Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

SARS-CoV-2 (i arquitectura) I

Amb la crisi sanitària creada per la propagació del SARS-CoV-2 (més conegut com “el coronavirus”, una expressió que ha impregnat tant la societat global, i tan ràpidament, com el virus mateix) sorgeixen moltes situacions que qüestionen la manera habitual de funcionar del món actual. I obren noves perspectives: la disminució d’activitat econòmica i de consum, per exemple, és un problema mundial d’enormes proporcions, però també és una oportunitat per testejar les possibilitats d’una vida menys intensa, menys mercantilitzada o menys depredadora de recursos*. És, sobretot, una oportunitat per testejar la solidesa dels fonaments dels múltiples pactes socials en què es basa la convivència.

Algunes d’aquestes situacions sobrevingudes, i les seves corresponents solucions, com ara el confinament o la distància interpersonal o proxèmica*, tenen una lectura arquitectònica rellevant. Una primera: ens estem acostumant a dir (i ens ho demanen les autoritats i el sentit comú, és a dir, col·lectiu) “quedem-nos a casa*”. Aquesta frase és molt més connotada del que pugui semblar a simple vista. D’entrada reforça, potser inconscientment o potser no, la vella dicotomia d’un exterior perillós i d’un interior segur, assentada en l’imaginari col·lectiu des de temps immemorials. La casa com a refugi. El límit*, la frontera, com assegurança de la supervivència. L’aïllament de la realitat com mecanisme per preservar la integritat personal.

Però en temps alhora globalitzats i de confinament, en què el contacte amb l’exterior és gairebé només virtual, ¿quina seguretat es pot esperar en un interior que està connectat digitalment a un pseudo-exterior controlat per empreses i governs? És certament una seguretat fictícia, doncs ja no existeix la dualitat interior-exterior, sinó que existeix un únic contínuum vigilat. Com ens ha demostrat la gestió de la crisi a la Xina o a Corea del Sud, per posar dos exemples, s’ha pogut tallar de soca-rel la propagació, però només per la intervenció total de les dades personals dels ciutadans i el seu tractament no com big data anònim sinó com small data, referenciada i intransferible.

En temps de crisi es normalitza i es legitima el domini incontestable dels poders establerts i de qualsevol mecanisme que vulguin posar en marxa per al control social. En un context de profund escepticisme, si no de gran desconfiança, vers les diferents formes de poder, és difícil que la societat es pugui sentir segura a casa. Per això, tal com diu el filòsof Daniel Innerarity, l’eix central del desassossec social actual no és el debat llibertat-seguretat, sinó el fet que constatem la fragilitat de les estructures socials en què vivim, el que ell anomena una “societat de proteccions febles”. Afeblida per múltiples atacs contra el que és comú i per l’escala inabastable del món d’avui, només accessible als superordinadors, la societat esdevé una “intempèrie* compartida”. Els murs de les nostres cases són una altra protecció feble que a penes ens refugien d’aquesta intempèrie, ni contra el virus ni contra la vigilància. Però malgrat tot ens ajuden, ni que sigui només emocionalment i a condició de què en siguem conscients, a viure una ficció útil i transitòria de seguretat de la petita escala. I no és poc.

Una segona lectura: els espais públics deshabitats se’ns mostren aquests dies en la seva esplendor arquitectònica primigènia, buits de persones i buits d’activitat, pura materialitat geomètrica. A penes es veuen figures guaitant per les finestres, els balcons buits malgrat que no hi ha trànsit. Ara bé, si l’arquitectura i l’urbanisme es fan per a les persones i les seves vides, ¿no és legítim pensar que quan aquestes no hi són el que queda no sigui arquitectura, sinó mera construcció? Aquesta és la visió de l’arquitectura que es creu més benpensant i socialment més compromesa, una visió de la que no n’anem mancats per aquestes contrades. Així, l’esplendor de l’arquitectura i la ciutat buides és una esplendor estèril i inquietant, com la de les ruïnes d’un imperi o dels decorats abandonats d’una pel·lícula.

Però limitar l’arquitectura a la seva funció social, com limitar-la a qualsevol de les altres funcions que ha d’acomplir, és com voler fer música amb només una nota. En canvi, ¿no és pas cert també que sense una arquitectura pensada per si mateixa, des de les seves pròpies regles, des de la seva autonomia, no és possible que sigui apropiada per successives generacions, valorada per estàndards socials o culturals molt diferents, mantinguda per unes qualitats que superen les del seu encàrrec original? Només una arquitectura pensada per ser usada però feta des d’una certa despreocupació programàtica pot ser sostenible en el temps: per adaptació, per reutilització, per reprogramació. Podrà acollir canvis diversos perquè no és un vestit a mida, cenyit a un ús concret. Si l’arquitectura i la ciutat han de durar, i en aquests moments d’incerteses vitals aquest és un debat central, hauran de poder-se presentar per si mateixes, sense instruccions d’ús, per ser llegides per altres persones d’una manera nova. Com les veiem aquests dies d’insòlita calma.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca