Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

SARS-CoV-2 (i arquitectura) II

Unes de les primeres evidències sorgides de les mesures de prevenció de contagi del SARS-CoV-2 és que vivim en una societat molt digitalitzada i que tots estem interconnectats virtualment. Ja ho sabíem, és clar, però ara en podem ponderar empíricament i generalitzadament l’abast i la profunditat, de la mateixa manera que en podem copsar les limitacions de tota mena, incloses les dels espais on vivim. És per aquesta digitalització interconnectada que els governs poden demanar que ens quedem a casa* i que bona part de la població segueixi treballant de manera remota.

Però malgrat el que pugui semblar en aquests dies de reclusió col·lectiva i de carrers buits, no s’entreveu que el panorama urbà dibuixat pel filòsof Javier Echevarría a Telépolis (1994) i a Cosmopolitas domésticos (1995) acabi de materialitzar-se. En aquests assaigs precursors hi detectava entre d’altres arguments la dissolució del domini públic i del privat per la seva confluència en la digital Telèpolis (“una ciutat desterritorialitzada, que desborda les fronteres geogràfiques i polítiques”, on la casa “és marcada per la presència del públic”). Se’n derivava, per una banda, el paper minvant de l’espai públic com aglutinador social; i, per una altra banda, un canvi radical de l’espai domèstic.

Pel que fa a l’espai públic es pot argumentar que fins ara ha succeït exactament el contrari: les protestes de la Primavera Àrab o les que per diversos motius han tingut lloc arreu del món des de fa 10 anys han estat convocades a les xarxes socials digitals però s’han fet a les places* i carrers*. Es podria dir que el paper polític de l’espai públic* ha augmentat. A més, la regeneració urbana que ha tingut lloc a moltes ciutats ha incrementat la qualitat i la quantitat de l’ús social de l’espai públic. S’han prioritzat els vianants i s’ha configurat una socialització de nova generació. Sembla prevaldre, per tant, el sincretisme* entre l’analògic i el digital: les xarxes socials digitals han augmentat l’esfera pública en un sentit ampli, però no han reduït la importància de l’espai públic en el sentit estricte, físic.

Ara bé, potser per a les ciutats, enteses com estructures físiques conviscudes i de relacions socials, acabi essent letal el canvi d’hàbits comercials i les compres on-line. Les botigues i els serveis en general ja fa temps que se n’estan ressentint moltíssim, i ara pot produir-se una acceleració d’aquest canvi, quan la major part de la població està utilitzant els serveis en línia per obligació. A les ciutats europees, on la suburbialització* és molt menor que la continuïtat urbana, aquest impacte sobre el dinamisme de l’espai públic es pot fer sentir molt, però també poden oferir més resistència a la des-socialització. Segurament depengui de tots que en un futur els carrers no siguin mers corredors per on només passin pods autoconduïts (substituts dels actuals riders d’Uber & Co) que lliurin a domicili les comandes fetes on-line.

Tota una altra cosa, en canvi, és l’efecte múltiple i profund que la digitalització interconnectada ha tingut en l’espai domèstic. Echevarría la va anomenar “revolució domèstica” perquè capgirava la posició que havia tingut la casa dins de l’ordre social. Aquest és un procés de desdomesticació de la casa que té una història llarga relacionada amb la pèrdua de centralitat de la domus en el concert social de la polis. La casa ha anat perdent progressivament el seu paper de referent: a grans trets, i per dir-ne un quants, ja no és el lloc on naixem o morim, ni tan sols on hi vivim fins els últim dies; ja no és el lloc on s’instrueix la canalla, ni on es guareix els malalts; tampoc no és el lloc on es cuina*.

Ara, en canvi, la casa ha assumit altres rols. Per començar, s’ha obert al món, que li ha envaït els espais privats, cada cop més públics. La informació arriba a les cases a dojo: va començar amb la ràdio i la televisió, mitjans pensats per ser domèstics, i s’ha accelerat amb la connectivitat ubiqua a Internet. Inversament, molta  informació valuosa i cobejada per les corporacions i els governs es genera dins les cases i és transmesa a distància. Vivim en un espai continu informacional on ja no hi ha interior ni exterior. I és aquest continu informacional el que permet que la casa sigui, també, lloc de treball telemàtic.

L’espai domèstic actual no és el d’abans, però en canvi la casa física sí. Reprodueix acríticament un model de família patriarcal que apenes existeix: el 30% de les llars a Barcelona són unipersonals (cens 2011), i van en augment. Són encara massa pocs els habitatges adaptats als nous usos, o adaptables als usos que han de venir, siguin els que siguin. Aquests dies de confinament forçat i de teletreball potser serveixin per consolidar alguns canvis en com i on fem les tasques laborals, però ens queda la tasca pendent d’actualitzar els espais on fer-ho.

Com s’està constatant, els pisos on vivim no estan preparats per assumir-ho: la major part són petits i de pobra qualitat (65 m2 de mitjana a Barcelona segons cadastre, que els dóna un 5 sobre 10), però no comparteixen espais en comunitat, quan podria ser una manera de millorar-los sense fer-los més grans; molts no tenen espais exteriors de mida suficient per fer-hi vida, ni privats ni col·lectius, i aquests dies la salut se’n ressent (cal dir que la normativa urbanística penalitza els espais exteriors, fins convertir-los en un luxe per a les promocions); i en general les distribucions interiors responen a esquemes caducs on primen encara més el nombre d’habitacions que la seva versatilitat o la seva dimensió.

El coronavirus ens fa viure una realitat que ja existia però que no volíem veure. Tant de bo serveixi per mobilitzar els múltiples canvis que cal fer per actualitzar el parc construït que tenim. És feina de tots els implicats, començant pels canvis normatius que pertoquen a l’administració. Però cal què els ciutadans siguem molt més exigents amb els llocs on hi fem vida.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close