entorn de l’adaptació musical de la novel·la La peste, i que des de Cambridge –on va instal·lar-se després d’haver-s’hi exiliat a finals dels anys 40’- va seguir component, sense renunciar a la divulgació radiofònica de la música hispànica del present i del passat.

Imatge de l’exposició a la Biblioteca de Catalunya

L’exposició de la Biblioteca de Catalunya, que deixa escoltar música ad hoc per a cadascun dels plafons que la integren, també permet resseguir el credo ètico-estètic de Gerhard, gràcies a algunes frases que ajuden a definir el personatge i la seva obra: “L’artista –escrivia Gerhard- no té res a veure amb la sociologia. Cap compromís. Res a veure amb la promoció (o ascens social). No l’art pour l’art, sinó l’art pour vivre (l’art per viure), l’art és quelcom no per viure d’ell sinó per viure per a ell”. Més endavant, topem amb una altra  interessant reflexió: “La meva música és difícil. D’acord. Però no només a causa de les idees que expressa i elabora, no tan sols perquè aquesta elaboració es realitza en superfície, sinó en profunditat, sinó sobretot, a causa de la seva sonoritat. Seria pueril pretendre explicar aquesta música. No es pot arribar des de fora a ella. Només existeix una manera: escoltar, escoltar i escoltar, simplement”. I encara una tercera: “Per què, per exemple, hom considera que una simfonia sense tema és més paradoxal que una pintura no representativa? És un error de creure que els temes són un requisit imprescindible en la música; les formes més refinades de la música oriental, per exemple, no el coneixen”.

En definitiva, compromís amb un mateix, coherència amb els credos ètico-estètics i autoconsciència crítica. Part d’això és el que defineix Robert Gerhard, a qui Schönberg va dir en una ocasió que a Catalunya hi hauria una música nacional quan hi haguessin compositors de categoria universal. Aquest seria el cas de Gerhard i la seva música que, per bé que complexa –que no difícil si s’escolta sense prejudicis- hauria de ser mostra d’un orgull nacional amb esperit universal.

La pregunta que roman a l’aire un cop vista l’exposició és preguntar-se quanta música de Gerhard s’ha programat al llarg d’aquest 2020 en els grans equipaments que poblen la nostra geografia musical. La pandèmia, en tot cas, no ha de ser excusa per prescindir de l’obra d’un compositor que està a l’alçada de la prosa de Pla o Rodoreda, de l’arquitectura de Sert, de la pintura de Miró o Tàpies o de la poesia d’Espriu i Brossa. Tan sols basten una obertura de mires (o d’orelles) i un esperit desacomplexat per adonar-nos-en. I per actuar en conseqüència.

Jaume Radigales

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close