Òpera

Sang, obsessió i gelosia: triomf de ‘Cavalleria rusticana’ i ‘Pagliacci’ al Liceu

És el doble cartell més popular de l’òpera. I la producció de la Royal Opera House encara engreixa més els motius de la bona conjunció de ‘Cavalleria Rusticana’ i ‘Pagliacci’, de Pietro Mascagni i Ruggero Leoncavallo, amb elements que relliguen les dues accions, amb personatges que transiten de l’una a l’altra, amb la reflexió latent sobre allò que fan tan real i incòmoda la societat, aquella que es mou a partir de les obsessions, de la revenja, de la possessió. Emocions explosives que no ens són pas tan llunyanes, amb un rerefons crític gens grandiloquent. Amb una interpretació tan explosiva com allò que es relata, en la veu del tenor francès Roberto Alagna.

“L’autor ha buscat més aviat mostrar-vos un tros de vida” (“L’autore ha cercato invece pingervi uno squarcio di vita”), alerta, d’entrada, Ruggero Leoncavallo, al cèlebre pròleg de Pagliacci. Autor de la música i també del llibret de l’obra –un dels punts cardinals del verisme italià– l’autor italià és conscient de la transcendència que aquest pròleg i aquestes paraules tindran en l’esdevenidor artístic de la seva proposta, funcionant com a manifest artístic, però també com a advertiment de tot allò que ha de ser, al seu parer, l’art. Quotidianitat, expressivitat, consciència del dolor i de l’emoció.

Pagliacci parteix d’un fet real, un episodi que va passar a Calàbria quan un còmic va matar a la seva dona en directe, a l’escenari, durant una funció de pallassos. Basada en fets reals, vendria ara la pel·lícula per furgar encara més en el dolor que sentirà l’espectador. En l’òpera, lluny d’aquest parany moral, hi veiem el procés de pertorbació d’una persona que, aparentment, és normal, sense afany justificador de la violència extrema a la qual és capaç d’arribar. En aquest sentit, Canio porta la mateixa màscara que el Joker, en sentit literal i també figurat, perquè la bogeria no és cap broma. És l’ímpetu de l’obsessió, el retrat d’un món on no sabem gestionar la frustració, l’engany, ni l’amor no correspost. És la nostra pròpia derrota.

Allunyat de la giragonsa i de la pirueta, és justament a Pagliacci on l’espectacle programat al Liceu arriba a ser més punyent, dolorós i afinat. On l’emoció supura, per tots cantons. En part, és gràcies a l’enèrgica interpretació de Roberto Alagna, protagonista absolut de la vetllada, per la seva manera d’atacar les notes, d’enfrontar-se al precipici d’un agut, de fer-ho sempre amb un múscul superdotat i amb un control torrencial de la seva veu i de la nota emesa. És una meravella veure-’l, sentir-lo i gaudir-lo, i ell, en si mateix, ja és un reclam prou poderós per gaudir d’aquest programa doble.

Una escena del doblet 'Cavalleria rusticana' i 'Pagliacci' al Liceu ©A Bofill
Una escena del doblet ‘Cavalleria rusticana’ i ‘Pagliacci’ al Liceu ©A Bofill

Entregat a la causa, el tenor francès posa l’ànima i unes cordes vocals piconadores al servei de Turiddu i Canio, lluint-se i provocant l’aplaudiment abrandat de la platea en passatges com Mamma, quel vino è generoso (Cavalleria rusticana) o l’esperadíssima Vesti la giubba (Pagliacci), amb un “Ridi, pagliaccio” que ha estat tal i com havíem somiat: estremidor i implacable. Al seu costat, lluny d’aquest oferiment tan abrandat i segur, Elena Pankratova ha sonat deslluïda, amb una Santuzza que mai acabes de creure’t, que es veu apagada, al costat de Turiddu. Molt millor, sentida i al lloc que li pertoca per presència vocal, Elena Zilio i Aleksandra Kurzak, que sí que han pogut interpel·lar des de l’emoció a l’espectador, amb unes solvent Mamma Lucia i Nedda.

Però si l’emoció supera, en aquest espectacle, i a banda de la força d’Alagna, és per allò que ens diu el text, l’acció, el drama. Dues òperes aixecades a partir d’elements mínims i d’arguments quotidians que cerquen l’expressivitat més que la giragonsa. Més tocar de peus a terra i menys escapisme, evitant de totes totes els ornaments frívols d’un romanticisme exacerbat. Ho aconsegueixen, reforçats per la gran tasca en la direcció de Damiano Michieletto, que agafa el doble programa operístic per excel·lència i ens mostra les dues cares de la mateixa moneda, amb incursions de personatges de les dues òperes en escenes de l’altra, donant continuïtat i consistència al conjunt històric –i programàtic, pel que fa a concepte– que formen Cavalleria rusticana i Pagliacci.

Una escena del doblet 'Cavalleria rusticana' i 'Pagliacci' al Liceu ©A Bofill
Una escena del doblet ‘Cavalleria rusticana’ i ‘Pagliacci’ al Liceu ©A Bofill

Michieletto porta l’òpera al ud d’Itàlia de la dècada de 1950, decidit a mostrar “un tros de vida”, però també per dir-nos que “el teatre i la vida no són el mateix”. I que la destrucció forma part inherent de la creació. La producció de la Royal Opera House, que el 2016 va guanyar a Anglaterra el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic, submergeix el públic en un univers continu, de manera que les dues obres s’imbriquen en temàtiques i amb personatges que es mouen de l’una a l’altra. En primer lloc, amb una Cavalleria rusticana comença amb l’arribada d’un grup d’actors que farà una representació de Pagliacci –teatre dins el teatre, reforçat per la història que veurem després, que té lloc a dos nivells, el món real i l’escenari–.

En segon lloc, pels dos intermezzos de la primera òpera, on Nedda i Silvio interaccionen amorosament. I, per acabar-ho de reblar, amb l’entreacte de Pagliacci, on Santuzza confessa els pecats i mostra la seva panxa –inequívocament embarassada– a Mamma Lucia. Les dues òperes compten, també, amb una forta presència escenogràfica de la religió i amb el subratllat d’uns rols socials que eren reservats a la dona. I com això ens fa pensar en l’ara, en una lluita que vol subvertir aquests rols, aquest estigma de submissió, aquesta manera de sostenir una societat que, per molt que imaginem millor i més avançada, de vegades no és tan lluny dels impulsos primaris. Capaços com som, encara, de morir i de matar per amor, per gelosia, per ambició, per impulsos tan primaris com ho és la nostra condició d’homes, de bèsties. Incapaços d’aguantar-nos la mirada al mirall.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Esteve Plantada

Esteve Plantada: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca