Secció: Opinió

Robert Gerhard, tema pendent

Juntament amb Domènech Terradellas (1713-1751) i Ferran Sor (1778-1839), podem considerar Robert Gerhard (1896-1950) com un dels integrants de la tríada de compositors més influents de tota la història de la música catalana. Encara avui, i em dol d’escriure-ho, l’obra del primer –tot i ser un dels operistes més influents del tardobarroc– només és coneguda i interpretada per especialistes en l’àmbit de la música regida per criteris historicistes; pel que fa Sor, l’art del geni barceloní, que podem reivindicar sense embuts com el creador de la tècnica i composició de la guitarra moderna, ha esdevingut quasi exclusiva dels intèrprets de les sis cordes.

Però cas de Gerhard, i més ara que ens disposem a celebrar els cinquanta anys de la seva mort, és encara més dolorós i injust, atesa la pluralitat de gèneres amb què el músic vallenc va excel·lir, parint algunes indiscutibles obres mestres de la música del segle XX, la rellevància que ha arribat a tenir als països en els quals va haver d’exiliar-se, sobretot el Regne Unit i sovint més apreciada que a Catalunya, i el coneixement popular que han adquirit figures parelles al seu geni en d’altres arts com ara la literatura o les arts plàstiques i que encara, tossudament, li neguem. No és l’objectiu d’aquest article, però que aquests tres noms cabdals en la història del país que he citat siguin encara desconeguts (fins i tot pel públic melòman català!!!) pels volts de l’any 2019 ens indica que alguna cosa no acaba de rutllar en la política cultural d’aquesta nostra tribu.

'Gerhard i al seva obra', de Joaquim Homs
‘Gerhard i al seva obra’, de Joaquim Homs

Per fortuna, la figura de Gerhard compta amb algunes biografies prou correctes que són una bona porta d’entrada al compositor, atesa la coneixença personal dels autors amb el nostre protagonista: citem Robert Gerhard i la seva obra de Joaquim Homs (Biblioteca de Catalunya, 1991) i els apunts ordits per Josep Maria Mestres Quadreny, Vida i obra de Robert Gerhard (2001) publicats en una edició del centre homònim que l’antic director de l’Auditori, el musicòleg Oriol Pérez i Treviño, ajudà a impulsar com a punta de llança de la promoció i difusió del patrimoni musical català, una divisió d’un dels nostres principals equipaments de la ciutat que, malauradament, avui viu una indigne letargia de la qual algun crani privilegiat l’hauria de deixondir.

Que un centre patrimonial (que voldríem més actiu!) dugui el nom de Gerhard encara té tot el sentit del món, atesa la dèria del compositor per canonitzar la música catalana, equiparant-la a les tradicions del vell continent, i el seu estil musical, que tot i ser deutor de la més estricta contemporaneïtat del seu temps sempre va guardar una estreta relació amb l’imaginari del país. El mateix centre, dit sia de pas, compta amb un compacte llibre fantàstic amb un conjunt més que representatiu de l’obra de l’autor.

Gerhard comença a fer-se músic a Barcelona, on va estudiar piano amb Granados i Marshall, i després musicologia i composició amb el gran Felip Pedrell. Després d’algunes composicions primerenques –com ara el cicle de cançons l’Infantament meravellós de Scherezada, dedicada a la seva amiga soprano Conxita Badia, o el seu deliciós primer Trio (meravellosament enregistrat fa ben poc pel Trio Pedrell al disc Arrels) amb influències lògiques del seu mestre, però també de Falla i Debussy– Gerhard vol superar-se i persegueix el mestratge d’Arnold Schönberg, primer a Viena i després a Berlín; de fet, Gerhard guiaria després el seu mestre quan aquest visqué a Barcelona, on redactà part de l’òpera Moses und Aron. En una ciutat republicana curulla d’efervescència cultural, amb Pau Casals com a timó del vaixell, Gerhard va ser una de les ànimes de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou), al costat de Miró, Foix o Sert i va formar part activa de la SIMC (Societat Internacional de Música Contemporània), que va celebrar el seu Festival a Barcelona l’any 1936, la famosa edició de l’estrena del concert per a violí de Berg al Palau de la Música.

'Vida i obra de Robert Gerhard', de Josep M. Mestres
‘Vida i obra de Robert Gerhard’, de Josep M. Mestres

Com en tantes altres casos, degut la Guerra Incivil espanyola, Gerhard va haver d’encaminar-se a l’exili, primer a París i després a Cambridge, on acabaria restant tota la seva vida. Per pura subsistència, comença treballant en programes, bandes sonores i reorquestacions de partitures alienes per a la BBC, que firmà amb el pseudònim “Joan Serrallonga”, fins que la ràdio pública (salvats els prejudicis sobre allò que havia de ser un compositor espanyol) li encarrega música de caire més personal i li reporta un estudi particular de música electroacústica, de la qual va ser un capdavanter important. Prèviament, l’autor havia excel·lit en la música de Ballet, com certifica el bellíssim Ariel (1934), amb la col·laboració del poeta Foix i el pintor Miró, una peça malastruga que fou rebutjada pel seu destinatari, el coreògraf Leonid Massine, que la trobava massa simfònica i amb decorats massa abstractes. La peça, basada en La Tempesta shakespeariana, hauria d’estrenar-se setanta-cinc anys després a Valls i, de fet, encara espera una representació comercial a un gran equipament públic. Caldrà esperar més, ja ho veureu

A mitjans dels anys cinquanta, Gerhard estableix el nucli de la seva obra, amb les seves primeres quatre simfonies, encarregades per entitats tan importants com La Fundació Koussevitzy i Leonard Bernstein. Afortunadament, el corpus simfònic de Gerhard compta amb gravacions més que competents. Jo us recomano que gaudiu la Tercera, dita Collages, una sèrie de moviments curts on s’hi barreja el teixit simfònic expressionista (quin nivell d’instrumentació!!!) amb l’ús de la música preparada electrònicament. Poc abans, havia escrit The Duenna, una òpera que Mestres Quadreny equipara en qualitat amb el Wozzeck de Berg i que mereixeria una reposició al Liceu, si és que el nostre teatre públic deixés de tenir com a excepció els compositors del país. Gerhard no renega de la música dansaire, i l’any quaranta-dos escriu el ballet Pandora, una corprenedora reflexió sobre la guerra i el materialisme.

L’evolució del dodecatonisme fins a una música pràcticament conceptual que es basa en la consecució de teixits i duracions marca el darrer període del compositor. Aquest és el Gerhard, si em permeteu la gosadia, que a mi em torna literalment foll. La Pesta (1964), obra per a orquestra i narrador basada en el famós text de Camus, és una obra que un país normal hauria de programar cada any, com si fos una diada musical, i que formalment s’avança a tècniques de cant i d’instrumentació que arribarem a trobar en l’obra coral de Ligeti. Deixeu la vostra ocupació d’ara mateix (inclosa la de llegir l’article) i precipiteu-vos a escoltar peces de cambra com ara Nonet, Leo, o la seva obra mestra Libra, peces que haurien de formar part de la canònica musical catalana i que escoltem poquíssimes vegades programades a les nostres sales de concert; a cada nova audició de Libra, la repetició obsessiva de la seva primera nota encara em fa gelar la sang, i les transicions entre la força de la percussió, els apunts onírics de la guitarra i els instants on la partitura sembla adormir-se en la indeterminació són d’autèntic geni. He rumiar molt per trobar obres de cambra parelles, potser la Gran Partita mozartiana i-ho-escric-de-genollons, on la poesia de la sonoritat arribi a unes cotes de reflexió semblant.

Robert Gerhard

La celebració dels cinquanta anys del decés d’un músic com el que us pinzello amb obligada brevetat, un home la música del qual havia estat dirigit per mestres com Antal Dorati o el mateix Bernstein, que ha estat reivindicat per formacions com el quartet Arditti o el mestre Simon Rattle, hauria d’implicar un esclat de recuperació del seu art, començant per una cosa tan senzilla com una integral de les seves simfonies per part de l’OBC o alguna de les altres orquestres del país que sufraguem entre tots. Malauradament, i esperem que el proper curs musical ho esmeni, el nom de Gerhard no apareix encara a les programacions de l’Auditori, i ja no diguem d’entitats com el Palau de la Música, molt més ocupades en regurgitar simfonies i convidar directors d’orquestra semi-jubilats que ja hem admirat tres-centes mil vegades que no pas en fomentar la música de la tribu. Entenc que aquests coliseus guardin cartutxos per l’aniversari de les 250 primaveres de Beethoven, que també s’escau enguany, però si alguna cosa ens indica la figura de Gerhard és que un país no té una vida musical sana si no compagina el millor de la música europea i dels seus intèrprets amb el foment de les arrels musicals pròpies. Als països normals, la cosa és norma, i perdoneu la redundància.

Relegar el nom de Gerhard, com així el de Terradellas i el de Sor, a esdevenir un mer objecte de museu implica permetre que els melòmans catalans s’estalviïn escoltar la música d’un compositor que, a banda del fet que hauria de reivindicar-se a diari com un català universal dels més justos, els parla directament amb una sonoritat inequívocament catalana i els pot fer gaudir com pocs d’altres. Gerhard no pot ser, encara enguany, un tema pendent. Perquè en sumem massa, i la cosa ja fatiga.

Bernat Dedeu

Bernat Dedeu: darrers articles (Veure-ho tot )