Teatre

Segur que coneixes Kirill Serebrennikov

En un festival d’Avinyó en hores baixes a nivell artístic, sobresurt la figura del director i cineasta rus Kirill Serebrennikov que ha presentat ‘Outside’, una peça sobre el fotògraf i poeta xinès Ren Hang, que es va llevar la vida fa dos anys. L’obra, ens diuen, no es veurà mai a Rússia, on Serebrennikov és víctima d’un procés judicial kafkià que l’ha fet estar sota arrest domiciliari i ara mateix no pot sortir de Moscou.

Rússia i la Xina tenen moltes més coses en comú de les que ens pensem, sobretot si tenim en compte conceptes com la llibertat d’expressió, la censura, la llibertat de creació i la persecució ideològica. Els artistes han maldat per tirar endavant la seva obra i no són pocs els que han patit l’exili i la mort i l’ostracisme institucional. I les vides de Ren Hang i Kirill Serebrennikov també s’assemblen més del que podríem imaginar. ‘Outside’, de fet, és la resposta del rus als esdeveniments que el van portar a conèixer Ren, que es va suïcidar dos abans de trobar-se amb el rus, el 24 de febrer de 2017. Serebrennikov volia treballar amb ell. “Tu has de reunir-te amb algú, hi estableixes contacte, t’hi has posat d’acord, i es mata, es llença per la finestra… Això ha estat un gran daltabaix per a mi. Vaig tenir la sensació que perdia algú que coneixia, que fins i tot m’era proper”, assegura el director de teatre en una entrevista.

I ‘Outside’ és un gran homenatge al seu amic mort. En escena, dos actors, un de fesomia russa i l’altre, de xinesa, conversen. Hi ha música en directe. I tot el món de Ren, de cossos transgènere, d’homes que juguen a ser dones, de dones que fan d’homes. Van nus i s’ho passen bé mentre el fotògraf els retrata. La seva mare, que no sap res del seu fill, creu que treballa en una oficina, com un vulgar xinès del segle XXI. Ell gaudeix de la vida, escriu, crea. Però sap que el món on està encabit no entén què fa, que és marginat, enviat al racó dels que no són com els altres.

Serebrennikov pateix un procés judicial des de 2017, precisament, en el qual se l’acusa d’apropiació indeguda de fons públics lliurats a una associació d’artistes, Setè Estudi. Però molts hi veuen l’ombra del Kremlin i de l’església ortodoxa russa

Una escena d''Outside'. By Christophe Raynaud De Lage / Festival d'Avignon


A ‘Outside’, Rússia i la Xina dialoguen des de la contemporaneïtat. Foto: Christophe Raynaud De Lage / Festival d’Avignon

Serebrennikov pateix un procés judicial des de 2017, precisament, en el qual se l’acusa d’apropiació indeguda de fons públics lliurats a una associació d’artistes, Setè Estudi. Però molts hi veuen l’ombra del Kremlin i de l’església ortodoxa russa, a qui el director ha criticat. En acabar la funció a Avinyó, tots els actors van rebre els aplaudiments vestits amb una samarreta on es podia llegir: “Free Kirill”. Entre el públic, al meu costat, un home xinès que anava sol no va picar de mans, només fotografiava els actors. Un espia? Que jo sàpiga cap il·lustre integrant del nostre teatre ha demanat la llibertat de Kirill, ni tan sols en el dia mundial del teatre.

La proposta de Serebrennikov és molt estètica i molt diferent a una altra peça d’ell que havia vist a Avinyó, ‘Les ànimes mortes’, adaptació de Gógol, el 2016. Aleshores, el vam assumir com un director rus capaç de modernitzar els seus clàssics, amb una petjada contemporània molt poc visible. A ‘Outside’ el seu discurs ha virat cap a una altra banda, a l’aquí i ara d’aquest món que sembla tan obert i que té un munt de racons, de portes secretes, de passadissos subterranis. I ha aixecat una obra que sap que no es veurà a casa seva, segurament l’ha fet enlairar-se, treure’s cotilles, la por al què diran, què faran de mi. Segurament, el mateix que li va passar al suís Stefan Kaegi mentre assajava a Cuba ‘Granma. Els trombons de l’Havana’, un altre dels ‘hits’ d’Avinyó 2019, on quatre nets de la Revolució repassen la història de la Cuba castrista, de 1959 ençà, a través de la seva relació amb els avis.

Kaegi, ‘alma màter’ de la companyia berlinesa Rimini Protokoll, tan enyorats, va tenir espies del ministeri de Cultura cubà durant bona part de la creació de la seva obra. Tot i així, els joves que donen vida a la peça dubten de com es van fer les coses a casa, de com s’estan fent. El vídeo final on s’observa com està canviant el barri d’un dels protagonistes n’és la prova. No cal afegir res més. I el que podria ser pura propaganda castrista, esdevé tota una altra cosa. Aleshores, repassem com l’avi d’un va ser arraconat, com la iaia d’una altra va ser vilipendiada, com viu i vivia la gent del règim. ‘Granma’ no és una crítica ferotge ni una lloança desmesurada, sinó que una proposta que deixa que l’espectador en tregui les conclusions.

Europa s’està preguntant sobre el seu passat colonial, sobre quin paper han jugat les esquerres eurocèntriques en la construcció del món, sobre com han deixat viure dictadors ferotges, com hem mirat a una altra banda

Una escena de 'Granma. Els trombons de l'Havana'. By Christophe Raynaud De Lage / Festival d'Avignon

Una escena de ‘Granma. Els trombons de l’Havana’. Foto: Christophe Raynaud De Lage / Festival d’Avignon

Europa s’està preguntant sobre el seu passat colonial, sobre quin paper han jugat les esquerres eurocèntriques en la construcció del món, sobre com han deixat viure dictadors ferotges, com hem mirat a una altra banda. Un altre exemple: ‘Històries(s) del teatre II’, del congolès Faustin Linyekula i producció de l’NTGent de Milo Rau, de qui l’any passat vam veure al festival Grec la primera part del seu decàleg escènic. Linyekula, també dins el terreny del teatre documental com Kaegi, ens explica què va passar amb el Ballet Nacional del Zaire, fundat el 1974 pel sanguinari Mobutu Sese Seko. Hi veurem tres dels antics ballarins, encara vius, que ens mostraran d’on venen, què feien, què són ara, com van passar de la glòria a l’infern, de ser estrelles a pidolaires.

Tres obres que recorren tres continents: Àsia, Amèrica i Àfrica. I que difícilment veurem a casa, a no ser que algun programador vulgui trencar l’eurocentrisme que nord enllà estan intentant esquinçar i que aquí campa com una mala cosa. A la cartellera, teatre anglosaxó a gavadals (amb moltes perles, cert), autoria local i res del que passa més enllà del nostre petit continent, amb la pota obligada als EUA. Allà, el risc com a divisa. Aquí, l’èxit com a premissa. Les hauríem de veure, totes tres.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )