Llibres

Santiago Brugalla, enquadernador d’avantguarda

Fins fa poc, concretament fins l’any 2008, pujant pel carrer Aribau des de la plaça Universitat hom podia entrar en el pàrking que hi ha a mà esquerra on al final del tot, podia trobar un rètol de lletres grans i negres sobre un fons blanc de llautó el nom “BRUGALLA”. El taller estava obert des de l’any 1931 coincidint amb l’arribada de la Segona República. Al taller sempre s’hi va parlar el català. I el francès, doncs el propietari, un jove enquadernador anomenat Emili Brugalla s’havia casat amb la francesa Clemència Aurignac a la que va conèixer a Paris uns anys abans mentre estudiava enquadernació i daurat a mà.

Emili i Santiago Brugalla l taller, c.1965. Arxiu Quiney.

El 1929, Emili Brugalla guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona per la decoració del llibre Faust, una decoració a base de mosaics de pell on representava el savi alemany que vengué la seva ànima a Mefistòfil. El savi apareix amb el capbaix cobert per la mà en senyal de penediment.  Aquest any de l’Exposició nasqué el seu primer fill, Santiago Brugalla el qual amb el temps situarà el nom del taller en els llocs més alts dels tallers d’enquadernació artística mundial. Santiago Brugalla Aurignac o Jacs, com se li deia familiarment acaba de morir quan anava a fer els 92 anys. Una vida sencera, des dels 14 anys dedicada a l’enquadernació i a la comprensió de les formes i els signes.

A casa va beure d’una cultura humanista fomentada pel seu pare que ell va anant augmentat a base d’estudis a l’Institut del Teatre sota la tutela de l’escenògraf Josep Mestres i Cabanes, on el 1945 va guanyar el Premi Extraordinari d’Escenografia Salvador Alarma, a l’Escola Massana i a l’Escola “Llotja” on va se deixeble de Teodoro Miciano un dels gravadors més importants del moment i col·laborador habitual del taller BRUGALLA. Això era el 1952. Aquesta cultura l’encomanaria més endavant als seus dos fills, Emili i Isaura.

En aquells moments la professió d’enquadernador d’art estava dins del que s’anomenava la menestralia i funcionava com a gremi. Els anys quaranta foren els de l’afermament del taller a nivell nacional i internacional gràcies a la qualitat de les obres d’Emili Brugalla. És quan Santiago Brugalla supera l’aprenentatge i entra a treballar de ple al taller, fent dissenys decoratius d’enquadernacions clàssiques amb daurats i mosaics de pell. A banda d’aquesta aptitud vers una tècnica ben difícil, i arribats als anys seixanta, Santiago Brugalla comença a desenvolupar un nou llenguatge plàstic i presenta la seva obra a concursos i certàmens internacionals restant sempre en els primers llocs i guanyant premis com el prestigiós Paul Bonet de 1971 per l’enquadernació del Thesée d’André Gide amb litografies de Mariano Andreu (1947). La firma, però, serà la mateixa que la del pare: “BRUGALLA”, essent això motiu pel qual, la historiografia que s’ha ocupat fins fa pocs anys, atorgava l’autoria de moltes de les seves enquadernacions a Emili Brugalla.

Les revistes especialitzades que reproduïen les obres del taller ajudaven en aquest desencert. I és que ja, a finals dels seixanta, Emili Brugalla bàsicament ensenyava l’obra del fill amb una personalitat molt diferenciada de la del seu pare. Tota l’obra de Santiago Brugalla eren de disseny propi i assolí el relleu més important d’una generació de bons enquadernadors catalans com foren Ramon Gómez i Manuel Bueno. Les decoracions de Santiago Brugalla, sense menysprear la tècnica clàssica però més properes a una aparent improvisació, estaven inspirades en les arts decoratives i en les arts pictòriques del moment però també en Gaudí, un gran referent.

Santiago Brugalla amb les tapes per al llibre Astres Égares de Marcel Jouhandeau, 1978.

Colors, relleus i una composició abstracta foren la base de les seves decoracions que, aplicades en pell sobre tota la superfície del llibre obert per a ser mostrat com un quadre, adquirien una dimensió plàstica de gran potencia. Santiago obrí, així, un nou camí en el llenguatge de la nova enquadernació la influència del qual es nota en l’enquadernació artística actual dels més joves enquadernadors. Aquesta influencia parteix de la gran mostra que es va fer a la Biblioteca Nacional de Madrid sota el títol La encuadernación española actual (1986) dirigida pel director tècnic Manuel Carrión Gútiez. Santiago presentà bàsicament obres de les col·leccions americanes d’Alice Galvin  i Jill Oriane així com les obres encarregades pel col·leccionista Bartolomé March.

Santiago Brugalla treballant sobre el manuscrit del llibre Viaje a la Alcarria de Camilo José Cela, 1995

Llibres de bibliòfil de gran format com La Alhambra (1977) amb serigrafies del membre del grup El Paso Eusebi Sempre, L’art d’aimer d’Ovidi (1935), Poemes de Mao Tse Tung il·lustrats per Salvador Dalí (1967), Le bal masqué de Jouhandeau amb litografies d’Oscar Kokoschka (1967), The Comache Indians de James Abert (1970) o Los ojos de Picasso de Rafael Alberti (1966) entre nombroses obres. El catàleg d’aquesta exposició reproduïa les seves enquadernacions les quals, comparant-les amb la resta d’obres mostrades deixava clar quin camí havia de seguir l’enquadernació més avançada.

Santiago Brugalla, enquadernació per a l’edició de L’Atlàntida publicada per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i il·lustrada per Miquel Plana, 1992. Biblioteca de Catalunya.
Santiago Brugalla, maqueta per a l’enquadernació per a l’edició de L’Atlàntida publicada per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i il·lustrada per Miquel Plana, 1992. Biblioteca de Catalunya.

Les obres posteriors mostren una evolució en el llenguatge que sintetitza les formes i aporten moviment com les enquadernacions que va fer per a l’edició Les tragèdies de Macbeht i de Juli Cèsar (2006) amb aiguaforts i dibuixos de Manuel Boix o per a L’Atlàntida de Verdaguer amb il·lustracions de Miquel Plana (1992) ambdues edicions publicades per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona de la qual Santiago va ser membre amb el número 100 ocupant la vacant del pare. Aquestes dues obres es conserven e la Biblioteca de Catalunya on van entrar l’any 2008 quan aquesta institució adquirí el taller sencer amb tota la maquinària, arxiu i biblioteca passant a formar part del patrimoni català.

Santiago Brugalla, enquadernació per a l’edició de Les tragèdies de Macbeht i de Juli Cèsar publicada per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i il·lustrada per Manul Boix, 2006. Biblioteca de Catalunya.

Malauradament no hem pogut fer encara cap estudi definitiu ni cap monografia sobre Santiago Brugalla que clama a crits que es faci. Seria de justícia. Descansa en pau amic i estimat.

Tècnic de la Biblioteca de Catalunya des del 1996, llicenciat en Humanitats i doctor en Història de l'Art es dedica a la recerca sobre el llibre com a objecte d'art, l'enquadernació artística i les arts gràfiques. Investiga així mateix sobre les arts plàstiques de finals segle XIX fins a l'art de postguerra, català i canari, del segle XX. És autor de varis llibres i curador d'exposicions.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close